L'oposició al franquisme: del tardofranquisme a la transició
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,91 KB
L'oposició al règim franquista (1960-1975)
Als anys 60 i 70 es va reorganitzar l'oposició antifranquista, amb un clar predomini de l'esquerra. El Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) van ser les forces principals, amb líders com Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. També van sorgir grups més radicals com el FRAP. El PSOE es va renovar amb Felipe González, mentre una oposició moderada denunciava el règim al Contuberni de Munic.
El conflicte al País Basc i l'aparició d'ETA
Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc va ser el referent inicial, però el 1959 es va crear ETA, que va evolucionar cap a la lluita armada. Les seves accions violentes des de 1968 van servir al règim per justificar una repressió més dura, destacant el Procés de Burgos i l'atemptat contra Luis Carrero Blanco el 1973.
El paper del moviment obrer i estudiantil
El moviment obrer va tenir un paper clau en l'oposició, amb les Comissions Obreres (CCOO), que combinaven reivindicacions laborals i polítiques. La repressió contra aquest moviment es va intensificar amb processos com el Procés 1001.
Les protestes veïnals i estudiantils també van créixer, amb les universitats com a centres de contestació influïdes pel Maig del 1968. A partir de 1973, la conflictivitat social es va estendre arreu de l'Estat.
L'espiral de violència (1973-1975)
Finalment, entre 1973 i 1975 es va produir un augment de la violència política, amb accions d'ETA i dels GRAPO, mentre el règim franquista responia amb una repressió més intensa, caracteritzada per detencions i tortures.
Context històric: el tardofranquisme
En aquesta època, a finals dels anys 60 i inicis dels 70, Espanya vivia sota la dictadura de Francisco Franco, en el període conegut com el tardofranquisme. Tot i el creixement econòmic, molts treballadors vivien en condicions difícils, fet que va generar una creixent preocupació per la justícia social i un augment de les protestes.
El paper de l'Església en la crisi del règim
Després del Concili Vaticà II, l'Església va adoptar una actitud més oberta i crítica, allunyant-se progressivament del nacionalcatolicisme, que havia unit Església i règim. Això va afavorir una major defensa dels dreta defensa dels drets socials i de defensa dels drets socials i de les llibertats.
- 1971: Nomenament del cardenal Vicente Enrique y Tarancón com a president de la Conferència Episcopal Espanyola.
- Impuls: Creació d'una Església més propera al poble i crítica amb la dictadura.
- Secularització: Separació progressiva entre l'Església i l'Estat en un context de crisi del règim.