L'obra teatral de Manuel de Pedrolo: Temes, tècniques i context històric

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre les diverses etapes en què s'ha intentat classificar la seua obra teatral cal destacar la producció central on va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en dos blocs temàtics:

• La rebel·lió contra una situació d'opressió o tutelatge. Ho podem veure en Homes i No.
• Preocupacions de caire filosòfic, com ara el coneixement, la comunicació, el destí, la mort... provinents de la filosofia existencialista. Com per exemple, en “Cruma” o “Sóc el defecte”.

Podem comprovar que la temàtica de Pedrolo és prou homogènia. Ell mateix comentava que el seu teatre “sempre dóna voltes entorn del mateix problema (…) des d'angles diferents (…) fonamentalment, el de la llibertat”. Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit. En conjunt, la seua obra presenta coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd. Però més que no el qualificatiu de l'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l'abstracte o “realisme exasperat”.

El teatre durant la postguerra i la innovació

Durant la postguerra, la dictadura imposà el teatre en castellà. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona. Tanmateix a València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià, el sainet era l'estrella. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i de l'absurd. Destaquen en aquest corrent Josep Paual i Fabre, Manuel de Pedrolo i Joan Brossa. Però la gran innovació del teatre independent va ser el Teatre èpic, que pretenia modificar la mentalitat del públic provocant el seu distanciament de l'acció dramàtica i tractant la problemàtica social. En els 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació: els Comediants, que representen teatre al carrer, Dagoll-Dagom i la Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.