Obligacions dels musulmans

I. Professió de fe o Shahada

La professió de fe o sahada és el credo de l’Islam. Si és expressada amb intenció sincera davant dos testimonis musulmans és la forma com una persona entra a formar part de la comunitat musulmana.

En àrab Al·là significa Déu, no és el nom del déu de l’Islam, el Déu que es va revelar a Muhàmmad és el mateix Déu d’Abraham, dels profetes i de Jesús.

Aquest credo expressa que no hi ha res important fora de Déu i l’adhesió a  Muhàmmad qui va rebre la revelació. És present al llarg de tota la vida de la persona musulmana, és el primer que escolta un infant musulmà quan neix i és l’últim que diu una persona musulmana abans de morir. “Dono testimoni que no hi ha déus sinó Déu i que Muhàmmad és l’enviat de Déu”.

II. Oració ritual o Assal·la

L’oració ritual es realitza cinc cops al dia: a l’alba, abans de la sortida del sol, salat as-subh; al migdia, salat azh-zhuhr; a la tarda, salat al-asr; en pondre’s el sol, salat al magrib i quan ja és negra nit, salat al-ixà.

L’oració és un moment de trobada amb Déu, és un moment diferent a la resta de moments del dia, ha de ser pur. Puresa que afecta tant a la persona que prega com el lloc on es prega. La persona, abans d’iniciar la pregària, realitza un rentat ritual o ablucions. Tot i que és recomanable que l’oració es faci a la mesquita és pot fer a qualsevol lloc net, raó per la qual es fan servir catifes. Un altre element que ajuda a fer especial el moment de l’oració ritual es haver de realitzar-la en direcció a la Meca. El muetzí és l’encarregat de convidar a tots els musulmans a l’oració des del minaret de la mesquita.

L’oració es fa seguint un ritual especial en el que es reciten determinades pregàries, normalment pertanyents a l’Alcorà, i es realitzen uns moviments corporals: estar-se dret, aixecar les mans a nivell del cap, inclinar-se amb les mans sobre els genolls, agenollar-se, postrar-se fins tocar amb el front a terra... La persona musulmana prega amb l’ànima i el cos. L’oració musulmana és alhora una pregaria d’acció de gràcies i d’adoració a Déu.

III. L’almoina legal o Al-zakat

A l’Alcorà freqüentment es mencionen juntes l’oració i l’almoina, la primera és l’expressió de les obligacions que tenen les persones amb Déu i la segona de les obligacions amb les persones més necessitades.

L’Alcorà prescriu una almoina legal, una mena d’impost religiós que havia de pagar tot membre de la comunitat musulmana a les autoritats religioses, les quals destinaven aquests diners a ajudar als pobres, a l’atenció dels pelegrins, al rescat dels captius, a l’atenció del servei a la mesquita... Actualment l’almoina és una exigència religiosa i moral de caràcter voluntari.

Sempre és un bon moment per a fer almoina, però, hi ha dues festes a l’any musulmà que esdevenen una ocasió especial: les festes del final de la peregrinació a la Meca i la del final del dejuni del mes de Ramadà.

Hi ha una profunda intenció religiosa en l’almoina musulmana, més important que la quantia de la donació, és el sentit de solidaritat i d’ajuda a les persones necessitades que crea en la comunitat musulmana.

IV. El dejuni del mes de Ramadà o swan.

Durant el mes de Ramadà, el novè del calendari musulmà, en el que es commemora que Muhàmmad va rebre la revelació de l’Alcorà, l’Islam prescriu fer dejuni. Aquest dejuni consisteix en abstenir-se de menjar, beure, fumar... En les hores diürnes, és a dir, des de l’alba fins a la posta del sol. L’obligació de fer dejuni s’estén a totes les persones musulmanes que han arribat a la pubertat i que estan sanes. No tenen obligació les persones malaltes, dements, d’edat avançada o que es troben de viatge. Tampoc estan obligades les dones en estat de gestació o lactància.

El dejuni del mes de Ramadà és una mostra de l’actitud d’obediència a Déu, el dejuni disposa al creient a escoltar, a deixar-se interpel·lar per Déu. Ramadà té un profund sentit religiós, el dejuni s’acompanya de bones accions: fer almoina, visitar familiars i amistats, etc. També és temps de pregària, durant la nit són moltes les persones que van a les mesquites o preguen a casa. Cada dia s’anuncia públicament, tant a l’alba, quan surt el sol, l’inici del dejuni, com al vespre, quan el sol es pon, el trencament del dejuni o iftar
. Tradicionalment el trencament del dejuni es fa bevent aigua i menjant un dàtil, tal com feia Muhàmmad (sovint comerços i particulars paren taules amb aigua i fruits secs per aquelles persones a qui el trencament del dejuni pilla lluny de casa). Les famílies fan, llavors, un àpat ric. Durant el mes de Ramadà es menja molt bé, fins i tot millor que la resta de l’any. Les nits de Ramadà són nits animades, la gent després de sopar surt a passejar, a visitar les amistats, a pregar a les mesquites... Quan s’apropa l’hora de l’alba tothom s’aixeca per fer l’últim àpat de la nit.

El dejuni del mes de Ramadà finalitza amb la festa més important del calendari musulmà: l’Aïd-al-fitr, la festa del trencament del dejuni, durant la qual es fan regals, especialment als més petits de la casa i almoines als pobres.

V. El pelegrinatge a la Meca o Al Hajj.

El pelegrinatge a la Meca és obligatori per a tota persona musulmana un cop en la vida, sempre que tingui salut i els recursos necessaris per a realitzar el viatge. Els ritus del pelegrinatge es realitzen en unes dates fixes, els primers dies del mes de Dhu-l-hijja, l’últim mes del calendari musulmà.

Els ritus prescrits per aquests dies són diversos, comencen amb l’expressió de la seva intenció de complir-los. Un cop purificats, els pelegrins i les pelegrines es vesteixen de blanc i visiten el Temple de la Ka’ba, centre de l’univers musulmà, allí donen un nombre determinat de voltes, en direcció contrària al sentit de les manetes del rellotge, al voltant de la Ka’ba. Després es traslladen cap a la vall d’Arafat, on comencen els ritus del Hajj pròpiament dits, entre el que es troba el ritu de lapidar el dimoni, llançant pedres contra tres monòlits que representen Satanàs i que simbolitza el rebuig del pelegrins per tot allò que representa el dimoni alhora que es manifesta el desig, el proposit, la voluntat de seguir Déu.

La fi del pelegrinatge coincideix amb l’Aïd-al-kabir, festa que es celebra a tot l’Islam i en la que es sacrifica un animal, per recordar el sacrifici que van fer Abraham i el seu fill.

El pelegrinatge o Hajj és expressió de la unitat de totes les persones musulmanes independentment del seu origen ètnic, nacional o social. Tots els musulmans i totes les musulmanes estan units en una mateixa fe en Déu. El film Le gran voyage de Ismaël Ferroukhi ens narra els cinc mil quilòmetres que fan un pare i el seu fill des de França cap a la Meca. Al final de la pel.Lícula es veu tot el ritual del hajj.