Obligació contingent

Comentari al text d’Aristòtil

1. Diu que el terme mitjà d’una cosa és allò que és un i el mateix per a tots, allò que està al mig dels dos extrems. -Aquest concepte ho compara amb que si menjar Déu lliures és molt però menjar-ne dues és poc, ningú pot establir la quantitat exacta ja que depèn de cada persona. -A més, compara que hem de dirigir el coneixement cap al terme mitjà amb que les obres ben fetes són aquelles on no es pot ni afegir ni treure res. També, afegeix que com la virtut és més exacta que qualsevol art, haurà de fixar-se només en el terme mitjà. 2.  Virtut: Excel·lència humana, quan l’ésser humà assoleix el seu objectiu: la felicitat. Mitjana aritmètica: El resultat de sumar unes dades i dividir-les entre el numero total de dades que es tenien. 3. En l’art, dir que algo és exacte és molt relatiu, perquè depenent de la persona, serà una cosa o una altra. Però Aristòtil que en la virtut res és relatiu. Segons Aristòtil la virtut és el punt mitjà de les coses, ho miris des del punt de vista que ho miris. Per això diu que qualsevol art ha de tendir al punt mitjà, ha de tendir a la virtut. -Però la virtut no es pot aplicar a totes les coses. Només es pot aplicar en les coses bones. Per exemple, no pots buscar la virtut entre matar a una persona o matar-ne a Déu. Ja que tots dos actes no són correctes. Només serà possible en situacions on es puguin distingir actes correctes, com ara el terme mitjà entre ser egoista i ser solidari. No és bo ser massa egoista com per pensar només en tu mateix, però tampoc és bo ser massa solidari i no preocupar-te per les teves necessitats. 4. Aristòtil creu que una persona pot arribar a ser felíç assolint l’excel·lència humana i per arribar-hi distingeix entre dues virtuts: les virtuts dianoètiques i les ètiques. La primera la relaciona amb les facultats cognitives, és a dir, s’assoleix l’excel·lència humana a través de la instrucció. En la segona virtut diu que estan relacionades amb la capacitat moral i aquí és on intervé el pensament de que hem d’estar en un entorn social. -Aristòtil diu que aquesta és més assequible i que s’adquireix a través dels bons hàbits, és a dir, actuant bé amb la resta de persones podrem arribar a assolir l’excel·lència humana i per tant, podrem arribar a ser felíços. 5. Estic d’acord amb la frase que diu Aristòtil, perquè el millor és arribar a un equilibri. Alguna cosa és bona per a més d’un individu quan està en equilibri entre aquests, ja que si es desequilibrés, el bé s’inclinaria cap a un dels individus, fent que no hi hagi justícia.  

1ª fase: viure en l’engany

-En el nivell més baix del procés dialèctic s´identifica la ignorància amb una presó i l´error amb la penombra i la foscor. -Els presoners creuen que les ombres són les realitats autèntiques i úniques perquè des d´infants només han pogut dirigir la seva mirada a les imatges projectades a la paret del fons de la caverna. -•Les realitats que els presoners observen són realitats aparents: ombres, simulacres, còpies de les realitats autèntiques. •Aquestes realitats són també realitats virtuals: creades mitjançant artefactes amb l´objectiu d´enganyar la ment.

2ª fase: descobriment de l´engany

-Un dels presoners és deslligat i té l´oportunitat de contemplar que és el que hi havia darrera: un muntatge sofisticat i premeditat per generar engany. -1ª alternativa: la realitat més enllà del món aparent podria ser d´una altra manera, aquesta realitat depèn d´una altra més autèntica, superior que cal descobrir. (Instint metafísic). -2ª alternativa: la força del costum, la comoditat de l´engany generat pels altres, la ignorància felíç s´imposa al desig de descobrir la veritat. Millor seria tornar al fons de la caverna.

3ª fase: educació de l´ànima

El descobriment de la veritat no pot ser immediat, cal una preparació perquè l´ànima acostumada a la foscor de mica en mica s´acostumi a la llum. (LLUM = VERITAT). -L´educació es planteja com una lluita constant contra les tendències que forcen l´ànima a tornar al fons de la caverna (“és un camí pendent, abrupte, escarpat ...”). -L´educació segueix un procés que comença en la instrucció en les coses més senzilles i que culmina en les coses més complicades i difícils (“primer sortiríem per la nit perquè la llum del sol no ens enlluerni, contemplaríem els reflexos de les coses abans que les coses mateixes ...”).

4ª fase: contemplació de la veritat

-L´ascensió dialèctica (el procés educatiu) culmina amb la sortida completa de la caverna i arriba a la plenitud amb la contemplació del Sol (SOL = IDEA DE BÉ = PRINCIPI ABSOLUT DE LES COSES). -Una vegada s´ha educat l´ànima aquesta té l´ocasió d´entendre què és el que domina i quina és el principi suprem del que depenen totes les coses: tant les del món intel·ligible com les del món visible. -El filòsof arribat a la categoria de savi compara la nova situació amb la seva situació original: aquesta és la situació ideal de l´ésser humà, la d´un ésser autènticament lliure (alliberat totalment de les cadenes de la ignorància i de l´error).

5ª fase: descens al fons de la caverna

((Bé)) -Al filòsof que té l´oportunitat d´arribar a aquest nivell li resulta inconcebible, en un principi, tornar al lloc d´on provenia: aquest és el lloc de la llibertat i de l´autèntica felicitat. -Cal persuadir-lo que el procés dialèctic no s´ha acabat del tot: se l´ha de fer entendre per les bones o per la força, si és precís, que la seva obligació és tornar al fons de la caverna per tal de convèncer els cavernícoles que el seu estat no és el millor i que cal millorar-lo seguint les directrius del saber dels filòsofs. -El camí de baixada, com el de pujada, tampoc és fàcil. Cal educar de nou l´ànima del filòsof per readaptar-la a la foscor, per poder vèncer l´escepticisme i la força dels prejudicis dels captius. Tot podria ser que els revoltessin contra ell, fins al punt d´assassinar-lo.