Objectius bagul del buf

Fase 2 – La construcció de les primeres frases:
Cap als 30/32 mesos s’evolucionarà cap a una formació de les primeres frases. Aquesta evolució és producte de l’aprenentatge i l’aplicació de regles gramaticals.

L’ús de morfemes i flexions:

Contribuiran a millorar la precisió de les expressions de l’infant. S’introdueixen flexions com: Les terminacions del plural i d’altres formes verbals com el participi o el gerundi; Algunes preposicions; Articles; Verbs auxiliars.

L’augment del lèxic:

L’ambient que l’envolta l’ajudarà els seus interessos i motivacions en relació a l’augment del lèxic. Sorgiran més necessitats en l’ús de paraules diferents per fer-se entendre.

L’ús de la negació:

La negació és un concepte que apareix primer com a absolut. Quan comença a negar, primer gira el cap, seguidament aprèn a dir “no” i després anirà matisant aquesta negació en les locucions que utilitzi.

La formulació de preguntes:

Segueix un ordre de menys a més complex:

Al principi

Es marquen pel to ascendent, sense fer servir cap element interrogatiu.

Cap als 32 mesos

Apareixen les preguntes més precoces: Què? On?, etc.

A partir dels 36 mesos

Comença a utilitzar: Qui? Com? Per què? Quan? Quant? De tota manera, l’assimilació de les formes interrogatives no està totalment consolidada.

L’aprenentatge de regles sintàctiques:

Està en estreta relació amb la percepció que l’infant té de la realitat. Així, aviat domina la construcció atributiva o construccions amb estructura de subjecte-verb-objecte. A l’inici, aïlla entre si els esdeveniments, però quan comença a enllaçar-los, els exposa en l’ordre en què es produeixen. D’aquí ve que sigui tan freqüent l’ús de la conjunció copulativa. En la comprensió dels missatges també es produeix aquest fenomen. Les oracions passives, alteren l’ordre habitual de les frases, creant dificultat per entendre-les.

El domini dels conceptes relatius:

Des del punt de vista semàntic, hi ha conceptes relatius, relacionats amb el llenguatge lògic, com ara la grandària, la distància, la quantitat, el temps, que l’infant va perfilant a mesura que va madurant.

Fase 3 – Cap al llenguatge adult:
Dels 3 als 6 anys, es consolida el joc simbòlic, implicant més llibertat en l’ús del llenguatge i això propicia avenços en l’adquisició lingüística i conversacional. Els infants accediran a un ús madur del llenguatge i els aprenentatges que s’aniran consolidant són els següents:

Fonètica

Adquireix pràcticament tots els fonemes i la pronunciació millora bastant.

Ampliació dels seus punts de vista

Comença a referir-se a esdeveniments que no són físicament presents i a persones que no siguin ell i les de la seva família.

Distribució del temps

En present, passat i futur. Serà capaç de recordar el que ha fet, utilitzant els temps verbals de manera adequada. El futur tardarà més en adquirir-lo perquè no té capacitat de planificar i, com a molt, fa servir el present amb valor de futur.

Capacitat de distingir el temps real de l’irreal

Com encara no domina l’ús del subjuntiu, utilitza el pretèrit imperfet d’indicatiu com a mode d’irrealitat.

Diàleg

Després de l’egocentrisme, s’aprèn a prendre part en els seus esdeveniments i a ser conscient dels punts de vista dels altres i, a través d’aquestes relacions, aprèn a dialogar-hi.

Subordinació

Els infants de 4 anys acostumen a manifestar-les mitjançant construccions sense els enllaços corresponents. Després apareixen les relatives i completives construïdes correctament. Més endavant, apareixen les subordinades causals i consecutives.

Cap als 6 anys, els infants disposaran d’un llenguatge molt equiparable al de l’adult, tot i que algunes estructures es consolidaran durant l’etapa de primària.

Els trastorns en el desenvolupament del llenguatge són la no adquisició o retard excessiu en alguna o diverses àrees del llenguatge, esperables a una edat cronològica determinada, o a la presència de comportaments lingüístics anormals.
La dislàlia és un trastorn d’articulació dels fonemes, ja sigui per absència o alteració d’alguns sons concrets, o per la substitució d’uns per uns altres.
La disfèmia o tartamudesa és un trastorn en la fluïdesa de la parla caracteritzat per la interrupció d’una manera més o menys brusca del ritme d’una expressió verbal.
La disfàsia és un trastorn generalitzat de la llengua a causa d’una inadequada adquisició dels seus mecanismes.
La dislèxia és un trastorn del llenguatge caracteritzat per una dificultat en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura sense que hi hagi una deficiència intel·lectual, motriu, visual o en qualsevol altre àmbit.

La discapacitat auditiva o hipoacúsia és la pèrdua o anormalitat de la funció anatòmica i/o fisiològica del sistema auditiu. La sordesa implica un dèficit en l’accés al llenguatge oral.

La paràlisi cerebral (PC)

integra un grup de trastorns del desenvolupament del moviment i la postura, causant de limitació de l’activitat, que són atribuïts a una agressió no progressiva sobre un cervell en desenvolupament, en l’època fetal o els primers anys. La disàrtria és el trastorn de l’expressió verbal degut a una alteració en el control muscular dels mecanismes de la parla a causa d’una lesió en el sistema nerviós (al centre motor de l’encèfal). Els trastorns característics de la disàrtria són: Problemes de veu a causa dels trastorns respiratoris i fonatoris. Trastorns de ritme i d’accentuació. Alteracions en l’articulació. La disàrtria s’ha d’enfocar com un trastorn de moviment i s’ha de tractar seguint la trajectòria proposada per K. Bobath en dos nivells:

Primer nivell

S’ha de aconseguir moure el cap, coll i espatlles.

Segon nivell

Valorar i fer dominar les activitats vegetatives (riure, plorar, tos, etc)

El trastorn de l’espectre autista (TEA)

és un conjunt ampli de trastorns, d’origen neurobiològic, caracteritzats pel fet de presentar dificultats en la comunicació i interacció social, així com en la flexibilitat del pensament i de la conducta. Els infants amb discapacitat intel·lectual es caracteritzen pel fet que presenten limitacions significatives en el rendiment intel·lectual i en el domini de les habilitats de la vida diària. 

Aspectes metodològics en el tractament del llenguatge

L’educació sistema dels infants amb discapacitat intel·lectual ha d’obeir a dos objectius: Delimitar els propòsits i objectius del tractament educatiu per evitar fracassos i seqüenciar les activitats perquè l’infant no salti cap etapa evolutiva i passi per totes. Els requisits previs per fer possible l’aprenentatge del llenguatge en aquests infants són:

Atenció

La manera més habitual d’aconseguir l’atenció és la mirada.

Imitació

S’ensenya a imitar abans que a parlar, ja que els infants imiten una conducta que han sentit o vist.

Seguiment de les instruccions verbals

L’infant ha de saber executar ordres senzilles abans de dur a terme l’ensenyament del llenguatge, per exemples activitats de la vida quotidiana.

S'expressen llenguatges (tàctils, expressiu i gestuals) i Maduració del sistema neurològic, fisiologic i perceptiu.