Novetats Fiscals del Tribunal Suprem: Patrimoni, IS i ISD

Impost sobre el Patrimoni de no residents

STS 4849/2025, de 29 d’octubre de 2025

Novetat de la STS 4849/2025

1. Quina és la principal novetat que introdueix la STS 4849/2025 per als no residents?

La principal novetat és que el Tribunal Suprem reconeix que els contribuents no residents que tributen per obligació real en l’Impost sobre el Patrimoni també poden aplicar el límit conjunt de l’article 31.u de la LIP, que fins ara s’havia reservat als residents a Espanya. Segons els apunts, els no residents tributen només pels béns i drets situats, exercitables o que s’hagin de complir a Espanya, però això no justifica excloure’ls del límit de quota. El Tribunal fixa com a doctrina que la residència habitual, a Espanya o fora d’Espanya, no justifica un tracte diferent pel que fa a l’aplicació del límit de l’article 31 LIP.

Lliure circulació de capitals i dret de la UE

2. Quin principi del dret europeu considera el Tribunal Suprem que es vulnerava anteriorment?

El principi vulnerat és la lliure circulació de capitals, reconeguda a l’article 63 TFUE. El Tribunal considera que impedir als no residents aplicar el límit de quota feia menys atractiva la inversió a Espanya i suposava una discriminació no justificada per raó de residència. A més, el Tribunal assenyala que la diferència de tracte entre residents i no residents només podria admetre’s si les situacions no fossin comparables o si hi hagués una raó imperiosa d’interès general, cosa que aquí no queda acreditada.

Aplicació del límit fora de la UE

3. Es pot aplicar el límit de l’article 31 si el no resident viu fora de la Unió Europea?

En principi, sí, perquè la lliure circulació de capitals també protegeix moviments entre Estats membres i tercers països. Ara bé, cal matisar-ho: si el contribuent resideix fora de la UE o de l’EEE, l’Administració pot exigir proves suficients sobre la seva renda i la tributació suportada al país de residència. El mateix Tribunal admet que la situació podria ser diferent si no existissin mecanismes adequats d’intercanvi d’informació fiscal. Per tant, no s’hauria de denegar automàticament pel sol fet de residir fora de la UE, però el contribuent haurà d’acreditar correctament les dades necessàries per calcular el límit.

Rectificació de l'autoliquidació de 2024

4. Què proposaries a un no resident que va pagar l’Impost sobre el Patrimoni de l’exercici 2024 i no es va poder aplicar el límit?

Li proposaria presentar una sol·licitud de rectificació de l’autoliquidació de l’Impost sobre el Patrimoni de 2024 i demanar la devolució d’ingressos indeguts, sempre que no hagi prescrit el dret, que generalment és de quatre anys. Hauria d’aportar, com a mínim, la documentació següent:

• Autoliquidació del model 714 presentada.
• Certificat de residència fiscal.
• Declaració de renda o impost equivalent a l’IRPF al país de residència.
• Justificants de la tributació suportada.
• Càlcul del límit de l’article 31 LIP.
• Documentació dels béns situats a Espanya.

Això és coherent amb el cas resolt per la STS 4849/2025, on el contribuent resident a Bèlgica va demanar la rectificació de l’autoliquidació perquè no se li havia permès aplicar el límit de l’article 31 LIP.

Principi de no-confiscatorietat

5. Què conclou el Tribunal Suprem sobre el principi de no-confiscatorietat?

El Tribunal Suprem conclou que el principi de no-confiscatorietat no pot servir per justificar l’exclusió dels no residents. Precisament, el límit de l’article 31 LIP té com a finalitat evitar que la suma de la tributació sobre renda i patrimoni sigui excessiva. Aquesta finalitat afecta tant els residents como els no residents, perquè en tots dos casos es tracta d’evitar que l’impost consumeixi de manera desproporcionada la capacitat econòmica del contribuent. Per tant, el principi de no-confiscatorietat reforça l’aplicació del límit també als no residents, i no pas la seva exclusió.

Deducció de despeses en l'Impost sobre Societats

STS 1622/2024, de 13 de març de 2024

Retribució d'administradors sense previsió

1. Segons la sentència, es considera una “liberalitat” no deduïble el sou d’un administrador si no està previst en els estatuts?

No necessàriament. El Tribunal Suprem afirma que el fet que la retribució de l’administrador no estigui prevista als estatuts socials no comporta automàticament que sigui una liberalitat no deduïble. La sentència estableix que, si la retribució està acreditada, comptabilitzada i respon a serveis efectivament prestats, no pot rebutjar-se sense més la seva deduïbilitat.

Incompliment mercantil i efectes fiscals

2. Quin és l’argument principal del Tribunal per permetre la deducció malgrat l’incompliment de la normativa mercantil?

L’argument principal és que una irregularitat mercantil no implica automàticament una conseqüència fiscal negativa. És a dir, el possible incompliment de la normativa societària pot tenir efectes en l’àmbit mercantil, però no converteix per si sol la despesa en una liberalitat fiscalment no deduïble. El Tribunal dona molta importància al principi de correlació entre ingressos i despeses: si el sou remunera serveis reals vinculats a l’activitat empresarial i a l’obtenció d’ingressos, no pot qualificar-se com a donatiu o liberalitat. Aquesta idea encaixa amb els apunts d’Impost sobre Societats, on la base imposable parteix del resultat comptable i s’ajusta només quan la normativa fiscal ho exigeix.

Requisits per a la deduïbilitat de despeses

3. Quins són els requisits imprescindibles que ha de complir la retribució per ser deduïble en l’Impost sobre Societats?

La retribució serà deduïble si compleix aquests requisits:

• Realitat de la despesa: ha d’existir una prestació real de serveis.
• Acreditació i documentació: s’ha de poder provar el pagament i la causa del pagament.
• Comptabilització: la despesa ha d’estar registrada comptablement.
• Onerositat: no ha de ser gratuïta ni una liberalitat.
• Correlació amb els ingressos: ha d’estar vinculada a l’activitat empresarial i a l’obtenció d’ingressos.

El Tribunal resumeix que la retribució no serà una liberalitat si és “real, efectiva, provada, comptabilitzada i onerosa”.

La teoria del vincle en l'àmbit tributari

4. Com afecta aquesta sentència a la “teoria del vincle” que aplicava l’Administració tributària?

La sentència limita fortament l’ús fiscal de la teoria del vincle. Aquesta teoria sostenia que, quan una persona era alhora alt directiu i administrador, la relació mercantil absorbia la laboral, i això permetia a l’Administració negar la deducció de la retribució. El Tribunal Suprem diu que aquesta teoria pot tenir sentit en l’àmbit mercantil o laboral, però no pot aplicar-se automàticament en l’àmbit tributari per negar la deducció d’una despesa real. Si el servei existeix i la despesa està provada, comptabilitzada i vinculada a l’activitat, la retribució pot ser deduïble.

Necessitat de modificar els estatuts socials

5. La conseqüència d’aquesta sentència és que les empreses ja no han de modificar els seus estatuts per incloure la retribució?

No. La sentència no elimina l’obligació mercantil de regular correctament la retribució dels administradors als estatuts quan sigui necessari. El que diu és que la manca de previsió estatutària no comporta automàticament la no deduïbilitat fiscal. Per tant, des d’un punt de vista pràctic, les empreses haurien de continuar adaptant els estatuts i aprovant correctament les retribucions per evitar conflictes mercantils i fiscals. Ara bé, fiscalment, si la despesa és real, comptabilitzada, acreditada i correlacionada amb els ingressos, no es pot rebutjar només per la manca de previsió estatutària.

Arrendament d'immobles i activitat en l'ISD

STS 3472/2025, de 14 de juliol de 2025

Requisits de l'article 27.2 de la LIRPF

1. Quina és la qüestió objecte del recurs de cassació i en quin sentit es pronuncia el Tribunal Suprem?

La qüestió objecte del recurs era determinar si, per aplicar la reducció de l’article 20.2.c) de la LISD a una empresa familiar dedicada a l’arrendament d’immobles, n’hi havia prou amb complir els requisits de l’article 27.2 LIRPF o si, a més, calia justificar econòmicament la contractació d’una persona empleada a jornada completa. El Tribunal Suprem resol que n’hi ha prou amb acreditar el compliment dels requisits de l’article 27.2 LIRPF, sense que sigui necessari justificar des d’un punt de vista econòmic la contractació de la persona empleada.

Aplicació de la LIRPF a l'ISD

2. Per què és aplicable l’article 27.2 LIRPF per determinar si l’arrendament d’immobles és activitat econòmica a efectes de l’article 20.2.c) LISD, si són impostos diferents?

Perquè la reducció de l’article 20.2.c) LISD està pensada per protegir la transmissió d’empreses familiars o participacions en entitats que desenvolupen una activitat econòmica real. Per determinar si l’arrendament d’immobles és activitat econòmica, el criteri de referència és el de l’article 27.2 LIRPF. Això no significa confondre impostos diferents, sinó utilitzar el concepte fiscal d’“activitat econòmica” que l’ordenament ja preveu. Els apunts d’ISD indiquen que la reducció per participacions exigeix activitat econòmica real, funcions de direcció i manteniment de l’activitat. En la sentència, el Tribunal parteix de la idea que, per saber si hi ha activitat econòmica o afectació d’elements patrimonials, s’ha d’atendre a la regulació de l’IRPF.

Data de meritació i compliment de requisits

3. En quina data s’ha de constatar el compliment dels requisits de la reducció i quina conseqüència té en l’argumentació del Tribunal Suprem?

Els requisits s’han de comprovar en la data de meritació de l’Impost sobre Successions, és a dir, en el moment de la mort del causant. Els apunts també indiquen que, en successions, l’impost se merita el dia de la defunció. La conseqüència és que cal analitzar si en aquell moment l’entitat complia els requisits exigits. En el cas resolt, el Tribunal destaca que, abans de la meritació, la societat ja desenvolupava l’activitat d’arrendament i disposava de local afecte i persona empleada a jornada completa. Per això considera que no es podia negar la reducció exigint una justificació econòmica addicional.

Interpretació finalista de la norma

4. A quin tipus d’interpretació atorga el Tribunal especial rellevància en analitzar l’article 20.2.c) i com aplica aquesta interpretació?

El Tribunal dona especial rellevància a una interpretació finalista o teleològica. És a dir, interpreta la norma tenint en compte la seva finalitat: facilitar la continuïtat de l’empresa familiar i evitar que la càrrega fiscal de la successió posi en perill la supervivència de l’activitat empresarial. Per això, el Tribunal entén que, si es compleixen els requisits objectius de l’article 27.2 LIRPF, no es poden afegir requisits no previstos legalment, com exigir que l’Administració valori si la contractació de la persona treballadora és econòmicament proporcional o necessària.

Seguretat jurídica i contractació de personal

5. Quin principi general del dret es veuria vulnerat si s’exigís la justificació econòmica de la contractació de la persona empleada? Per què?

El principi vulnerat seria el de seguretat jurídica. El Tribunal considera que l’article 27.2 LIRPF estableix una regla objectiva per donar certesa als contribuents. Si, a més de tenir una persona empleada a jornada completa i local afecte —segons la redacció aplicable en aquell moment—, s’exigís demostrar que aquesta contractació és econòmicament necessària, s’introduiria un criteri incert i subjectiu. Això generaria inseguretat perquè el contribuent no podria saber amb antelació quina càrrega de treball mínima considera suficient l’Administració. El Tribunal també assenyala que, si l’Administració creu que la contractació és fictícia o simulada, ha de declarar i motivar expressament la simulació, no negar indirectament la reducció afegint requisits no previstos per la llei.