La nova ciència i els precedents renaixentistes

La nova ciència

Fins al Renaixement havia predominat la concepció aristotèlica de l'univers. Es fonamentava en la distinció qualitativa entre el món sublunar i el món supralunar i en la posició central i immòbil de la Terra. Però des d'antic s'havien trobat discordances entre la teoria i les observacions, accentuades al Renaixement per la necessitat de fer mapes del cel precisos per guiar la navegació i el nou esperit crític humanista. A més les noves idees sobre l'univers desordenat i infinit va xocar amb els postulats oficials de l'església, que davant les crítiques reformadores que rebien des de molts sectors, va optar per perseguir tota opinió contrària als seus postulats. La antiga física d'Aristòtil era especulativa, finalista i teòrica. La nova ciència és experimental, no finalista i teoricopràctica.

Precedents de la nova ciència

• Escola d'Oxford. Autors com Roger Bacon i Guillem d'Occam havien insistit en la importància de les matemàtiques, l'observació i l'experimentació.
• Escola de París. Autors com Jean Buridan, Albert de Saxònia i Nicolau d'Oresme van anticipar conceptes com el d'inèrcia i gravetat, contraris a la física aristotèlica.
• Les filosofies de la natura renaixentistes. Nicolau de Cusa i Giordano Bruno havien plantejat conceptes d'univers infinits i indeterminats.

Aquesta nova mentalitat no parteix de zero, sinó és la superació de dos models ja existents: l'organicista i el màgic. Davant d'aquests models, apareix l'explicació mecanicista, que permet aplicar les mateixes lleis a a tots els dominis de la realitat física, bo i constituint un model d'interpretació única per a tot l'univers. La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a un rellotge, en què tot el que passa aten a unes regularitats que cal copsar i expressar matemàticament: les lleis. No podem obviar que aquesta transformació va lligada al canvi de la concepció geocèntrica de l'univers, que havien defensat Aristòtil i Ptolomeu, a la nova concepció heliocèntrica proposada per Copèrnic.

Nicolau Copèrnic

(1473-1543) va proposar l'heliocentrisme: per explicar els moviments dels astres era més fàcil establir una nova hipòtesi, que el sol era el centre del sistema i la Terra es movia al seu voltant. S'obtenia una explicació més completa, senzilla i millor dels moviments celestes.

L'escolàstica renaixentista

L'Escolàstica medieval va perdurar, però va haver d'adaptar-se als nous temps. Va ser present a les Universitats catòliques de París, Salamanca, Coïmbra, Roma o Alcalà. Bàsicament es van preocupar per les qüestions metafísiques. Van seguir la filosofia tomista. Els representants més significatius van ser Francisco de Vitoria i Francisco Suárez.

L'humanisme

Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i com a camí de renovació de la societat. Van ser crítics amb el paper que havia tingut l'església i el poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval. Els humanistes van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter. Els humanistes més significatius van ser Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives.

Filosofs de la política

Els canvis polítics i socials no van escapar a la preocupació filosòfica durant el Renaixement. Si bé els autors de caire escolàstics es van centrar en la justificació del poder, els humanistes van innovar en l'àmbit de la teoria política. Filòsofs, però també polítics en actiu, Maquiavel i Thomas More representen dues maneres de fer política. Maquiavel representa el realisme polític; More inicia el gènere de les utopies. Maquiavel, autor de El Príncep, va defensar la separació entre moral i política. I va investigar els mecanismes que expliquen el funcionament real de la política a partir del que observava a la seva experiència com a polític. Davant l'ideal del rei sant medieval, exemple de virtuts cristianes, l'anàlisi de Maquiavel proposa un príncep fort que mantingui la seva autoritat amb fermesa i que no estigui condicionat per la moral i el cristianisme en la seva acció política. Les consideracions morals posen en inferioritat al polític en la lluita amb altres poders. Cal preservar davant de tot l'Estat, pel davant dels individus i les seves creences. Així qualsevol mitjà que persegueixi aquest fi estarà justificat en l'ordre polític, sempre que persegueixi el bé de l'estat. Això no suposa que rebutgi en general les normes morals, si no el que diu és que una persona honesta i bona mai tindrà èxit polític. En tot cas, aquest arribarà a partir de l'autoritat i el por dels súbdits al governant i l'hàbil utilització de l'estratègia i la diplomàcia o la violència amb els altres estats. Per Maquiavel, l'única forma de crear un estat fort és que estigui unit. Una monarquia autoritària és necessària per la creació o per a l'enfortiment de l'Estat. Amb tot, ell defensa que el millor sistema polític és la república d'inspiració romana. Si la llei es respecta i el poble participa a la vida política, l'estat és més estable i més fort que si governa un príncep de caràcter hereditari i autoritari. Es promou el bé general i la llibertat. La qüestió és que moltes vegades no hi ha les condicions necessàries perquè la república sigui possible. Thomas More, en canvi representa un corrent utòpic dins de la filosofia política del Renaixement. Però altres autors també van fer obres que, recuperant el gènere platònic obert per la República, descriuen una societat ideal: Utopia de Thomas More, Ciutat del Sol de Tommaso Campanella i la Nova Atlàntida de Francis Bacon. Fent una crítica a la societat anglesa del seu temps, More exposa una societat ideal perfectament organitzada. Enfront d'una societat moguda pel benefici individual, proposa l'abolició de la propietat privada i una distribució de la propietat col·lectiva segons les necessitats, la reducció de la jornada laboral a sis hores diàries per poder dedicar temps d'oci a activitats formatives i el cultiu de la intel·ligència. Volia estendre l'educació a tota la població. More considerava que en una societat amb propietat privada tot es mesurava en relació als diners i així era impossible la justícia i la prosperitat social. En el terreny ètic, defensava un hedonisme a la manera d'Epicur, gaudint d'una vida assenyada plena de satisfaccions naturals. Va denunciar les persecucions religioses i va defensar la tolerància. També defensa una forma democràtica de govern de caràcter electiva. Socialment, no distingia classes socials i pensava que el nucli de la societat està format per la família.