El Noucentisme i la Poesia de Josep Carner

Josep Carner

Josep Carner va néixer l'any 1884 a Barcelona. Als 20 anys era llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres. La seva obra publicada inclou títols de poesia, prosa, obra dramàtica i traducció. El 1906 marca l'inici d'un nou corrent cultural. La seva participació en tasques culturals lligades al moviment noucentista i la col·laboració en el programa polític-cultural de Prat de la Riba, que el nomena el 1911 secretari de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, van ser molt importants. Malgrat la seva lluita constant per la professionalització de l'escriptor, no arriba mai a aconseguir una posició econòmica que la seva família demanava. El 1922, amb la creació d'un nou partit, Acció Catalana, es va separar de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba. La fidelitat a la República l'aboca a un exili tota la seva vida. Marxa a l'exili el 1939; es trasllada a Bèlgica l'any 1945, i forma part de l'únic govern de la Generalitat a l'exili fins al 1948. El 1962 fou candidat al Premi Nobel. El 1970 Carner visita per fi Catalunya. Dos mesos després va morir a Brussel·les.

Noucentisme

El Noucentisme posa en relació els interessos i les aspiracions de la burgesia catalana amb els dels intel·lectuals i artistes que es desmarcaren del Modernisme. El període de formació va tenir lloc durant el Modernisme: la voluntat de transformar la cultura catalana en una cultura europea, la reforma lingüística, etc. Aquests aspectes estaven influïts per corrents polítics del catalanisme tradicional i religiosos, del catolicisme. Prat de la Riba, procedent dels cercles catòlics catalanistes i com a cap de la Lliga Regionalista, partit que representa els interessos de la burgesia catalanista i conservadora, proposa la creació d'un clima civil i cultural d'educació, d'ordre, de normalitat. Destaquen els homes més influents, com Pompeu Fabra (gramàtica) i Eugeni d'Ors i Josep Carner (literatura). Entre 1917-1920, greus conflictes socials entre sindicats i patronal. Octubre 1917 (Revolució Russa), terrorisme, conflicte entre els intel·lectuals i els polítics. El factor definitiu serà la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Eugeni d'Ors fou el teoritzador del Noucentisme, a la seva obra Glosari.

Característiques del Noucentisme:

1. Imperialisme: pretén la intervenció dels polítics catalans en el govern de l'Estat espanyol. Catalunya tenia una situació privilegiada respecte a la resta de l'Estat, fruit del progrés industrial i de la puixança econòmica. El projecte és la superació dels conflictes de classes.
2. Arbitrarisme: representa l'exercici de la voluntat com a transformadora de la realitat, la idealització de la realitat, l'absència d'implicació sentimental individual, el rigor formal, la norma i el bon gust.
3. Civilitat: la ciutat és el centre de la cultura i de l'exercici polític. La ciutat noucentista és una Barcelona ideal, la ciutat de la civilització, el progrés, és el marc de la classe burgesa. La ciutat ideal és una ciutat culta, activa, rica i sòlida.
4. Classicisme: el Noucentisme té una visió del món clàssic basada en la serenitat, la mesura, la norma i la raó. Tot això es projecta en forma d'educació, harmonia, convivència. Un element fonamental és la ironia, és un senyal de civilització, de cultura i d'intel·ligència.

La Poesia Noucentista

El gènere literari noucentista per excel·lència és la poesia. Això s'explica per:

• Rebuig de la novel·la realista, naturalista i modernista anterior.
• Voluntat de perfecció formal.
• Voluntat de mostrar una Catalunya ideal.
• Preocupació per la llengua i la reforma lingüística.

Referents de la poesia noucentista:

1. El Modernisme.
2. Els poetes francesos del segle XIX.
3. L'Escola Mallorquina.

Carner, poeta noucentista

La poètica carnariana es defineix pel seu dacissisme, entès com un rebuig del Romanticisme, del jo com a centre del poema, de la intervenció de l'atzar i de la inspiració. La mesura i la norma són la base del poema. En la poesia de Carner no hi ha desesperació, ni dramatisme, ni tragèdia. Una suau melangia i una ironia lúcida el caracteritzen. El seu domini de la llengua, ell va introduir neologismes, arcaismes, dialectalismes, cultismes i col·loquialismes, va aconseguir una llengua digna i flexible. La seva fidelitat a la llengua catalana es mantingué malgrat el seu exili.

Va recuperar les formes clàssiques com el sonet i l'interès per la retòrica; no és ni barroc ni artificiós: la ironia, la mesura i la seva saviesa ho impedeixen. El poeta tria elements de la quotidianitat, de la realitat del seu espai i del seu temps. Els seus poemes creen una realitat amable, no conflictiva, bella i estilitzada.

Els Fruits Sabrosos

El poemari presenta uns idil·lis amb personatges estilitzats de noms grecs inserits en una natura acolorida. Poemes de gènere clàssic en una natura amable, en la mesura i l'elegància i en l'aproximació del poeta a la condició humana. Aquesta visió té com a eix les etapes de la vida: infantesa, joventut, maduresa, vellesa, que mena a una reflexió serena i dolça sobre el pas del temps. En les diferents edats de la vida posa en evidència allò de positiu que es troba en cadascuna. En tots els poemes hi ha una acceptació generosa del plaer de veure i tastar el món i la vida.

Tot això representat en escenes de la vida quotidiana, casolanes, mai vulgars sinó estilitzades, en un món ordenat, serè, harmònic i bell.

Els noms grecs promouen el distanciament de la realitat i el marc idíl·lic de la natura que és un locus amoenus. Es tracta d'una natura amable, generosa i fins i tot de vegades humanitzada a través de les personificacions. És un paisatge clarament mediterrani. Els fruits estan en relació amb la vida humana, de la qual en són símbols. Hi ha doncs un doble cicle vital: el dels personatges i el dels fruits que els acompanyen, i cada fruit pertany a l'estació amb què es relaciona el moment de la vida del personatge. Els personatges són majoritàriament dones i infants. Els infants gaudeixen dels petits plaers de la natura i les dones estan relacionades amb el marc casolà.

Pel que fa a la mètrica, abunden els versos alexandrins. Finalment, l'aproximació de Carner és objectiva, els seus sentiments no s'hi impliquen, l'obra traspua una acceptació serena de la condició humana, la defensa de la felicitat d'una vida senzilla, una felicitat que té el seu paradís en la limitació, l'ordre, la puresa i la bellesa senzilla i amable.