Normativització de la llengua catalana

ORIG. I EVOLUCIÓ LLENGUA CAT

La romanització és el procés x mitjà del qual, el poble ROMà acaba imposnt la sva cultura als pbles conqerits. Al s.3 a.C, els romans comencen a conquerir províncies fora del territori italià i hi exportaran, la seva cultura i la seva llengua, el llatí.    /Com a conseqüència, la ROMània és el conjunt de territoris en què, pel fet d’haver frmat part de l’Imperi ROMà, avui es parla una llengua derivada del llatí vulgar, o el que és el mateix, neollatina o ROMànica. La ROMània lingüística es divideix en dos grans blocs: l’occidental, que inclou el galaicoportuguès, cast, cat, occità, francès, sard i retoromànic; i l’oriental, que inclou el dàlmata –desaparegut–, l’italià i el romanès). La ROMània occidental fa el plural amb la marca -s i l'oriental amb les marques -i, -e.////////////La llg cat, com les altres llengües ROMàniques, procedeix del llatí col·loquial, concretament, del que es parlava a l’època imperial. Tenim constància d’aquest llatí vulgar x la seva continuïtat en les llengües ROMàniques, però també x algunes manifestacions escrites, sobretot en inscripcions, en lite i en certs tractats d gramàtica com l’Appendix Probi./////////////////////Després de la caiguda de l’Imperi ROMà d’Occident, al s.V, el llatí vulgar comença la seva diversificació; un període de transició llarg que desembocarà en el naixement de les diferents llengües ja anomenades. És difícil precisar el moment exacte en què el català es desvincula del llatí vulgar; és a dir, quan ja no es tracta de dos dialectes de la mateixa llengua sinó de dues llengües diferents. Possiblement, els canvis més profunds tengueren lloc entre els segles VII i VIII i al segle
IX ja podem afirmar que la llengua que es parla és el català. Així, en una de les resolucions del Concili de Tours es recomanava predicar en romanç, perquè el poble ja no entenia el llatí vulgar.

En parlar dels elements constitutius del català, el llatí vulgar és, per tant, la base fonamental de la nostra llengua, sobre el qual també influïren altres llengües que el feren evolucionar i l’enriquiren en determinats moments del procés de formació (substrat i superstrat) o quan ja estava format (adstrat).//////7En 1 lloc, entenem per substrat és el conjunt d’elements lingüístics procedents de les llengües q parlaven els pobles preromans i q varen deixar la seva empremta en el llatí vulgar i, per tant, en la configuració del català. Així, distingim quatre substrats diferents en el català: iberobasc (pissarra, esquerra…), celta (camisa, cervesa…), grec (esponja, escorpí…), fenici (Eivissa i Maó).
En 2lloc, el superstrat és el conjunt d’elements lingüístics procedents de llengües que parlaven els dos pobles que varen envair el nostre territori a partir de la caiguda de l’Imperi ROMà d’Occident i mentre el cat s’estava formant. Així, tenim dos tipus de superstrat: el germànic (guerra, Cifre…) i l’àrab (cotó, Bennàssar, Alçúdia…).
I, finalment, l’adstrat és el conjunt d’elements lingüístics procedents d’altres llengües q rep el cat. Quan ja s’ha format; i al seu torn, el cat. També influeix en aquestes o en altres. D’aquesta manera, en la llengua cat. Trobam occitanismes (bacallà, bosc…); castellanismes (bàndol, avorrir-se…); Gal·licismes (jardí, beixamel…), italianismes (carnaval, piano…), anglicismes (futbol, càmping…).Dins dels anglicismes cal esmentar el cas especial de Menorca. Des de principi del Segle XVIII, després de la guerra de Successió, Menorca és cedida a Anglaterra, arran del tractat d’Utrecht i restarà sota domini anglès durant cent anys. D’aquest període es conserven mots com bòtil, xoc.

EL CATALÀ A L’EDAT MIJANA

Els dos pilars bàsics que regien la vida a l’Edat Mitjana eren l’església i l’ordre feudal. Per això, els textos catalans més antics que s’han conservat pertanyen als àmbits jurídic i religiós, com el Forum Iudicum ((de mitjan Segle XII) És una traducció d’un codi de lleis visigòtiques.) i les Homilies d’Organyà (són sermons amb comentaris de diversos evangelis)./////Els segles XIII, XIV i XV es produeix la gran expansió territorial de la corona d’Aragó cap al sud i cap a la Mediterrània. S’estén també el cat., que viurà el seu moment de màxima esplendor en desvincular-se de l’occità en la poesia, en ser elevada a llg.
De cultura amb Ramón Llull i en difondre la Cancelleria Reial un model d prosa pertot arreu. Després del regnat de Jaume I, el procés d’expansió d la corona catalanoaragonesa x la Mediterrània continuà fins al Segle XV, tot i q la situació del català era diferent segons els territoris. Al Segle XIII s’annexionà Sicília, on el cat. En fou la llg. De la cort fins al Segle XV. Al s. XIV s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, q formaren part d la corona d’Aragó fins a finals del Segle XIV, i l’illa de Sardenya, on el català fou la llengua oficial fins mitjan Segle XVII; actualment encara es parla cat. A la ciutat sarda de l’Alguer. La darrera gran conquesta fou Nàpols al s. XV. 
És en aquest context d’eufòria nacional, de prestigi de la monarquia i d’expansió militar, amb el català esdevengut idioma d’ús formal i oficial, on hem de situar la lit. èpica i historiogràfica d marcat caràcter heroic. El moment més àlgid d’aquesta prosa històrica i on la nostra llengua farà un salt qualitatiu és durant els segles XIII i XIV, amb les cròniques de Jaume I (Llibre dels feits), de Bernat Desclot (Llibre del rei en Pere), de Rmon Muntaner i de Pere el Cerimoniós.

Ramón Llull (1232-1316)

és considerat el creador d la prosa literària cat., a més de ser un dels grans noms d la nostra literatura i de la cultura europea, ja que destaca, no sols com a escriptor, sinó també com a pensador, teòleg i missioner. Llull eleva el català a la categoria de llengua universal en escriure per primera vegada textos científics o teològics, com el Llibre de Gentil, Blanquerna... , en una llg ROMànica. Condicionat per l’entorn en què es trobava (l’escolàstica, la civilització àrab i la poesia trobadoresca) i per l’afany de fer-se entendre, va escriure en quatre llengües: llatí, àrab, occità i català. Va fer servir una sintaxi apta i flexible per a l’argumentació i va crear un lèxic català apropiat per expressar conceptes abstractes.//////La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu de la corona d’Aragó creat per Jaume I al s.XIII, el qual va disposar q tota la documentació del regne fos redactada en cat., la qual cosa suposa que totes les institucions del regne utilitzaran un mateix model de llg. Al Segle XIV Pere el Cerimoniós la va reorganitzar i la va dotar de funcionaris influïts pel 1 humanisme, entre ells Bernat Metge, que coneixien la cultura clàssica i eren destres en llatí. Crearen un model unificat de prosa cat. Sense dialectalismes, un estàndard, en el qual s’escrivien els documents administratius, els quals mostraven un estil complex, madur i elegant.

Al Segle XV es van produir una sèrie d’esdeveniments polítics, socials, culturals i literaris que van tenir gran importància per a la llengua catalana: l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara i, posteriorment, la uníó de la corona d’Aragó i la de Castella implicaran la submissió política i lingüística a Castella.
La literatura del Segle XV es va caracteritzar per la qualitat, la quantitat i l’originalitat: va ser un autèntic «segle d’or». Però, encara que, durant molt de temps, l’ús del castellà serà minoritari, als segles futurs aquesta cultura forana anirà desplaçant la pròpia, relegant-la a usos més populars i arribant, fins i tot, a substituir-la.
D’altra banda, els conflictes econòmics, polítics i culturals en què es troba immersa Barcelona ajuden a la prosperitat econòmica i política de la burgesia de València, ciutat que es converteix en un gran centre cultural i on entren en funcionament les primeres impremtes de la península. Per aquest motiu, els grans autors de l’època són valencians: Ausiàs March, autor dels Cants d’Amor, el primer poeta que escriurà la seves composicions en català i no en occità, per així poder transmetre sinceritat en els seus versos; Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, considerada la gran novel.
La de la literatura catalana i la primera novel.La moderna d’Europa; cal esmentar també una altra novel·la de cavalleries, Curial e Güelfa, d’autor anònim; Joan Roís de Corella, autor de La tragèdia de Caldesa; Jaume Roig, autor de L’Espill o llibre de les dones; i, finalment, Sant Vicenç Ferrer, autor dels Sermons, a través dels quals hem pogut conèixer les característiques de la llengua parlada d’aquella època.
Per acabar, l’ambient humanístic de l’època va fer créixer entre els intel.Lectuals catalans una preocupació per la correcció idiomàtica. És per aquest motiu que es produeixen obres com ara: Regles d’esquivar vocables e mots grossers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau; i Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar, de Jaume Gasull.

EL CATALÀ DELS S.XVI A XVIII

Primerament, cal dir que, sovint, per designar el període comprès entre els segles XVI, XVII i XVIII s'ha emprat el terme Decadència, encara que la lite. Culta perdé quantitat, qualitat i originalitat, la lite. Popu es mantingué molt viva -en tenim testimoni gràcies a la recopilació que en feren posteriorment els autors de la Renaixença, al Segle XIX- i el cat. Continuà essent la llg. Parlada de la societat, tret d'una part de les capes altes.         
Al Segle XVI, la mort de Ferran el Catòlic suposa la uníó definitiva de la corona catalanoaragonesa i la corona caste. Amb un sol monarca, el seu net Carles I. La cort es traslladà definitivament a Castella. Aquest fet tendrà repercussions per a la llg i la cultura cat. Q entraran en un període d regressió del qual no es recuperaran fins al s.XIX. Durant el regnat de Carles I es produeix a Mall. I a València la G.De les Germanies, una revolta social a partir de la qual, nobles i aristocràtes adopten la llengua cast. Per diferenciar-se dels agermanats, pagesos i burgesos.
D'altra banda, la desaparició de la Cancelleria Reial contribueix a la pèrdua d'unitat de la llg. I a la dialectalització progressiva. En aquest moment de falta de consciència lingüística es comença a utilitzar la denominació de llg. Llemosina per referir-se a la llg. Cat. Medieval.
A més a més, durant els segles XVI i XVII la literatura castellana viu un període d'esplendor i els autors catalans s'hi senten enlluernats: consideren que la seva llengua no és apta ni per a la literatura, ni per a la cultura. Uns l'abandonen totalment; i d'altres alternen una i altra llg. Segons el gènere i el destinatari.

A mitjan Segle XVII,

Frnça i Esp. Es declararen una gu. (la guerra dels Trenta Anys) en què Cat. Esdevingué el camp de batalla.Com a conseqüència, la g. Passa a ser entre Cat. I Esp. (g. Dels Segadors). La firma de la Pau mitjançant el Tractat dels Pirineus suposarà la cessió de la Cat. Nord a França. En aquest context sociolingüístic hi ha autors que manifestaren la seva preocupació per la llengua, com fa Cristòfor Despuig en la seva obra
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557).

A principis del Segle XVIII va esclatar la G. De Successió, que va guanyar el candidat francès Felip V, de la dinastia dels Borbons. En aquest moment la llg. Cat. Patí el primer atac legal de la seva hist. A en ser prohibida i perseguida pels Decrets de Nova Planta, una sèrie de disposicions per les quals s’abolien els drets (Furs, Costums, Usatges, etc.), les institucions i les lleis pròpies dels antics territoris de la corona d’Aragó i s’hi imposaven les lleis de Castella.
Es promulgaren l’any 1707 al País Valencíà, el 1715 a Mall. I Eivissa i el 1716 a Cat., tots amb els mateixos efectes nefastos per a la llengua, la cultura i les institucions catalanes, ja que el seu objectiu era imposar la unificació cultural i lingüística, implantar el centralisme administratiu a tot Esp. I derogar el sistema de govern fins aleshores existent. D’entre moltes de les conseqüències dels decrets, convé destacar les següents: el tancament de totes les universitats i la creació d’una de nova a Cervera -Lleida- on s’ensenyava en llatí i en castellà. A més, en resposta al Memorial de Greuges, Carles III signà diverses cèdules reials en les quals prohibia taxativament l’ensenyament del català i en català a les escoles primàries.  
Els seus àmbits d’ús eren cada cop més reduïts, el català continuava essent la llengua familiar, la de la correspondència privada i l’habitual en alguns àmbits públics: sermons religiosos, el catecisme, anuncis de fabricants tèxtils, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
El Segle XVIII va ser l’època de la Il.Lustració i de l’inici de la recuperació econòmica de la burgesia, que va tornar a invertir en cultura. L’afany d’erudició dels il.Lustrats impulsà la creació d’acadèmies, l’elaboració de diccionaris, gramàtiques i enciclopèdies, el coneixement de la nostra història i els estudis sobre la llengua, la gramàtica, etc. En aquest sentit, les apologies en defensa de la llengua foren l’inici de la recuperació i un avanç de la Renaixença.
D’entre totes aquestes obres destaca la de Baldiri Reixac Instruccions per a l’ensenyança dels minyons, on es reivindica l’educació dels infants en la llengua materna. En contraposició a les actituds en defensa de la llengua no faltaren les que la menyspreaven, com ara la d’Antoní Capmany, que defensaren el castellà com a única llengua de cultura de l’Estat espanyol (actitud lingüística d’autoodi).
Menorca no es va veure afectada pels Decrets de Nova Planta, ja que aquesta illa era en mans dels anglesos des del Tractat d’Utrecht (1713). Els britànics mantengueren i respectaren les institucions d’autogovern, la religió catòlica i l’ús oficial del català. Precisament, l’escriptor català més destacat del Segle XVIII fou el menorquí Joan Ramis i Ramis, que va escriure teatre culte neoclàssic en català, com l’obra Lucrècia.

EL S. XIX I LA RECUPERACIÓ LINGÜÍSTICA DURANT LA RENAIXENÇA

La Renaixença és un procés global de recuperació de la societat i de la llg. I lite. Cat. S’emmarca en un període comprès entre la Decadència i el Modernisme, entre 1833 (data de publicació de l’oda La pàtria de B.C. Aribau) i 1877 (any en què J.Verdaguer i A. Guimerà foren premiats en els Jocs Florals). Els objectius que es varen proposar aquests intel·lectuals foren reconstruir la hist. Medieval; descobrir i divulgar els clàssics medievals, recollir la tradició literària popular (llegendes, cançons…); crear un model de llg. Normativa codificant la gramàtica, fixant l’ortografia i depurant el lèxic; i recuperar el català en tots els gèneres literaris.
Un s. Després de deixar de ser oficial, les prohibicions contra el cat. Eren plenament vigents, però la nostra llg. Continuava essent l’únic idioma parlat i comprès per la immensa majoria de la població. Les idees ROMàntiques que arribaven d’Europa van empènyer els intel·lectuals a reivindicar la pàtria i la llg.
L’aparició de la revista El Europeo el 1823 suposà la primera manifestació del Romanticisme a la Península. El 1833 el diari El vapor va reprendre aquest camí. En aquesta nova revista es publicà l’oda La pàtria, de B.C. Aribau, poema en el qual s’ identificaven pàtria i llg.
El 1841 Joaquim Rubíó i Ors va publicar un recull poemes, el pròleg de qual va esdevenir un manifest en favor del català: hi valorava l’esplendorós passat medieval de la llg, reivindicava la poesia trobadoresca com a via per recuperar la identitat cultural i dignificar el cat.; i també proposava la restauració dels antics Jocs Florals (certamen literari instituït per Joan I a finals del Segle XIV), els quals varen donar un fort impuls a la Renaixença i foren decisius per al procés d’acceptació  del català com a llengua de prestigi, apta per a la literatura culta. 
A mesura q augmentava l’ús de la llg. En els diferents àmbits d’ús, creixia l’interès i la necessitat de la seva fixació ortogràfica i gramatical. S’encetà, aleshores, la discussió sobre quina llg. Calia codificar entre les diverses concepcions de la llg.Literària: el català acadèmic (proposaven un model de llg. Inspirat en la llg. Dels autors clàssics catalans medievals) o el cat. Que ara es parla (partien de la base que el model de llg. Havia de reflectir la llengua parlada del moment). No faltaren tampoc els posicionaments dels que intentaven sintetitzar les dues postures en una.

La llg. Catalana s’anà consolidant progressivament a partir de la segona meitat del XIX com a llg. Lit. En tots els gèneres. Els autors de la Renaixença van fer uns primers temptejos en cast., però aviat s’adonaren de la incoherència d’escriure en una llengua que no era la pròpia. Els Jocs Florals van servir d’estímul a molts autors per a la creació poètica; així, el 1 gènere que es va recuperar va ser la poesia, de la mà de Jacint Verdaguer (L’Atlàntida i Canigó). El 1882, amb la publicació de La papallona de Narcís Oller, considerada la primera novel.La cat. Moderna, i la resta d’obres d’aquest autor (L’Escanyapobres), es dona per recuperada la narrativa en llg. Cat. Cap a la segona meitat de segle, el teatre esdevindrà l’espectacle massiu més important. Serafí Pitarra, pseudònim de Frederic Soler, inicià la recuperació del teatre català, si bé l’autèntic renovador del gènere fou Àngel Guimerà, considerat el millor dramaturg d’aquest segle, amb obres com Mar i Cel i Terra Baixa.
A la segona meitat del segle, tot i que la majoria de revistes (La Palma, etc) i diaris (Diario de Barcelona, etc.) es publicaven en castellà, a mesura que anava passant el segle, el català s’hi va anar incorporant. El primer diari escrit íntegrament en la nostra llengua fou el Diari Cat.. El 1881 aparegué L’Avenç, la primera revista modernista de Catalunya. Va tenir una importància transcendental, ja que des de les seves planes s’inicià una reforma lingüística que constituirà la base de la reforma definitiva de Pompeu Fabra.
Cap a finals del Segle XIX, la literatura ROMàntica i realista de la Renaixença donà pas a la literatura modernista. Es continuava ensopegant, però, amb els mateixos problemes que durant la Renaixença: la prohibició de la llengua en els usos públics i acadèmics; l’absència d’una autoritat científica en matèria lingüística; la manca d’una institució cultural que fes el paper d’una acadèmia de la llengua; i la inexistència d’una institució política amb el poder econòmic suficient com per finançar els esforços normativitzadors.
Des de les pàGinés de L’Avenç, el 1881, el jove filòleg Pompeu Fabra va impulsar la reforma ortogràfica orientada a «posar el llenguatge escrit d’acord amb el llenguatge parlat», basada en el català que ara es parla però amb rigor científic. L’Avenç se centrà en: la modernització de l’ortografia catalana; l’adequació de l’ortografia a la pronúncia; la creació d’un sistema ortogràfic descastellanitzat; i el respecte a l’etimologia en la manera d’escriure els cultismes. La majoria d’aquestes reformes constituïren la base que permetria modernitzar la llengua i van ser recollides en les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, publicades el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

EL PRIMER TERÇ DEL Segle XX: LA NORMATIVITZACIÓ

A principis del Segle XX, el Modernisme dona pas al Noucentisme. Els autors noucentistes es trobaren amb una situació econòmica i política privilegiada que permeté continuar el procés de normativització iniciat pels modernistes. Enric Prat de la Riba es convertí en president de la Diputació de Barcelona i, més tard, de la Mancomunitat de Cat. (1914), institucions polítiques des de les quals va donar suport a la cultura cat..
Així, la generació noucentista va col·laborar amb la classe política i es va aconseguir l'ús normalitzat i oficial de la llG. En totes les institucions culturals, acadèmiques i administratives dependents de la Mancomunitat.
El 1906 se celebra el I Congrés Internacional de la Llg Cat., promogut i presidit pel filòleg manacorí Antoní María Alcover. S’hi traçaren les directrius de la normativització i les tesis de Pompeu Fabra varen ser acceptades majoritàriament. Arran d'aquest fet, el 1907 Enric Prat de la Riba va crear l'Institut d'Estudis Catalans, una corporació acadèmica, científica i cultural que s'havia fixat com a objectiu la recerca científica en tots els aspectes de la cultura cat. El 1911 s'hi inclogué la secció filològica de l'IEC amb l'objectiu d'elaborar les normes ortogràfiques sota la direcció de Pompeu Fabra. Actualment, l'IEC té entre les seves tasques fonamentals la funció d'autoritat científica de la llg.
Antoní M. ALCOVER fou una de les figures més destacades en el procés de redreçament de la llg. Cat. El seu interès per la llg. I la cultura popular el dugué a recollir contes de gran riquesa lingüística, com per exemple les Contarelles i l'Aplec de Rondaies Mallorquines. Aquesta tasca suposà la recopilació de paraules arcaiques i dialectals. Aleshores, sorgí la idea d'elaborar un diccionari de tot el domini lingüístic de la llg. Cat. , el qual havia de ser: nacional, dialectològic i històric, el Diccionari Català-Valencíà-Balear, també conegut com Diccionari Alcover-Moll.
Era una obra ambiciosa que havia d'aplegar la llg. Antiga, la moderna, la literària i la dialectal (tant l'escrita com la parlada). La idea s'estengué a tot el domini lingüístic i, aviat, van tenir lloc les nombroses col·laboracions.
Les paraules s'apuntaven en fitxes. Quan el 1911 es creà la secció filològica de l'IEC, Alcover va ser elegit president i uns anys més tard va dur a Barcelona la calaixera que contenia totes les fitxes que havia aconseguit fins a aquell moment. Però les discrepàncies (Alcover volia un diccionari únic i els membres de l'Institut volien tres diccionaris), fet que va provocar la ruptura definitiva amb aquest organisme. Alcover se'n tornà a Mall. Amb la calaixera, rebutjà les normes ortogràfiques de l'Institut i esdevingué enemic del catalanisme polític.. Alcover es reconcilià amb Pompeu Fabra i el 1926 començà la publicació en fascicles del primer volum del diccionari, el qual s'arribà a publicar el 1930.

A la mort d'Antoní María Alcover, Francesc de Borja Moll fou qui s'encarregà de superar les grans dificultats per continuar-lo i, finalment, el 1962 ja se'n publicà el darrer volum. També conegut com a Diccionari Alcover-Moll, és una obra sense precedents, de vastes dimensions i que constitueix el major recull lexicogràfic en una llengua ROMànica. De fet, el departament de Filologia Cat. I Lingüística General de la UIB va crear a Internet una base de dades sobre el diccionari i va digitalitzar, entre 2001 i 2004, el seu històric arxiu amb aproximadament tres milions de fitxes.

POMPEU FABRA

Estudià la carrera d'enginyer industrial i fou catedràtic de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Va sentir inclinació per la filologia i va tenir consciència que calia construir una llg. Que cobrís totes les funcions socials i funcionals. Amb els seus escrits, és l'autèntic artífex de la normativització moderna del cat. Participà activament en la campanya lingüística de l'Avenç. El 1911 s'incorporà a la secció filològica de l'IEC que li encarregà dur endavant la tasca de normativització de la llengua.
Va sistematitzar el seu treball normativitzador en quatre fases:
1. Codificació ortogràfica. Va publicar les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917).
2. Sistematització gramatical per regular els usos correctes i incorrectes. Va publicar la Gramàtica catalana (1918)
3. Fixació del lèxic en un diccionari que recollís mots comuns, neologismes i tecnicismes d'abast universal. Va publicar el Diccionari general de la llengua catalana (1932).
4. Explicació, mitjançant obres com les Converses filològiques (1918-1924), dels seus criteris per convèncer que una norma comuna és compatible amb la creació literària.
Els criteris que va seguir la reforma fabriana foren:
1. El respecte a l'etimologia.
2. Respecte per la tradició literària medieval.
3. Pronunciació real dels dialectes actuals. 4. Harmonia amb altres llengües europees per tenir solucions idiomàtiques semblants.
Les normes de Pompeu Fabra, avalades per l'IEC i per les autoritats civils, van ser acceptades i adoptades pels usuaris amb molt poques excepcions. El fabrisme es va estendre entre els escriptors valencians i balears. Després de la Guerra Civil es va exiliar a França, on va continuar la seva tasca lingüística.

LIT. ACTUAL

CONTEXT MMM, ASPIÑOL, J.GALCERAN

El panorama literari d’aquesta època va estar marcat pel pas de la dictadura a la democràcia, és a dir, de la repressió a la llibertat d’expressió. La mort de Franco (1975) va significar el retorn de molts exiliats i la restitució dels drets democràtics. La declaració d’Espanya com un estat format per comunitats autònomes va generar noves expectatives quant a la recuperació lingüística, cultural i nacional. 
A partir dels anys 70 i 80, la literatura es caracteritza per l’aparició de noves generacions d’autors nascuts després de la guerra, alliberats d’obligacions polítiques i centrats en la recerca d’una estètica literària personal. En aquests anys hi ha una revifalla del moviment literari a les Balears, País Valencíà i la Catalunya Nord; s’hi incorporen les dones, es diversifiquen les tendències i es convoquen premis. 

Tot i que aquests autors no han viscut la guerra, n’han patit les conseqüències i han hagut d’aprendre català de manera autodidacta. Han viscut la cultura dels mitjans de comunicació de masses (ràdio, televisió, còmic, cinema), la revolta juvenil dels fets de maig del 68 a París, la lluita al carrer contra el franquisme, el relaxament de la censura i el reconeixement dels drets lingüístics. Tenen més informació sobre la cultura europea i accés fàcil a altres models literaris.   
Les característiques més destacades de la literatura d’aquesta època són: - El trencament amb el Realisme social. L’actitud de l’autor és molt més intimista. - El món cultural de l’escriptor es palesa a les obres a través de les referències a altres autors. - Una actitud de revolta. - La incorporació de la cultura moderna: cinema, còmic i música pop. - El retorn a l’estètica simbolista, amb un llenguatge molt elaborat i ric en imatges. - La tornada a l’existencialisme.

María MERCÈ MARÇAL

Els poetes evolucionen cap a una estètica menys militant, que rebutja el Realisme del decenni anterior. En general, adopten una postura més intimista i individualista, es mostren preocupats per la llibertat personal i pel destí propi. És la generació que va viure la revolució moral dels 60 en plena joventut i la incorporació del país a Europa i al món, per tant, més rica en vivències humanes. Entre aquests poetes, avui ja consagrats, cal destacar Narcís Comadira, Joan Margarit, Pere Gimferrer i María Mercè Marçal. 
María-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 - Barcelona, 1998). és una de les veus més innovadores de la generació dels setanta. Va ser poeta, traductora, narradora, cofundadora de l’editorial Llibres del Mall i professora. Va escriure una única i excel·lent novel·la, La passió segons Renée Vivien, una obra innovadora i complexa que va redactar al llarg de Déu anys i que es basa en la vida de la poeta britànica d'expressió francesa Renée Vivien.

Tota l'obra de

MMM està impregnada de la militància feminista. La seva obra poètica completa fou publicada sota el títol de Llengua abolida (1989), fa al·lusió a la veu de les dones, silenciada en la història de la mateixa manera que la cultura de les classes oprimides i la història dels pobles sense estat. En aquest volum es recullen els poemaris següents: Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta, Terra de mai, La germana, l'estragera i Desglaç. En quedà fora Raó del cos, aparegut pòstumament. 
A Cau de llunes es perfila com una innovadora en la línia de Foix i Brossa. La germana, l’estrangera és un recull de quinze sextines dedicat a la seva filla. Una de les temàtiques centrals d’aquest títol és l’experiència de la maternitat i de l’infantament, iniciada a Sal oberta, que presenta una temàtica nova per a la poesia catalana. L’obra Terra de mai és l'expressió màxima de l’amor lèsbic que l’autora construeix a partir de la sextina, composició de gran rigor formal que li serveix per ordenar els seus sentiments.   

Marçal va insistir en la importància per a la cultura d’acollir i desxifrar amb atenció la paraula femenina. Si el que no ha quedat escrit sembla no tenir existència, és urgent restablir la història silenciada, de manera que va buscar i trobar ocasions, sovint col·lectives, de fer aparèixer, revisar i revalorar l’obra de les poetes catalanes contemporànies i d’autores d’altres tradicions com l’anglosaxona.

De formació clàssica,

Marçal era una poetessa que bevia de la tradició culta, amb gran capacitat per a la rima i la mètrica i l’ús d’un llenguatge ric i suggerent. Les seves composicions van des dels sonets, a les sextines, fins a estrofes d’origen oriental (tanka i haiku). Però a Desglaç deixa de banda la rima i la mètrica per escriure un poemari contundent i original que iniciava una nova etapa de maduresa que la mort tan prematura de l'autora estroncà. És la seva última obra en vida i significà un canvi d’etapa. A partir d’aquest llibre, la mort i l’amor esdevenen temes centrals en la seva obra.

A més de la literatura culta,

Marçal s'inspirarà també en la literatura popular, en textos sagrats i en diferents mitologies. Però la seva poesia es nodrirà, sobretot, de la pròpia vida: la seva identitat, la solitud, la maternitat, l'amor homosexual, la pèrdua del pare, la relació amb la mare o la malaltia i la mort seran el temes recurrents cap al final. Malauradament,morí amb només 45 anys, però deixà una obra sòlida.

ALBERT SÁNCHEZ- PIÑOL

A la meitat dels anys 80, la narrativa catalana va experimentar un canvi important: hi desapareixia l’experimentalisme i s’obria pas la narrativa de gènere. La seva obra presenta les característiques següents:
a) Aborden temes més universals o més freqüents a qualsevol literatura.
b) Molts comencen ja directament amb intents dins la literatura de gènere, sobretot la novel·la negra, la narrativa infantil o el conte.
c) Recorren a models diversos amb referents estrangers (novel·la negra americana, manifestacions pop, cinema...), o bé segueixen el model dels autors catalans d'èpoques anteriors. D) S’allunyen de l’avantguarda i fan servir tècniques literàries convencionals.
e) Gairebé tots tenen titulació universitària i una sòlida formació acadèmica. El domini de la llengua catalana en aquests autors és superior al que tenien els escriptors de la generació anterior.
Els autors més destacats d’aquesta època són Quim Monzó, Terenci Moix, Sergi Pàmies, Albert Sánchez Pinyol, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig i Carme Riera.

Albert Sánchez-Piñol (Barcelona, 1965

. Gèneres: novel·la històrica i de ciència-ficció. Antropòleg de formació lliga molt la seva narrativa amb el que ensenya l’antropologia. Amant de l’Àfrica. Se l’ha comparat amb grans escriptors com: Allan Poe, Kafka, Camús, Verne, Stevenson, Kipling, Lovecraft, entre d’altres. Ha estat traduït a gairebé una quarantena de llengües. El seu èxit internacional només és comparable amb el de Mercè Rodoreda.
La primera obra de Sánchez Piñol que va veure la llum va ser Pallassos i monstres (2000), llibre molt ben documentat, sarcàstic i narrativament brillant. Un assaig satíric que aplega les biografies de vuit dictadors africans on analitza amb una mirada crítica i lúcida la situació postcolonial de l’Àfrica negra. 

La pell freda (2002)

(novel·la d’intriga-gènere fantàstic) és la primera novel·la de Sánchez Piñol i marca un abans i un després en la seva carrera literària. I és que, amb aquesta obra, l’autor aconsegueix encabir-se en el mercat global i projectar-se com l’escriptor català viu més internacional. La novel·la ha estat traduïda a més d’una trentena de llengües. S’inscriu dins del corrent de la literatura fantàstica i recrea una illa fantasmagòrica que rep els atacs d’uns enemics monstruosos, provinents de les profunditats subaquàtiques. A La pell freda, igual que en els contes, l’autor explora els límits de la condició humana. I així els monstres són l’essència mateixa de les nostres pors: la por cap a l’altre, la por cap a tot allò que és diferent de nosaltres i, fins i tot, la por cap a tot allò que tenim dins nostre i que desconeixem. Aquesta novel·la va aconseguir el 2003 el premi “Ojo CríTicó” atorgat per Radio Nacional de España i ha estat emparentat amb el corrent literari fantàstic d’Stevenson i Lovecraft, alhora que considerat una de les grans promeses de la literatura catalana.

El director francès Xavier Gens rodà Cold Skin (2017), versió cinematogràfica de La pell freda.

La seva segona novel·la,

Pandora al Congo (2005), forma part de la trilogia encetada amb La pell freda, i que encara està per completar. Constitueix un artifici literari complex, una amalgama de tradicions i gèneres, una mentida perfecta. L’obra, novel·la de novel·les, conté diversos temps i llocs interns i es desenvolupa en bona part a les profunditats del Congo colonial, durant diverses expedicions a la recerca de cautxú, ivori i diamants, que posen en evidència la misèria moral de la raça humana. És durant aquestes incursions, que ens apareixen uns enemics subterranis, uns nous monstres, i que per a un dels protagonistes, signifiquen la descoberta de l’horror, del cor de les tenebres, però també de l’amor. Pandora al Congo va rebre el Premi Crítica Serra d’Or.
Amb la novel·la històrica Victus. Barcelona 1714 (2012) ha aconseguit un èxit de vendes sense precedents. Recrea alguns dels episodis centrals de la Guerra de Successió i molt especialment del setge de Barcelona. La seva intenció és divulgativa, amb traces d’humor i picaresca, seguint les aventures d’un jove enginyer (ajudant del general Villarroel), comandant d’un exèrcit d’homes i dones que es van veure abocats a lluitar en una guerra que no era seva. L’aparició de la novel·la no va ser exempta de polèmica, ja que Sánchez Piñol la va escriure en castellà. La versió en català de Victus va aparèixer posteriorment.

El 2015 publicà

Vae victus, reprèn la història just en el moment en què acaba Victus, amb la dolorosa caiguda de Barcelona. Aparegué simultàniament en català i castellà. Tornà al gènere fantàstic el 2018 amb la novel·la Fungus. El rei dels Pirineus. L’any 2019 publicà Homenatge als caiguts, un recull de relats curts emesos per la ràdio. A banda d’això, col·labora amb articles a la premsa diària.

Jordi GALCERAN

En l’àmbit teatral, a partir dels anys setanta varen aparèixer una colla d'autors joves (Josep M. Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Alexandre Ballester, Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé...) que varen començar a fer un teatre diferent
. A finals dels anys seixanta es varen constatar una sèrie de canvis que varen portar a una renovació del teatre en general: • Es va abandonar el teatre d'autor i es va donar més importància a l'espectacle (època de muntatges). • Es varen obrir fronteres al teatre europeu i es van conèixer noves tècniques. • Es varen substituir els decorats pels espais adaptats a les necessitats de cada espectacle. • Varen aparèixer nous crítics amb una nova visió de teatre. • Els grups de teatre més importants són: Grup del Teatre Independent Dagoll-Dagom, Els Joglars i Els Comediants. 

Jordi Galceran (Barcelona, 1964)

Autor teatral, traductor i guionista. La seva obra destaca en la dramatúrgica catalana actual i és el dramaturg català més internacional, juntament amb Sergi Belbel.
S'inicià en el circuit del teatre amateur als anys vuitanta. L’any 1995 féu el salt a la professionalitat amb Paraules encadenades, obra amb la qual obtingué el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi Butaca, atorgat per votació popular. Traduïda al castellà i té una versió cinematogràfica (Killing words). La seva següent obra, Dakota (1996), guanyà el premi Ignasi Iglésias i tornà a aconseguir el premi Butaca. Posteriorment s’estrenaren Fuita (1996) i Surf (1998). El mètode Grönholm (2003) esdevingué aviat un enorme èxit, fou traduïda a altres llengües i duita al cinema.
És l’obra amb més repercussió de la història del teatre català. L’autor aconsegueix un gran èxit i una gran repercussió internacional, ja que ha estat representada en uns seixanta països. La trama se centra a com afrontar una selecció de personal en el món dels negocis. A El Mètode Grönholm, hi un seguit de reptes, uns personatges que opten a un lloc de feina i se’ls plantegen jocs on el que guanyi serà qui aconsegueixi la feina. Hi ha unes regles, cada personatge actua d’una manera determinada en funció del seu caràcter i la seva història.

Galceran és planteja sempre l’escriptura com un joc, fer una obra de teatre és crear un món, un tauler per jugar, un espai on es desenvolupi el joc. S’han de posar unes regles ben definides, perquè l’espectador sàpiga a quin món es troba, sobretot en obres de ciència ficció. No li agraden els finals oberts, els considera de covards. Creu que és molt important per a l’espectador que hi hagi un desenllaç real. Les seves obres no són excloents per cap tipus de públic. Defensa la facilitat amb què l'espectador ha d'entendre el sentit i el contingut de l'obra, de principi a fi. El 2013 va estrenar El crèdit, un altre dels seus èxits. És una comèdia àcida que retrata els problemes de la societat actual i la fragilitat de les relacions humanes a través d’una situació d’allò més habitual: demanar un crèdit a un banc. Si a El mètode Grönholm Galceran feia una dissecció, en clau d’humor, del que estam disposats a fer els humans per aconseguir una feina, a El crèdit ens planteja quin és el límit humà davant de la desesperació econòmica.
A part de la faceta d’autor teatral, ha realitzat traduccions i adaptacions de més d'una vintena d'obres i ha rebut diversos premis teatrals, entre ells el Premi Max, el Ceres, el Teatro de Rojas i premis a l'estranger. Ha treballat com a guionista en diverses sèries per a Televisió de Catalunya (Nissaga de poder, La memòria dels Cargols, El cor de la ciutat). És autor dels guions de Palabras encadenadas.
En conclusió, amb Galceran el teatre català ha descobert un autor d'èxit, com no havia tingut d'ençà de Josep M. De Sagarra (anys 60). Es recupera una figura que es trobava vacant: la del comediògraf hàbil que sap connectar amb els gustos del públic. Comediògraf perquè la seva producció pertany a la tradició del gènere, però també, perquè innova a partir d'un sòlid domini dels recursos i tècniques que ha heretat. Una tradició que no és exclusivament teatral, ja que inclou referents de l’audiovisual — cinema, televisió— i el còmic.

POST GUERRA I ELS ANYS 60

CONTEXT

Després de tres anys de Guerra Civil i amb l’inici de la dictadura franquista, queden abolits tots els progressos polítics i els lingüístics: la llengua catalana deixa de ser oficial i es prohibeix en l’àmbit públic, de manera que la cultura en català passa a la clandestinitat. Mentre el castellà ocupava els àmbits de prestigi com l’escola i els mitjans de comunicació; el català quedava marcat pel desprestigi. /Davant les noves circumstàncies de la dictadura, els escriptors van adoptar diverses posicions. Uns van decidir evadir-se de la realitat i viure instal.Lats en una mena d’exili interior.
Aquells que durant la República havien treballat per alguna institució o havien assumit algun càrrec important de responsabilitat política, es van haver d’exiliar perquè van veure que la seva vida estava en perill. La destinació majoritària va ser França, Xile o Mèxic. Alguns altres, com Mercè Rodoreda es quedaren a Europa. No tots van ser acollits en les mateixes circumstàncies. Els més afortunats gaudiren del suport d’organismes culturals internacional, però n’hi hagué que acabaren en camps de concentració, com Pere Calders.
Malgrat les dificultats, els escriptors exiliats van crear revistes literàries, van editar obres i van celebrar, fins i tot, els Jocs Florals./ La literatura d’exili va oferir una temàtica específica: l’experiència del viatge cap allò desconegut, la condició de viatger sense pàtria, l’enyorament del país i el desarrelament, la nostàlgia pel passat o la pèrdua d’identitat.

-MERCÈ RODOREDA - LLÇ VILLALONGA-

LA NARRATIVA CONTEXT

A diferència de la poesia, no podem parlar de Realisme social en la narrativa, tot i que els autors d’aquesta dècada ofereixen pinzellades de denúncia social, sigui per les referències simbòliqües i fantàstiques, les vivències de l’exili (M.R i Pere Calders) o l’enyorança dels “paradisos perduts” (LlÇ.V).

Novel.La fantàstica i d’evasió:

L’evasió de la realitat va ser una de les alternatives a la difícil situació creadora dels novel.Listes. Entre aquests, cal destacar Joan Perucho, autor de les històries naturals i l’obra de Manuel de Pedrolo. 

Narrativa psicològica

La novel.La psicològica, es basa en la descripció de la intimitat d’un o diversos personatges i de les seves reaccions davant fets determinats, assoleix una complexitat tècnica gràcies al corrent psicològic i filósòfic que domnina gran part del pensament europeu a començament del Segle XX.
En els anys 60, el narrador tendeix a no intervenir en el curs del relat. De fet, en moltes ocasions el narrador és suplantat per la veu del personatge, per les seves reaccions. Quan el narrador desapareix i dona pas al futur de la consciència dels personatges es tracte del monòleg interior que pretén reproduir el pensament i les idees dels personatges en el mateix moment de la seva formació, és a dir, l’estat interior de la consciència. El discurs verbal, apareixerà ple de contradiccions, repeticions, exclamacions, frases inacabades, anacoluts, i en el temps, ja que no hi ha cap moment igual en la vida d’una persona, en el fluir del seu pensament.
Distingim entre el monòleg interior directe, quan el personatge parla per a ell mateix; i monòleg interior indirecte, qua les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta i que mai no es fa present com subjecte actiu ( per exemple, La Plaça de diamant, de M.R).

Autor més representatius:

Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Dins aquest corren narratiu, Incerta glòria de Joan Sales, és una de les novel.Les més colpiadores. Tracta de l’experiència en el front de batalla de tres joves amics. El relat, construït a partir de les cartes entre diversos personatges, és un retrat molt viu i realista de la Guerra Civil des del punt de vista dels vençuts.

MERCÈ RODOREDA

Va ser autodidacta: S’inicià de la mà del pare i de l’avi llegint Verdaguer de Víctor Català. S'inicià en la literatura escrivint contes i col.Laborant en diaris i revistes de prestigi. Igual que en tots els autors d’aquesta generació, la guerra Marçà la seva producciño, que podem dividir en etapes:

Etapa de joventut:

Hi destaca Aloma, una història inspirada en fets autobiogràfics que narra el pas traumàtic de l’adolescència a l’edat adulta. Hi trobam una sèrie de característiques que es manifesten gairebé a tota la producció: introspecció, protagonistes femenines, relacions amoroses frustrades, univers simbòlic, expressió poètica.

Etapa de maduresa

Després de la guerra, es va exiliar primer a França i després a la ciutat de suïssa de Ginebra. Aquells primer anys d’exili suposaren un silenci en la seva actitud literària, fins que ben entrada en la dècada cinquanta publica Vint-i-dos contes i La Plaça del diamant, entre d’altres. 
La Plaça del Diamant narrada en primera persona, conta la història de na Natàlia en tres moments històrics:

La preguerra

La protagonista es casa amb Quimet, home dominat que anul.La la seva personalitat, que es manifesta, per exemple quan li canvia el nom per Colometa.

La guerra

La protagonista veu agreujada la seva situació amb la mort del marit al front i les dificultats econòmiques que li impedeixen alimentar els seus fills.

La postguerra

Natàlia estabilitza la seva vida en casar-se amb Antoní, un adroguer bondadós que li restitueix el nom i, amb això, la identitat.
L’ús del monòleg interior dóna a la novel.La un caràcter de confessió i un to sincer, la qual cosa augmenta la versemblança del relat i dels personatges. Aquest fet es seu accentuat pel llenguatge col.Loquial en què està escrita l’obra. També hi són destacables els elements simbòlics del canvi de nom de la protagonista ( Colometa fa referència als coloms que cria al terrat) o la condició de mutilat de guerra de l’Antoní.

Etapa de vellesa:

En la dècada dels setanta torna definitivament de l’exili, s’instal.La a Romanyà de la Selva i publica Mirall trencat, entre d’altres.
Mirall Trencat suposa la culminació del seu procés narratiu. És una novel.La plena de simbolisme que narra la història d’una família a través de tres generacions representada per tres personatges femenins. Els personatges femenins són dominats, cosa que els diferencia dels personatges de les altres obres, més delicats, dominants, submisos i adolorits. Els personatges masculins són febles de caràcter.

LLORENÇ VILLALONGA

Va néixer en el si d’una família de l’aristocràcia mallorquina. Va estudiar Medicina i va ser director de l’hospital psiquiàtric de Palma. La seva obra és extensa: quinze novel.Les, llibres de relats, obres teatrals i articles periodístics. / En els inicis com a narrador, Villalonga veia amb escepticisme l’eficàcia de la llengua catalana per la creació literària; de fet, començà a escriure en castellà i el canvi en la primera obra en català Mort de dama, s’explica tan sols per la voluntat de donar versemblança als personatges.   
Aquest s’inicia amb l’agonia de la protagonista, dona Obdúlia de Montcada, una situació que és l’excusa per retratar de manera irònica tota una sèrie personatges de la societat mallorquina dels anys 20, molts d’ells fàcilment identificables. Per això, la novel.La va provocar el rebuig i l’enemistat amb els escriptors de l'Escola Mallorquina i amb una part de la societat aristocràtica del moment, molt conservadora i tradicional./ Acabada la Guerra Civil, i escèptic amb el nou règim, comença a freqüentar tertúlies literàries gràcies a l’amistat amb Francesc Borja Moll i Alcover.
L’obra més destacada d’aquesta època és Bearn o la sala de les nines. La història d’un matrimoni aristocràtic sense fills que viu la vellesa administrant els pocs recursos econòmics que els resten. L’obra està dividida en dues parts. En la primera, “Sota la influència de Faust”, d’on Toni intenta retenir el pas del temps fugint a París amb la seva neboda Xima; en la segona, “La Pau regna a Bearn”, torna a casa, es reconcilia amb la dona i es resigna a la vellesa refugiant-se en la redacció de les seves memòries com una manera d’assolir l’eternitat.
El personatge de don Toni de Bearn representa la raó i l’esperit il.Lustrat que tant admiarava Villalonga enfront de l’obscurantisme i la superstició que representen María Antònia, Joan (el jove capellà protegit pel matrimoni protagonist i narrador) i el Vicari. Al llarg de l’obra és freqüent l’ús del diàleg entès entre don TOni i el seu protegit, i que és tan característic del didactisme racionalist francès del segles XVIII. L’admiració que sent per la literatura francesa apareix també en l'obsessió per la importància del record (Marcel Proust, magdalena). L’enfocament vital deixa clara una idea: el món rural, vist com un paradís perdut (mite de Bearn), s'enfonsa a causa de la modernitat.
Al final de la seva vida, l’èxit l’acompanyà: el 1974 publicà Flo la VIgne i Andrea Víctrix, obra de ciència ficció en clau satírica, on ironitza sobre un futur en què la modernitat sembla reproduir els mateixos problemes de la societat actual.

POESIA I TEATRE SALVADOR ESPRIU

Dos fets marquen la literatura d’aquesta època, la irrupció de la Nova Cançó i la incorporació d’una nova tendència literària anomenada Realisme social./ La poesia va respondre a les diferents realitats amb què es van haver d’enfrontar els autors: el silenci imposat (anys 40 i 50) i la censura atenuada (anys 60). Entremig d’aquests dos períodes, hi ha dos poetes destacats: Salvador Espriu i Pere Quart. /Tot i participar de la temàtica angoixosa, metafísica i religiosa predominants en els anys 40 i 50, les obres d’aquests dos autors deixen veure un canvi d'orientació: la preocupació existencial davant de la vida i la mort pren una dimensió col.Lectiva, cívica i social. 
El Realisme social és una tendència literària que pretén exposar la realitat amb tota cruesa perquè serveixi de denúncia de les injustícies causades per la dictadura. Aquesta poesia es va caracteritzar per: - L’actitud profètics: el poeta assumeix el destí del poble oprimit i poetitza les seves aspiracions històriques i socials. - la descripció de les conseqüències amargues de la guerra i de la postguerra. - l’ús d’un llenguatge directe, comunicatius, viu i, de vegades, col.Loquial. - sovint, la poesia esdevé narrativa. - la denúncia de les injustícies, la demanda de llibertat, sobretot d’expressió, la sensació d’exili interior, la reflexió sobre la funció del poeta i de la poesia./ El Realisme social es generalitza a partir de la publicació de La pell de brau d’Espriu i de Vacances pagades de Quart. 
Salvador Espriu, Estudià dret, Història Antiga i Llengües Clàssiques.

Acabada la guerra fou un dels creadors de la reconstrucció cultural des de la clandestinitat. /Abans de la guerra va publicar dues novel.Les notables. Acabada la guerra, se sent més inclinat per la poesia i el teatre. Entre les obres dramàtiques cal destacar Antígona, on tracta l’horror de la Guerra Civil i denuncia la injusta repressió dels vencedors a partir de la recreació d’aquest mite clàssic. El tractament de la mitologia grecollatina i la bíblica com a vehicle de denúncia apareix també Primer història d’Esther (teatre).

Pel que fa l’obra poètica,

Espriu va evolucionar des de l’existencialisme dels anys 40 i 50 a una poesia més realista. Així, en les obres Cementiri de Sinera, el poeta es veu sol, plorant de la mort dels éssers estimats (la mare, el poeta Rosselló-Pòrcel, etc) i la del país. Sinera (anagrama d’Arenys, el poble d’estiueig del poeta) adquireix un valor simbòlics: la pàtria assolada és un gran cementiri per on el poeta passeja perdut entre les sepulcres evocant el passat, i en no reconèixer-lo entre les tombes,cerca la sortida d’un laberint absurd. 
El 1960, amb la publicació de La Pell de Brau, inicia el període realista. Els temes de la guerra entre germans i la demanda de la Pau, perdó i tolerància apareixen envoltats d’una simbologia complexa d’arrels hebraiques. Els personatges són perseguits com els jueus que van a la recerca d’una terra promesa. El poeta, des de l’actitud profètica característica de l’Antic Testament, s’implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per denunciar, moralitzar i demanar que Espanya esdevingui lloc de convivència, respecte i llibertat.

TÍTOL:

Consider que el títol més adequa_______ ,  pk reflecteix la idea o una de les idees predominants del text. ,JUSTIFICAR-HO.

ESQUEMA del text:

idees principals + secundaries.1.1,1.2...  Trobar idees principals: 1,2,3.

ESTRUCTURA:

El text està distribuit en.............. Parts: 

- La primera abraça des de ``____'' , fins a ''...........'', en la qual s'explica....

- La segona, de de ''...' fins a ''..'', fa referència al fet que...

-la tercera compren des de ''..'' fins a ''...'' i es fa constar la idea que...

ARGUMENTATIU breu:

1 paragraf. 2n paragraf:

Ho podem constatar amb les expressions següents ''.....2 arguments del text'' i ''...''.