Normalització Lingüística: Reptes i Alternatives

El Desenllaç del Bilingüisme Social

El desenllaç més habitual del bilingüisme social és la substitució lingüística; és a dir, l'adopció de la llengua B (L2) per part dels parlants de la llengua A (L1).

També és possible la inversió del procés, és a dir, la resolució favorable del conflicte lingüístic. Aquesta és una mena de substitució de L2 per L1. Es tracta d'un procés històric de la mateixa dimensió que la substitució, que implica canvis quantitatius (nombre de parlants i freqüències d'ús) i qualitatius (recuperació i expansió de funcions i àmbits d'ús). És el fenomen conegut com a normalització lingüística, que és l'única alternativa a la desaparició de l'idioma. És un contraprocés.

La normalització lingüística implica una característica essencial: és un procés conscient. No és possible la normalització sense una presa de consciència de la situació precària de l'idioma, una decisió i una acció decidida, adequada i eficaç.

En conclusió, la normalització és sempre possible i no depèn únicament de la creació de condicions socials i polítiques, sinó també de la voluntat de la comunitat lingüística.

El Procés d'Estandardització

Una de les característiques d'una llengua normalitzada és disposar d'un estàndard, és a dir, d'una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

En les societats modernes (caracteritzades per la mobilitat de les persones i l'ús de les diferents àrees geogràfiques), les llengües normalitzades necessiten una varietat estàndard, comuna a tots els dialectes, que faciliti la intercomprensió entre totes les persones del domini lingüístic, independentment del seu dialecte geogràfic, social o generacional. Aquest model de llengua comuna garanteix una intercomunicació eficaç en els mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa), en el sistema educatiu, en l'administració pública, en el comerç, la indústria, etc.

Els Tòpics

La noció de tòpic o lloc comú, presa dels tòpics d'Aristòtil, designa principis generals, admesos en el si d'una comunitat, que serveixen de suport a l'argumentació. Un tòpic és un esquema discursiu característic d'un tipus d'argument i un auxiliar a la recerca d'arguments. Coneixen diferents graus de generalitat, el més general té la forma "qui ha fet què, on, quan, com, per què". Cadascuna d'aquestes qüestions es divideix en altres: el "qui", per exemple, en família, nació, sexe, edat, educació, formació, etc. Aquestes subcategories corresponen a les línies d'estructuració de les opinions, al conglomerat de bases de l'opinió (estereotips, clixés, llocs comuns, etc.).

En termes generals, avui en dia, entenem per tòpic una expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. O també un argument general que s'aplica a tots els casos anàlegs, un lloc comú. La noció té relació amb l'estereotip, en el sentit d'idea fixada o d'una imatge o idea ampla d'un particular, tipus, persona o cosa. O en el sentit de conjunt d'idees que en un grup o una societat s'obté a partir de les normes o els patrons culturalment establerts.

Normalització Lingüística

Encara que l'observació de la vida de les llengües dona abundants exemples de la desaparició de llengües com a conseqüència de la seva substitució per altres, també hi ha casos en què la intervenció decidida del poder i la presa de consciència social han aconseguit aturar l'extinció d'una llengua. En aquests casos s'ha impulsat la normalització de l'idioma minoritzat, és a dir, des del poder s'ha engegat un procés sociocultural a fi de restablir l'ús social de l'idioma amenaçat (en el segle XX s'han normalitzat llengües com el finès, el noruec, l'hebreu, l'hongarès, el txec, etc.).

Una llengua normalitzada no viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua, té una codificació acceptada per tots els usuaris i s'empra en tots els àmbits i registres. La normalització s'insereix dins el marc de la planificació lingüística, que inclou la discriminació positiva a favor de la llengua minoritzada.

La normalització lingüística és, doncs, l'única alternativa a la substitució lingüística. Comporta l'extensió de l'ús a tots els àmbits i funcions comunicatius. Com la substitució, la normalització és un procés històric més o menys llarg. Perquè la normalització sigui possible, hi ha d'haver un grau suficient de consciència lingüística i una capacitat satisfactòria de la comunitat per autoregular l'estatus de la llengua (un nivell d'autogovern que permeti regular la normativització de la llengua i el seu procés d'estandardització, el seu estatut jurídic, el seu aprenentatge i ús, etc.). La normalització ha de ser entesa com una actitud de tota la massa parlant: la seva voluntat col·lectiva de normalització significa la resistència a desaparèixer.

Definició de Normativització: procés d'establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d'una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estigui normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu.

El Conflicte Lingüístic

Aquest concepte va ser encunyat per la sociolingüística catalana per a definir la tensió que es produeix entre dues comunitats lingüístiques que pretenen que la seva llengua ocupi nous àmbits d'ús respecte de l'altra. S'anomena substitució lingüística a la pèrdua de funcions i parlants d'una llengua en favor d'una altra. Entre els factors que ho produeixen cal esmentar el bilingüisme unilateral generalitzat, la imposició de la llengua oficial damunt una població que no la té com a pròpia i les mesures legals encaminades a fer desaparèixer els idiomes no oficials. Aquest procés sol començar per determinats àmbits (administració, escola...), grups socials i indrets territorials, i expandir-se a la resta.

La diglòssia és un terme que designa aquelles situacions en què una llengua ocupa els àmbits prestigiats mentre que una altra s'usa a les situacions informals. La substitució, a més de comportar la pèrdua de parlants i funcions, pot incrementar la dialectalització de la llengua i la seva dissolució.

Llengües Minoritàries i Minoritzades

Minoritària és la llengua usada en un territori per un nombre de persones inferior a la resta de la població del territori. Minoritzada és la llengua que sofreix una reducció d'usos i de parlants, subordinant-se a un altre grup lingüístic, cosa que comporta una situació de desigualtat.

Valors, Actituds i Normes d'Ús

Les persones atribueixen valors als trets d'identitat cultural i social propis i dels altres, entre els quals hi ha els valors atribuïts a les llengües. L'actitud lingüística és la predisposició a valorar una varietat lingüística i els seus parlants o determinats usos lingüístics. Parlem d'actitud positiva quan s'accepten i negativa quan es rebutgen. Les actituds negatives es basen en judicis de valors generats per la ignorància o malvolença, són els prejudicis lingüístics, que es basen en la idea que hi ha llengües millors que les altres o que els dialectes constitueixen la degradació d'una llengua. Entenem per normes d'ús lingüístic les prescripcions de conducta social que limiten i orienten el comportament lingüístic dels parlants.

Normalització Lingüística

És el procés de reorganització social consistent en l'extensió, a través dels mitjans educatius, polítics, etc., de l'ús de la llengua minoritzada, en l'augment de la quantitat de parlants, l'ocupació de tots els àmbits d'ús, l'augment de la freqüència d'ús i la facilitació de normes d'ús lingüístic favorables a la presència hegemònica de la llengua dominada, especialment als àmbits on l'ús sigui regressiu.

Política i Planificació Lingüística

La política lingüística és el conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat, on, davant l'existència de dues llengües, sempre sol haver-hi un afavoriment cap a una d'elles. Es considera la llengua oficial de l'estat aquella que ha estat aprovada jurídicament com a instrument de relació entre els ciutadans. L'altra llengua no sempre és reconeguda com a oficial als territoris on es parla.

La planificació lingüística és l'activitat organitzada i sancionada per l'autoritat política d'una comunitat per mitjà d'una sèrie de programes i projectes que té per finalitat incidir sobre el procés de canvi lingüístic. Es considera un dels instruments de la normalització. La dimensió política inclou la difusió i aplicació de les normes lingüístiques en l'ensenyament i els mitjans de comunicació.

Davant el plurilingüisme, un estat pot negar la diversitat lingüística, com França (si es nega s'acaba perdent i tornant-se un estat monolingüe), o acceptar-la. Si s'accepta, parlarem de model desigualitari quan una llengua té un reconeixement superior que les altres (Espanya) o bé igualitari quan totes les llengües d'un estat tenen la mateixa importància (Suïssa).

Situació Sociolingüística de la Llengua

Tot i els intents de minorització que ha patit la llengua catalana durant els darrers segles, encara és àmpliament coneguda i usada a tots els seus territoris. La distribució dels valors de coneixement del català als diversos territoris és desigual i són bàsicament condicionats per la situació legal i per la proporció de població resident que ha nascut fora del territori de llengua catalana. Els coneixements pròpiament acadèmics encara són baixos.

A bona part del territori de parla catalana, la població que hi ha nascut fora supera, a les Balears, el 40%. L'origen és molt heterogeni; a les Illes Balears, el 15% dels residents són estrangers. En general, la llengua que utilitzen els immigrants és l'oficial de l'Estat.

És cert també que una part considerable de la població d'aquest origen aprèn el català, majoritàriament, però, a través del sistema escolar i no per la interacció social, la qual cosa significa que no arriben a tenir un domini prou fluid per fer-ne la llengua de comunicació habitual. La integració efectiva en català de la població immigrant és una de les claus bàsiques per assolir la normalitat lingüística del català.

La fragmentació administrativa dels territoris de llengua catalana explica que les polítiques lingüístiques que s'hi apliquen siguin de signe diferent i que l'estatus oficial sigui divers, per exemple: llengua oficial a Andorra, cooficial a la Comunitat Valenciana, Catalunya i Balears, llengua coneguda a l'Alguer...

A Catalunya, l'ús de la llengua catalana en les administracions locals i l'autonòmica ha estat reintroduït completament i de manera menys general a les Balears, encara que a Andorra sempre ha estat la llengua de l'administració. Al País Valencià, el català s'hi ha incorporat en menor mesura. A l'àmbit estatal (exceptuant Andorra), l'ús del català a Espanya és molt reduït i a França i Itàlia inexistent.

L'administració de justícia ha estat molt resistent a acceptar, a la pràctica, l'oficialitat del català. El coneixement de la llengua per part de jutges i magistrats només és considerat un mèrit i no un requisit per exercir en territoris de parla catalana. El resultat és que l'ús del català és precari fins i tot on la normalització està més avançada.

El sistema educatiu és el primer factor d'extensió del català a bona part del domini lingüístic. És la llengua principal de l'ensenyament a Catalunya i de molts centres de les Balears, i té una notable presència com a llengua vehicular a Andorra i al País Valencià.

Tot i aquest increment de la presència a l'escola i dels coneixements del català a bona part del territori, no s'ha trencat la posició de subordinació a les llengües estatals ni les normes d'ús negatives. Això fa que, en les relacions interpersonals, els comportaments lingüístics presentin deficiències que dificulten l'extensió de l'ús domèstic del català.

En el camp de la creació cultural (exceptuant el cinema), la llengua catalana té una vitalitat considerable, però lluny de ser majoritària respecte al consum. Una de les causes és la poca promoció als mitjans, que fa que aquesta producció sigui oculta.

En la docència universitària, la llengua catalana és àmpliament present als centres de comunitats catalanoparlants i té una presència precària a la resta.

Amb relació a la recerca, el català és força present a congressos i trobades científiques que es fan en territoris de llengua catalana; però en disminueix l'ús quan es tracta de publicacions a causa de la forta presència que fa l'anglès i dels sistemes espanyols de foment de la recerca. Així i tot, hi ha diverses revistes científiques en català de diversa temàtica.