La normalització del català i conceptes lingüístics clau

La normalització de la llengua catalana

A principis del segle XX, el català es normativitza gràcies al noucentisme i la Lliga Regionalista. Moments clau:

• 1906: Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
• 1907: Creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
• 1911-1932: Pompeu Fabra fixa la normativa amb les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general (1932).
• 1932: Les Normes de Castelló adapten l’ortografia al valencià.

Així s’inicia la difusió de la normativa.

Monosèmia, polisèmia i homonímia

Les paraules poden ser monosèmiques, polisèmiques o homònimes:

• Monosèmiques: Tenen un únic significat, com estiu o hipotenusa. Són freqüents en llenguatges tècnics per evitar ambigüitats.
• Polisèmiques: Tenen diversos significats relacionats, com ratolí (animal i dispositiu informàtic). Poden sorgir per canvi d’aplicació, especialització o influència d’altres llengües.
• Homònimes: S’escriuen o es pronuncien igual però tenen orígens diferents (nou – número, fruit i adjectiu). Es divideixen en homògrafs (s’escriuen igual) i homòfons (sonen igual però s’escriuen diferent).

Les paraules polisèmiques comparteixen entrada al diccionari, mentre que les homònimes tenen entrades separades.

Bilingüisme i contacte lingüístic

Al món hi ha unes 6.000 llengües i 193 estats, molts d’ells plurilingües. La globalització i la migració han afavorit el contacte entre llengües, donant lloc al bilingüisme, que pot ser individual, territorial o social.

El bilingüisme social es dona quan dues llengües coexisteixen en un territori, però sovint genera desigualtats. En molts casos, s’imposa una llengua dominant, fent que només els parlants de la llengua autòctona hagin de ser bilingües, mentre que els de la llengua dominant es mantenen monolingües. Això s’anomena bilingüisme unilateral.

Diglòssia i substitució lingüística

En els estats plurilingües, el contacte entre llengües pot generar desigualtats. Un concepte relacionat és la diglòssia, que pot ser:

• Interna: Entre dues varietats d’una mateixa llengua (com el grec modern).
• Externa: Entre dues llengües diferents, on una (A) s’usa en registres formals i l’altra (B) en informals.

No obstant això, aquest model no s’aplica completament al valencià, ja que el castellà (A) també es parla en àmbits informals i la situació és inestable. Quan una llengua dominant desplaça una altra, es produeix un conflicte lingüístic que pot portar a la substitució lingüística, procés que només es pot frenar amb la normalització lingüística.