Nietzsche: Crítica a la Metafísica i la Transmutació dels Valors
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,34 KB
La Mort de Déu: Crítica a la Metafísica
Crítica a la Cultura Occidental
El tema de la mort de Déu és una crítica als valors tradicionals, al cristianisme. Per a Nietzsche, el cristianisme és un platonisme vulgar: en aquest platonisme trobem una divisió entre dos mons: el món exterior (ultraterrenal, el món al qual accedirem després de la mort, el món vertader, el món de les idees, el món perfecte) i el món interior (món terrenal, imperfecte, sensible). El cristianisme té moltes característiques platòniques, ja que des de les idees de Plató a les idees cristianes, hi ha una clara continuïtat temporal. El neoplatonisme va ser un pensament que va servir de pont entre el platonisme i el cristianisme. En el neoplatonisme, tot prové de l’Ú, per successives emanacions. Aquesta mentalitat neoplatònica és adoptada pel cristianisme. En el cristianisme, al principi dels temps, només hi ha Déu i quan crea, es basa en les seves pròpies idees.
Com ha influït la mentalitat platònica a Occident? Ha generat la creença en uns valors que es consideren perfectes: igualtat, solidaritat, unitat, bé, bondat, bellesa. Tots aquests valors se sustenten en un valor bàsic que és Déu. A causa de la influència platònica hem deixat de tenir present el valor de la vida terrenal, hem acceptat el patiment, les angoixes, i altres penes sota la protecció del consol. Per a Nietzsche, això és una postura antivital.
Per a Nietzsche, la situació actual és la de la mort de Déu, és a dir, la mort d’aquests valors anteriors i la mort del valor suprem de Déu. Déu, els valors, han mort perquè nosaltres hem matat Déu (hem deixat de creure en aquests valors). La mort de Déu descriu aquesta situació de desencís. Estem en una situació en què no ens queda res: Nihilisme. La situació de Nihilisme ens recorda figures clàssiques com Plató (Mite de la caverna): un cop surt fora de la caverna, el presoner no veu res. Ens queda la necessitat de transmutar els valors. Quan trenquem amb tot, no ens queda res, així que hem de canviar els valors. Un cop ha mort Déu, el que queda és l’home. L’home es converteix en Déu.
La Transmutació dels Valors: El Superhome
Per a Nietzsche aquest superhome és un objectiu, una fita a la qual hem d’arribar. L’home actual és una mena de pont entre el simi i el superhome. L’home actual és conseqüència del nihilisme. L’home actual és el pitjor home possible, perquè només es regeix per la comoditat. El camí per a arribar a la fita consisteix en una metamorfosi. Hi ha tres metamorfosis o moments:
- El camell
Un camell es caracteritza per la seva resistència. El primer pas a efectuar per a arribar al superhome, és suportar els vells valors, els valors cristians. Això ho hem de fer perquè no es pot superar una cosa que no es conegui, que no s’hagi patit. La mentalitat cristiana està basada en manaments, obligacions. És la mentalitat del “haver de”. Hem de superar aquest moment amb la següent metamorfosi:
- El lleó
Simbolitza la fortalesa, el predomini. Hem de sobreposar la pròpia voluntat per damunt de les obligacions. Hem de substituir el “jo he de” pel “jo vull”. Les nostres creences s’han de sotmetre a canvi, ja que si féssim de la nostra voluntat una llei a seguir, acabaríem convertint les nostres idees en valors immutables.
- El nen
El nen simbolitza l’esperit lúdic, la creativitat. Hem d’atrevir-nos a posar en joc els nostres propis pensaments. Hem de canviar les nostres idees. No ens hem de prendre seriosament a nosaltres mateixos.
Finalment, després d’aquestes metamorfosis, obtenim el superhome. El superhome ha de ser fort com el lleó i creatiu com el nen. Ha de ser fort per imposar les seves idees, per evitar cedir al seu entorn. El més característic del superhome és la fortalesa, la voluntat de poder, i la creativitat. Aquest poder de què parla Nietzsche no és un poder físic ni polític sinó que és el poder d’influència dels homes més creatius. Per a Nietzsche, els artistes són els que s’assemblen més al superhome. El superhome sempre intenta autosuperar-se, anar inclús més enllà del seu propi pensament.