Necessitats especials de comunicació

Necessitat especial de comunicació:

les necessitats especials es poden abordar des de diversos àmbits: sociofamiliar, professional tècnic i el professional d'atenció directa.

Àmbit professional:

 serà el que actuarà per donar solució a les necessitats especials detectades. Els tipus de solució que es pot recórrer són les següents:

Reeducació:

consisteix a descondicionar, desaprendre allò que no s'ha assolit bé i aprendre-ho de manera correcta.

Rehabilitació:

Demana posar els mitjans i l'exercitació necessaris per recuperar una funció perduda totalment o parcial, o bé per evitar que una funció es deteriori més ràpidament del que cal esperar.

Compensació i manteniment:

Quan ja no hi a res a reeducar i la rehabilitació ha arribat al final cal pensar a desenvolupar capacitats alternatives i en l'ús d'ajuts tècnica per aconseguir l'objectiu principal, que és la comunicació afectiva.

Ajut tècnic:

és el conjunt d'aparells i d'estris que ajuden l'usuari a pal·liar una discapacitat física o sensorial.

Sistema alternatiu i augmentatiu de comunicació:

constitueixen en un codi estructural no vocal amb un suport físic o sense, gracies als quals, mitjançant processos específics d'entrenament, s'efectua un aprenentatge específic, ha de ser funcional, han de facilitar una comunicació espontània i generalitzable i si es possible els augmentatius s'han de fer servir juntament amb codis vocals.

Àmbit sociofamiliar:

es potser el mes important, ja que, en definitiva, es aquell amb el qual l'usuari interactuarà principalment en la seva comunicació.

Àmbit professional directe:

aquest àmbit té una doble funció. D'una banda, no deixa de ser un microàmbit social, amb totes les seves característiques de Març comunicatiu, i l'altra es una extensió de l'àmbit professional, i s'encarrega de facilitar l'aplicació i el desenvolupament de les seves funcions. 

Necessitats especials:

en general, els pro lemes que generen les necessitats especials son les discapacitats de la parla i/o de l'escriptura. Segons el moment en que s'adquireix la discapacitat, aquests problemes es divideixen en 5 grups i tres de necessitats.

Grups patològics:

discapacitat per malaltia hereditària, per naixement o discapacitat congènita, discapacitat adquirida, per degeneració neurològica i discapacitat temporals.

Necessitats:

1- els usuaris necessiten un sistema alternatiu de comunicació i que presenten en l'exploració logopèdia i necrològica una comprensió conservada a nivell adequat. 2- usuaris que durant un cert temps necessiten un sistema lingüístic de suport i dels quals es té pronòstic que aconseguiran parlar. 3- finalment hi ha els usuaris que necessiten un saac tant pel que fa l'expressió com la comprensió. Es important que el saac sigui individual.

Classificació tipològica:

Disfuncions psíquiques:

son aquelles que sigui en l'origen sigui en el seu procés tenen un component principal d'indole psicològica sense perjudici que hi hagi altres components fins i tot a l'etiologia.

Físiques:

formen un gran grup molt heterogeni. Hi ha les disfuncions causades per l'alteració total o parcial del funcionament d'una part del cos necessària per a la comunicació. Això inclou des del cervell i els diferents sistemes nerviós fins a les disminucions físiques i les disfuncions funcionals per manca d'una estructura física preparada.

Sensorials:

també formen un gran grup. Totes tenen en comú la disfunció total o parcial d'un òrgan sensorials que implica l'alteració consegüent del llenguatge i/o de la comunicació.  

Evolutives:

aquelles alteracions que es produeixen durant les etapes d'adquisició i de desenvolupament del llenguatge, sigui per la seva impossibilitat d'adquisició, sigui per la seva dificultat d'aprenentatge o per altres alteracions.

Classificació etiològica:

segons quin sigui l'origen de l'alteració del llenguatge i la comunicació, els trastorns es poden classificar en tres grans grups etiològics: trastorns en l'estrada processament i sortida de l' informació.

En l'entrada

es tracta de totes aquelles estructures i processos encarregats de captar la informació i conduir-la fins al punt en que ha de ser processada.  Els trastorns en la interacció amb l'entorn es defineixen principalment per una amenaça en l'estimulació que tot individu necessita per desenvolupar correctament el llenguatge. La manca d'oportunitats comunicatives, un entorn social empobrit, poques situacions en que el subjecte pugui explorar i aprendre del seu entorn físic i social... Son les principals causes d'aquesta privació biològica, psicològica i social.

Les alteracions de la comunicació:

serà quan a l'entrada secundaries a dèficit auditius, dèficit visuals i una proporció biopsicosocial.

En el processament:

es alo que es fa amb la informació des de que es rep fins que s'ha produït una possible resposta o també allò que s'elabora per tal d'emetre un missatge.  Les estructures implicades son l'encèfal i la resta dels diferents sistemes nerviosos dels quals es disposa. Quan a traves de les vies aferents de la informació, el que s'ha anomenant entrada, arriben dades al cervell, aquest necessita identificar-les, discriminar-les d'altres,assignar-los un contingut, memoritzar-les i comprendre-les. Si això implica l'elaboració d'una resposta o producció comunicativa es a sir una sortida d'informació es necessària recórrer a la  memòria i l'evocació a la selecció dels elements que compondran el missatge diferenciar-los dels que son semblant però no adients, a l'organització seqüencial d'aquest elements i ala construcció final del missatge que s'haurà d'emetre per la cia eferent  que s'hagi escollit.

En la sortida:

La sortida de d'informació elaborada por ser per diferents mitjans com l'oral, el gestual, l'escrit, etc. Si ha agut algun problema en el processament i aquesta informació no ha pogut arribar a ser preparada per la seva emissió, l'individu no la podrà emetre per cap mitjà tot i saber el que vol dir. En aquest grup hi ha un nombre important de trastorns:
De la parla, de la veu, de la deglució, del ritme i la fluència, de la comunicació secundaris a altres patologies, de la comunicació secundaris a malalties neurològiques i dificultats en l'ús dels elements no verbals de la comunicació.

La psicopatologia de la parla:

s'entén per l'estudi, des de la perspectiva i el coneixement de la psicologia, de certs trastorns de la parla, la comunicació i l llenguatge que es poden reunir en dos grups que seguidament es detallaran. Aquest 2 grups esmentats son els següents:
1r-> format per tots aquells trastorns que en la seva etiologia tenen necessariament o freqüentment una causa d'àmbit psicològic. Aquesta etiologia no serà única i es descobrirà que la psicològica molt sovint coexisteix amb d'altres de tipus orgànic i/o evolutiu. Ex: disfèmies, mutismes...
2nd- > format per trastorns que, amb independència de la seva etiologia, tenen unes efectes psicològics d'índole patològic sobre el subjecte que els pateix, i generalment, deriven del tracte rebut en la seva interacció comunicativa amb els altres. Ex: sords, afàsics, tartamuts...