La Narrativa de Postguerra: Enric Valor i Mercè Rodoreda

Context sociopolític dels anys de postguerra

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant.

Molts escriptors sofriren deportacions o penes de presó; altres van escollir el camí de l'exili. La dictadura de Franco tallà l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil.

La narrativa valenciana: aïllament i tradició

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, va fer que la narrativa valenciana es fes desfasada respecte a les tècniques modernes i es mantingués fidel als gèneres més tradicionals. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que:

• Responien al model del realisme del segle XIX (com Enric Valor el 1962).
• Presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental.
• Transmetien inquietuds catòliques o socials.

La represa cultural dels anys seixanta

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s'accentua la represa cultural salvant una quantitat d'obstacles. El franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, hagué d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta, els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

També s'escrigueren novel·les realistes i de recreació d'un món mitificat, com veiem en Els Hors i en Bearn o la sala de les nines, novel·la sobre la vida de Don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

Enric Valor

Rondalles i primeres obres

Enric Valor va elaborar una de les obres narratives més sòlides de la segona meitat del segle XX. Una d'elles va ser les Rondalles Valencianes, en les quals recrea magníficament i amb un lèxic riquíssim, el cabàs folklòric de la literatura oral a punt de desaparèixer. Bona part de la seva obra serveix de testimoni d'un món —rural i de muntanya— que està a punt d'ensorrar-se, espentat per la vida urbana. També hi ha Narracions de la Foia de Castalla (1953) o L'ambició d'Aleix, una novel·la que es convertí en una obsessió personal des del moment que la va concebre (1942).

El Cicle de Cassana

La seva contribució literària més important la constitueixen les novel·les del Cicle de Cassana:

• Sense la terra promesa (1980)
• Temps de batuda (1983)
• Enllà de l'horitzó (1991)

Aquest cicle es construeix com la memòria col·lectiva dels canvis i dels episodis transcendentals del segle XX fins al final de la Guerra Civil. Hi rememora les seves vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social, la dels terratinents valencians de les comarques del sud. Valor no amaga els conflictes i les tensions de la classe, sinó que els posa en primer pla i en fa el punt de mira del llibre.

Estil i temàtica

En aquesta trilogia, l'autor ens conta la història d'una vida tancada entre muntanyes i encara feudal quan la qüestió social comença a desbaratar els seus tradicionals esquemes. En les seves novel·les, Valor apareix molt vinculat al món rural d'on procedeix, concretament la Foia de Castalla. En el món narratiu d'Enric Valor, la natura hi té una funció molt important; descriu d'una manera realista la lluita d'uns homes per sobreviure dia a dia, i hi apareix la passió per la terra i les muntanyes valencianes. Valor utilitza com a model de base el de la novel·la realista vuitcentista, però fent una interpretació personal del determinisme de Zola i presenta un acostament a l'estructura del «roman-fleuve» francès.

Finalment, Valor usa una tècnica de narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió i minuciositat en un estil treballat i caracteritzat per la riquesa lèxica. A banda dels temes predominants, Valor fa referència en les seves obres al paisatge, la toponímia, la fauna i la botànica.

Mercè Rodoreda

Inicis, exili i retorn a la narrativa

Filla única, Mercè Rodoreda va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Va començar a escriure col·laboracions en diverses publicacions periòdiques. El 1933, als vint-i-tres anys, va publicar la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada?, a la qual la seguiren fins al 1936 altres tres. El 1938 va publicar Aloma, que presenta característiques com la narració en primera persona per part d'un personatge femení i la introspecció psicològica. Mentrestant, Rodoreda s'havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida de la Catalunya de la República.

L'any 1939, juntament amb altres companys, va fer el camí de l'exili. Sense temps per escriure, es va dedicar al conte. A la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en millors condicions i va tornar a reprendre la novel·la. Vint-i-dos contes és una obra d'un gran pessimisme, fruit de la desolació de l'exili, amb el tema de les relacions amoroses abocades al fracàs.

La plaça del Diamant: obra cabdal

El 1962 va publicar la seva novel·la més important, La plaça del Diamant. Tracta d'una història senzilla d'una dona de les classes populars i, a través de les seves limitades possibilitats de visió i de comprensió, dels grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex, com la guerra, i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica.

La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil; aquesta apareix com un rerefons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seva història d'opressió i de soledat. Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. Hi apareixen també molts motius simbòlics, com els coloms.

Altres obres destacades

El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies, que parteix d'un personatge femení que intenta refer una identitat personal. A Jardí vora el mar (1967), el protagonista és un home, jardiner, observador distanciat de la realitat. El 1974, Mirall trencat, segurament la seva obra mestra, és una narració complexa de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d'una dona de la burgesia barcelonina i la seva família des dels inicis del segle fins a la Guerra Civil. De gran complexitat, és una mena de saga familiar. La visió del món que es desprèn d'aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.