La Narrativa Modernista a Catalunya: Bertrana, Català i Ruyra

La Narrativa Modernista a Catalunya

La Singularitat de la Novel·la Modernista

La novel·la modernista és, juntament amb la poesia de Joan Maragall, una de les aportacions més brillants d'aquest moviment a la literatura catalana. Les novel·les d'aquest moviment expliquen que, encara que l'ésser humà està subjecte a la fatalitat de la matèria, pot imposar la seva voluntat, la seva capacitat espiritual. Es tracta d'allunyar-se de l'estadi bestial de la humanitat i avançar cap a un ésser dominat per l'esperit, que no es deixi dur per la indiferència ni pel gregarisme.

La novel·la més important d'aquest moviment és Josafat, de Prudenci Bertrana. Novel·les com Solitud de Víctor Català (1905), Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès (1912), Aigua avall de Josep Maria Folch i Torres (1907), i com ja he dit abans, Josafat, de Prudenci Bertrana (1906), són una demostració d'una línia narrativa que expressa una base ideològica comuna.

Víctor Català

Caterina Albert i Paradís (1869-1966), és l'autora de la novel·la més destacada de la narrativa modernista. L'escriptora, filla d'una família benestant de propietaris rurals instal·lats a l'Escala, va presentar-se als Jocs Florals d'Olot l'any 1892 amb el monòleg La infanticida, fet que va provocar un petit escàndol. Quan comença a publicar narrativa amb una certa regularitat, a partir de l'inici del segle XX, ho fa amb el pseudònim de Víctor Català, amb el qual passarà a la història de la literatura. Aplega les seves narracions en diferents reculls: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1907), i Caires vius (1907). Sorprèn per la cruesa i la violència que reflecteix en les seves històries. Quan publica Solitud (1905), es converteix en una escriptora fonamental del Modernisme i de la literatura catalana. Més tard, però, se sentirà marginada a causa que la narrativa defensarà el Noucentisme. Caterina Albert no tornarà a publicar res fins a l'any 1918, amb l'obra Un film (3.000 metres).

Joaquim Ruyra

La narrativa de Joaquim Ruyra (1858-1939), té el propòsit de subratllar la bellesa que ens envolta i, alhora, de fer-ho amb un llenguatge literari elaborat, que no vol dir complex. Les seves narracions ens fan entrar en contacte amb una de les obres més sòlides i més riques escrites en llengua catalana. En canvi, la poesia que va escriure ha estat bastant oblidada. Ruyra és el mestre indiscutible de la narrativa. I en aquest terreny, els seus reculls de contes, sobretot Marines i boscatges, reeditat amb el títol Pinya de rosa l'any 1920, i La parada (1919), revelen la profunda elaboració a què sotmet els seus textos. En primer lloc, vol aconseguir una atmosfera poètica característica. En segon lloc, fa la impressió de sentir-se influït pel simbolisme i, alhora, utilitza l'espai literari per a reflexionar sobre qüestions que li plantegen dubtes i que li permeten posar en evidència les contradiccions que descobreix en el seu interior. Després, els seus contes evolucionaran cap a una visió cristiana del món, amb accentuada intenció didàctica i amb la influència del franquisme.

Jacobe (anàlisi)

Jacobe és una narració que pertany al llibre Marines i boscatges (1903), que va ser reeditat amb el títol Pinya de rosa l'any 1920. L'autor d'aquesta obra és Joaquim Ruyra, mestre de la narrativa. Aquesta obra és plenament elaborada, amb una preocupació estilística evident. El narrador de la narració és en primera persona, on ens va enunciant allò que veu, allò que sent i com frueix de tot plegat. Encara que és una situació estàtica i contemplativa, aquest personatge que ens parla dóna dinamisme a l'estat d'ànim que vol comunicar-nos. Així, ens introdueix en la multiplicitat de sensacions que l'omplen: una experiència subjectiva que comporta una barreja de percepcions que, en aquest cas, provenen de la vista, de l'oïda i de l'olfacte, que s'anomena sinestèsia i que és molt pròpia de la literatura simbolista. S'estableix un punt de compenetració còsmica amb la naturalesa.