Narrativa Medieval i del Segle XIX: Tirant lo Blanc i Narcís Oller

Narrativa Medieval

El Naixement de la Narrativa Medieval

Durant l'edat mitjana es produeixen canvis importants: apareixen les literatures romàniques (trobadoresca) i la primera codificació de costums. La narrativa medieval neix a mitjans del segle XII al nord de França. Es fa en vers i agafa elements de la traducció clàssica i ho passa a llengua romànica (roman = novel·la en francès). Roman de Tebes i Roman de Troia són les primeres novel·les.

La Matèria de Bretanya

A la Gran Bretanya es tradueix la seva pròpia matèria: Roman de Brut (Wace) i Història dels Reis de Bretanya (apareix per primera vegada el cavaller errant). L'última es consolida amb Chrétien de Troyes: primer gran novel·lista que barreja matèria clàssica i de Bretanya i codifica el mite del cavaller (un cavaller és un heroi). L'heroi es relaciona amb l'amor (s'introdueix en les novel·les), té diferents aventures que ha de resoldre i omple la personalitat, és un cavaller errant. D'això es creen mites cavallerescos. Aquest model té èxit i es consolida al segle XIII. Apareix Lancelot, Morgana i Artús (novel·la artúrica que forma la novel·la Lancelot Graal).

La Cavalleria al Segle XV

Al segle XV apareix la novel·la cavalleresca. La cavalleria sorgeix entre els segles X i XI. El cavaller és un especialista de la guerra. El mite de la cavalleria apareix en la batalla d'Hastings (segle XI), que porta a la mitificació de la cavalleria. La cavalleria guanya prestigi. Al segle XV, per la seva funció en la societat, els cavallers es vesteixen de manera exagerada, fan justes (un esport), torneigs, teatre, comèdia. Qui guanya obté prestigi i la possibilitat de casar-se. Els desafiaments i insults es converteixen en una forma literària. La crisi de la cavalleria porta a la creació de llibres on s'explica què és la cavalleria.

Tirant lo Blanc i l'Amor

A Tirant lo Blanc apareix l'amor i la cavalleria. L'amor ha evolucionat. Tipus: amor cortès (dama sense mercè), amor com a pecat (La viuda reposada), com a malaltia i com a tragèdia, i la tradició clàssica (Plaer de ma vida).

Joanot Martorell

Joanot Martorell procedeix de Gandia (València). El seu besavi era cavaller (feia poc que ho eren). Té una bona formació de lleis i com a cavaller. És una persona bregaire, busca raons i és un autor excepcional. Té conflictes amb tothom:

• 1437-1438: La seva germana Damiata i el seu cosí Joan Montpalau tenen relacions. Martorell el desafia i la seva germana mai es casa (bodes sordes). Joan dóna diners a Martorell.
• 1438-1439: La seva germana Isabel es casa amb Ausiàs March i ha de pagar el dot, però es nega. Paga, però al cap de quatre mesos Isabel mor.
• 1442-1443: És famós i el desafien Jaume Ripoll i Felip de Boïl per la seva fama. Té problemes amb Martí i Montalbà (amb aquest últim ven les terres i li dóna diners).
• 1445: Participa en campanyes bèl·liques contra Castella.
• 1452-1458: Fa llargues estades a Nàpols per veure el rei i demana suports i privilegis, però no en treu profit. Va a Anglaterra, Portugal i Barcelona.
• 1460: Està arruïnat, no està casat, està en fase de decadència. El resultat de la seva vida és un desastre i comença a escriure Tirant lo Blanc.

Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és la primera novel·la moderna, defineix la gran lluita entre la realitat i l'ideal. Cervantes descobreix que és una gran novel·la i apareix en el capítol VI del Quixot. En el marc de ficció presenta una novetat, ja que connecta amb molts aspectes de la realitat quotidiana. Exalta la cavalleria, però com a vida personal. No té èxit, però en el món fictici sí. El protagonista és un heroi. La felicitat va acompanyada de desgràcia: és gloriós com a cavaller, però dolent en l'amor. És total: militar, social, eròtica i humorística.

Elements Integrats

S'hi integren elements com la Crònica de Ramon Muntaner i la dimensió tràgica (la visió tràgica de la vida), ja que acaben morint Tirant i Carmesina. Al segle XV es posa de moda la biografia de cavallers reals i històrics.

Versemblança

L'element clau és la versemblança, que l'allunya de les novel·les de cavalleria. S'hi reflecteix la presa de Constantinoble i els turcs, la geografia coneguda i l'evolució dels personatges.

Personatges

Els personatges mostren contradiccions: donen consells però no els apliquen a la pràctica. Tot el que passa és de caràcter real. La psicologia és arrodonida i profunda.

Estratègia Narrativa

Tirant lo Blanc presenta una estratègia narrativa complexa. Utilitza el discurs directe i incorpora diversos nivells narratius. Reutilitza textos i paratextos (formen part de la novel·la i la narració). Tres quartes parts són un plagi d'Enric de Villena (Els dotze treballs d'Hèrcules), però així guanya prestigi. Té una estructura que anirà bé a Joanot.

Pròleg

El pròleg és obra del novel·lista. Proposa fixar les gestes, cita les Sagrades Escriptures, els clàssics i els sants, i diu que per a un cavaller és virtuós en les armes.

Temes

Els temes de la novel·la són la cavalleria, l'amor i la religiositat. Està inspirat en Guy de Warwick i Arbre de batalles.

• Cavalleria: representada per Guillem de Varoic (cavaller que es casa i es fa monjo) i Tirant. L'orde de cavalleria. Quan té formació, la posa en pràctica: lluita amb llança, desafiaments i derrota un gos. Guanya fama, honor i prestigi i és anomenat membre de la Garrotera.
  1. A Sicília: deixa de ser un personatge de saló (cavaller) i es converteix en capità per derrotar els turcs. El personatge més rodó és Felip. Tirant li dóna consells sobre l'amor.
  2. Constantinoble: lloc més important del segle XV. Narra la caiguda de Constantinoble (1453) (la religió cristiana és destruïda). Tirant esdevé capità i allibera aquests dels turcs. La cavalleria és fonamental.
• Amor: tema lligat a la complexitat dels personatges, ajuda a definir-los. Apareix per primera vegada a Sicília (Felip i Ricomana). Tirant és un bon conseller, però no ho posa en pràctica (l'amor com a malaltia). S'enamora a primera vista (dels pits), és un amor tràgic abocat a la tragèdia i de gran diferència social. Manté fidelitat a Carmesina. Triomfen els aprofitats.

Narrativa del Segle XIX

Tirant lo Blanc és una novel·la, però l'idioma en català dificulta el seu coneixement. És l'última novel·la medieval i una obra de l'edat moderna. Entre 1490 i 1862 no hi ha cap novel·la catalana.

• Blanquerna: Ramon Llull (medieval), personatges moderns.
• Jacob Xalabina: anònima, escrita en català.

Hi ha una crisi de la societat catalana: en l'edat mitjana hi ha producció en català, però després desapareix.

La Renaixença

La Renaixença és una revifada literària.

• L'orfeneta de Menargues: després del Tirant (1862).

Dificultats de la Consolidació Novel·lística Catalana

• Generals: tècniques que permeten reflectir la realitat, cal preparar i millorar la tècnica narrativa, vèncer dificultats i incorporar temes nous.
• Pròpies: tenen a veure amb la llengua, cal redescobrir la història i la creació d'una indústria editorial, mitjans de comunicació i públic.

La Novel·la Històrica

La novel·la històrica l'impulsa el Romanticisme, el 1814 amb Waverley.

• 1812-1834: W. Scott és la influència més important, amb un model novel·lístic de caire conservador, personatges inventats o secundaris que caracteritzen tota una època (fets més importants que els personatges).
• 1834-1850: model de Victor Hugo, Musset, Manzoni i Dumas. Idees liberals. Personatges coneguts i importants, a través dels quals s'explica l'època. Tenen un ensenyament moral.
• A Catalunya: arriben traduccions de W. Scott. La primera novel·la escrita en català és Los bandos de Castilla o El caballero del cisne (Ramon López Soler). El pròleg és un manifest del Romanticisme, que permet veure els límits de la literatura catalana (temes i llengua). Les limitacions es modifiquen amb Joan Cortada (escriu en català, però la temàtica canvia i esdevé catalana).

La novel·la històrica s'aproxima a la realitat contemporània, després del segle XIX (més cap a la realitat).

1868: Jaume Collell diu "Cantem massa i parlem poc" (Gai Saber). Als Jocs Florals hi ha premis de narrativa.

• L'orfeneta de Menargues: primera novel·la històrica (1862).
• Novel·la de fulletó: influeix en la literatura catalana del segle XIX. Apareix a França a partir dels diaris. Juguen amb la fantasia i allò desconegut i servia per sublimar tensions i incidents socials.

Costumisme

El costumisme és un subgènere narratiu que descriu quadres de costums d'una societat dins d'un temps històric, amb voluntat descriptiva i evasió per enyorança d'allò que desapareix. A Catalunya hi ha dues línies: local (baró de Maldà) i literatura castellana (Larra i Mesonero Romanos). Diferenciació entre costumisme rural (Vidal i Valenciano, Riera i Bertran i Pelegrí i Briz) i urbà (Robert Robert, Conrad Roure, Emili Vilanova, Pons i Massaveu, Maura).

Realisme

A mitjans del segle XIX, les revolucions franceses fan possible el triomf de la burgesia (arriba al poder, comanda la societat i desplaça la democràcia). Es defensa el positivisme, el materialisme, la realitat, els diners i el pragmatisme, però es rebutja allò racional, l'idealisme i allò immaterial, que té a veure amb l'esperit.

Clau: la realitat es converteix en matèria artística per primera vegada a la història.

El realisme reflecteix la realitat i la societat. La realitat és molt diversa (enfrontament). A mitjans del segle XIX la realitat s'introdueix en l'art.

• Temes:
  1. Descripció de processos històrics, comercials, industrials...
  2. Temàtica: personatges femenins i conflictius, rodons, amb contradiccions, crisis. Les prostitutes tenen un paper important.
  3. Adulteri (el matrimoni és el nucli de la història), les protagonistes són dones, mostren els seus propis sentiments.
  4. Ciutat: espai on es desenvolupen les novel·les, on viu la burgesia. Grans transformacions urbanístiques i nous mitjans de transport (ferrocarril).
  5. Diners: element clau, que mou la societat, element d'intercanvi.
  6. Importància dels retrats: escenaris, ciutat, personatges.
  7. Tècniques d'escriptura: observar i documentar són claus per descriure la realitat.
  8. Impersonalitat: l'autor no s'involucra, no opina ni jutja.

Naturalisme

• Porta a l'extrem algunes idees del realisme (intent de fer convergir el realisme amb els nous avenços tecnològics).
• Ideòleg: Émile Zola (novel·lista més significatiu, és el cap). S'inicia el 1868 i el primer text important és Thérèse Raquin (història d'una passió que senten dos amants fins que maten el marit). Escriurà altres textos sobre el naturalisme en el teatre i les novel·les experimentals.
• Altres autors: Huysmans i Maupassant.
• Després, Zola entra en crisi amb el naturalisme. A finals de segle es converteix en l'intel·lectual compromès, amb dignitat i denúncia. L'Aurore (és un cas que denuncia).

Característiques

Sorgeix com a conseqüència de la crisi de França. Zola pensa que la societat francesa s'ha de regenerar i mostrar les crítiques a la societat burgesa que està al poder. Des del punt de vista ideològic, connecta amb la filosofia positivista i els avenços científics. La burgesia està envoltada per la ciència. Manté certa relació amb el positivisme (l'únic coneixement és l'observació de la realitat, observació dels fets). Per entendre el naturalisme s'han d'entendre les connexions amb el positivisme, tant filosòfic (introductor Auguste Comte: les accions no estan lligades a una finalitat sinó a una causa-conseqüència, estudi de fets concrets) com científic (Charles Darwin i Claude Bernard).

La literatura està arrelada al món de la ciència, determina la raça, el medi i el moment històric.

Elements

El naturalisme literari es caracteritza pel retrat, l'observació i la documentació per fer el retrat dels éssers, la presència del determinisme (herència, medi, moment històric), la funció de millorar la societat i la impassibilitat narrativa.

El Naturalisme a Catalunya

A Catalunya arriba a la dècada dels 80 amb Josep Yxart i Cerdà. Accepten l'herència i el medi, però consideren que no són determinants, ja que la voluntat humana ho pot modificar. Mostren la diferència entre ciència i literatura. Defensen més els postulats realistes que els naturalistes. Matisen. Defensen que la realitat és l'eix de la creació artística, però l'artista és fonamental, sinó no hi ha art. Yxart defensa la versemblança i Cerdà diu que si ha passat en la realitat es pot incloure en la literatura. No són partidaris de la impassibilitat, defensen la nova construcció de la novel·la (ha d'estar ben feta: diàleg, estructura, tècnica novel·lística), rebutgen el determinisme.

Narcís Oller

Narcís Oller és el gran novel·lista del segle XIX. Va néixer a Valls, va quedar orfe de petit i va viure amb l'oncle. Yxart (cosí) i Cerdà el guien, juntament amb els Jocs Florals i la Renaixença, i el decanten a escriure en català.

La seva primera obra important és La papallona (1882), que utilitza tècniques naturalistes i elements del Romanticisme i la novel·la de fulletó. És la primera obra moderna. Té com a marc Barcelona. Zola li farà el pròleg i li marcarà una sèrie de diferències.

Altres Novel·les

• L'escanyapobres (1884): la vida d'un personatge condicionat per l'avarícia. Guanya els Jocs Florals.
• Vilaniu (1885): triangle amorós que acaba amb tragèdia, amb la intervenció de la crítica del poble. És romàntic i barreja elements naturalistes.
• La febre d'or (1890-1892): novel·la més ambiciosa, explica l'enriquiment sobtat a la dècada dels 70, amb epicentre a Barcelona. Introdueix una reflexió moral: Gil Foix (protagonista) acaba com ha començat, els diners no porten a la felicitat.
• La bogeria (1899): tanca el cicle novel·lístic de Narcís Oller. El naturalisme ha passat de moda a Europa, i Yxart i Cerdà han mort. El narrador està en primera persona. Reflexiona sobre el naturalisme amb l'estudi de Daniel Serrallonga, planteja si la bogeria és fruit de l'herència o del medi social i històric.
• Al país hi ha canvis importants, com la introducció del Modernisme. Publica Pilar Prim (1906), basada en el comportament dels personatges, sobre una dona vídua a qui el seu marit li deixa els béns si no es casa.

També és autor de contes i traduccions literàries de teatre europeu i, sobretot, autor d'unes memòries publicades el 1960.

Conclusió

Narcís Oller és el millor novel·lista de la literatura catalana. Té una formació romàntica.