La narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat

A partir de finals dels anys 70 del segle XX s'instal·la en la societat occidental la consciència de viure una nova etapa històrica: la postmodernitat. S'oposa a la modernitat, conjunt de canvis estètics i ideològics que són conseqüència de les transformacions de la societat occidental postindustrial. La societat ara adopta una actitud hedonista, consumista i profundament individualista. En aquest context, la situació de la narrativa en les tres darreres dècades del segle XX i la primera del segle XXI ha millorat considerablement respecte als anys de postguerra.

La novel·la de trencament

En la dècada dels setanta destaca l'anomenada novel·la de trencament, que s'allunya de les tècniques narratives clàssiques. El que interessa ara és el com es conta més que no el què es conta, els escriptors es caracteritzen per buscar formes expressives i estructures narratives noves. Pel que fa al contingut predomina el reflex d'ambients urbans, de la problemàtica de personatges joves, de la seua relació amb el sexe i les drogues. Aquesta literatura forma part del que s'anomena contracultura: formes culturals noves que s'allunyen de la cultura i l'art 'oficials' (ben vistos) i que tenen l'origen en la cultura anglosaxona. Es produeix una eclosió narrativa (Carme Riera, Montserrat Roig) i especialment a València (Amadeu Fabregat, Isabel Clara-Simó).

Reactivació de la narrativa de gènere i el realisme brut

En els anys 80 i 90 es reactiva el desig de retornar a formes narratives més clàssiques i de contar històries. Torna així la narrativa de gènere amb autors com Jaume Fuster i Ferran Torrent. Però també hi apareix el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, que retrata les contradiccions de la societat capitalista amb una crítica descarnada i mostra una societat urbana insolidària i consumista. Destaca Quim Monzó.

La narrativa més recent

El panorama literari de la narrativa més recent és molt divers. Podem destacar els aspectes següents:

• Irrupció d'un grup d'escriptors nascuts a la dècada dels 70 que es caracteritzen per l'inconformisme, l'ús habitual d'Internet i pel rebuig a la literatura més convencional.
• L'èxit i difusió de la nostra literatura en tot el món (La pell freda d'Albert Sánchez Pinyol).
• La continuïtat creativa d'escriptors de generacions anteriors com Isabel Clara-Simó, Quim Monzó...
• Disparitats de temàtiques i estils entre els escriptors valencians actuals Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont....

Quim Monzó

Barcelona 1952. És un dels escriptors actuals més traduïts i reconeguts. Els gèneres que més ha cultivat són el conte, l'article periodístic i la novel·la. El seu quefer com a contista s'inicia el 1978 amb Uf, va dir ell. Destaquen reculls com El perquè de tot plegat (1993) o Guadalajara (1996). Com a articulista analitza l'actualitat amb prosa aguda, ràpida i directa, posicionant-se contra els tòpics.

Les situacions i personatges que apareixen en els seus relats reflecteixen la societat postindustrial o postmoderna. Els seus personatges són antiherois narcisistes que actuen moguts per la recerca de la satisfacció i per impulsos lúdics. Generalment no tenen nom ni identitat, són com un objecte més d'aquest món despersonalitzat. Les relacions de parella apareixen marcades pels dubtes, canvis i la inestabilitat afectiva dels protagonistes.

Una altra característica fonamental és el recurs a la intertextualitat, mitjançant el qual fa referència a altres textos literaris per qüestionar aquests models. Aquest qüestionament es fa també a través de la ironia, de forma que els seus relats es presenten com una aparent proposta divertida però gens innocent, ja que vol esdevenir paròdica.

Pel que fa al seu estil, la seva tècnica ha evolucionat des del seu primer recull cap a un formalisme despullat d'elements superflus. La seva prosa captiva no tendeix a l'ornament ni a la retòrica. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

Joan Fuster

Durant la postguerra, les dificultats que viu la nostra literatura afecten també la literatura d'idees. No és una bona època per al debat, tenint en compte la censura i la repressió imposades pel règim de Franco. A partir dels anys 60 la censura s'atenua i comencen a recuperar-se tots els gèneres literaris.

En aquest context, Joan Fuster (Sueca 1922-1992) esdevé, com a assagista, una figura clau en la literatura catalana del segle XX. Tot i que hagué de vèncer moltes adversitats, va publicar més de 50 llibres d'assaig sociopolític, humanístic, filològic i d'història cultural i literària.

Pel que fa als seus assajos humanístics, reflexiona des de la seva posició d'humanista escèptic sobre l'ésser humà i qualsevol aspecte de la realitat actual. Cal destacar Diccionari per a ociosos (1964). Però són els seus escrits sociopolítics els més polèmics i influents. En Nosaltres els valencians (1962), Fuster fa una síntesi històrica i sociològica del passat, present i futur del poble valencià.

D'aquesta forma, Joan Fuster es converteix en l'intel·lectual més important de la nostra cultura contemporània. És el referent més destacat del procés de recuperació cultural i civil dels valencians i la seva obra ha esdevingut el fonament de la nostra cultura actual.

Joan Francesc Mira

És un humanista que va estudiar filologia clàssica i es va especialitzar en grec. Va viure llargues temporades a Itàlia i va treballar en universitats americanes. A partir dels anys 70 va iniciar la seva activitat com a escriptor de novel·les, biografies, crítica literària, assaig, traducció i articles periodístics.

A través de l'assaig fa una reflexió sobre l'actualitat dels últims decennis del segle XX i principis del segle XXI. El seu evident compromís cívic amb la societat valenciana i la seva reflexió constant sobre la identitat valenciana es deixen veure en obres com Població i llengua al País Valencià (1981).

Pel que fa a la seva llengua literària, es basa en el model de Joan Fuster. És directa, concisa i incorpora el cabal lèxic valencià. D'altra banda, el frescor, l'adjectivació essencial i la ironia justa caracteritzen els seus articles periodístics.

Ha rebut molts premis literaris, entre els quals podem destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2004.