La narrativa del segle XIX

Caracteritzada per una successió constant de models narratius, que va afectar especialment la novel·la, un gènere que vivia una etapa d’esplendor arreu d’Europa. Les tendències més importants: novel·la romàntica, costumisme, la novel·la realista i el naturalisme.

Novel·la romàntica

El romanticisme va suposar una defensa de la llibertat individual. En la creació literària, aquesta actitud es va concretar en la reivindicació de l’originalitat, el somni, imaginació, espontaneïtat, la cerca de les pròpies arrels a través de la història i la cultura popular, la predilecció pels ambients nocturns, tempestuosos o allunyats de la realitat, i l’exaltació de l’individu enfront de la societat. La intenció estètica era commoure el lector a través d’una expressivitat aconseguida amb una adjectivació suggerent i abundància de recursos retòrics. Es va orientar en dues direccions: la novel·la històrica que buscava en el passat l’evasió o l’explicació de la societat contemporània de l’escriptor, i la novel·la de tema psicològic o sentimental, que plantejava amb tota la seva cruesa els conflictes d’inadaptació de l’individu a les normes socials.

Costumisme

Tendència que seleccionava els aspectes més tradicionals de la societat condemnats a desaparèixer a causa del procés històric i els presentava de manera esquemàtica o fins i tot caricaturesca. Se centrava en personatges populars o menestrals. Té les seves arrels al segle XVIII però és al XIX quan consolida el seu èxit entre les classes populars. L’interès per la realitat social que mostren els costumistes representa un trencament amb la fugida romàntica i és a la base del desenvolupament de la novel·la realista. El gènere per excel·lència d’aquest corrent és el quadre de costums: genere més representatiu. Breu relat en què es presenta de manera esquemàtica un determinat espai o tipus social, com ara un ofici, i sovint se’n destaquen els trets més pintorescos. To humorístic que descriu escenes de la vida quotidiana, personatges típics. Llengua col·loquial, predomina la descripció i els diàlegs.

La novel·la realista

Des del punt de vista temàtic, el realisme va comportar la incorporació a la novel·la del conjunt de la realitat urbana que es va desenvolupar durant el segle XIX i va fer una incidència especial en la vida burgesa. La novel·la, considerada el gènere literari per excel·lència, es dirigia fonamentalment a la burgesia, que es veia reflectida en els temes i situacions contemporanis que els autors realistes plasmaven en les seves descripcions que eren abundants, detallades i minucioses. Des del punt de vista tècnic, els novel·listes d’aquesta tendència pretenen traçar una descripció objectiva del fragment de realitat que enfocaven en cada obra. Utilitzaven la raó, rebutjaven els paràmetres romàntics de la imaginació, la sensibilitat i el somni, intentaven evitar qualsevol càrrega emotiva o moral. L’estètica realista va ser dominant a la segona meitat del segle XIX. Autor: Narcís Oller

Naturalisme

Màxim teoritzador de la novel·la naturalista va ser Émile Zola, francès. Com a conseqüència extrema del realisme, el naturalisme pretenia no solament observar objectivament la realitat sinó aplicar una experimentació pràcticament científica: el novel·lista havia de mantenir una impassibilitat absoluta per poder traçar un retrat exacte i que reflectís la influència determinant de l’herència genètica i del medi social sobre els personatges. La predilecció pels ambients proletaris i la seva problemàtica va ser un altre element de contrast amb el realisme. Aquesta tendència es va imposar al darrer terç del segle XIX. Autor: Narcís Oller: La bogeria, Pilar Prim, La febre d’Or

Realisme: corrent artístic de mitjans XIX, oposat al romanticisme, va representar la realitat immediata, descripció objectiva, reprodueix el món real i exterior a l’escriptor.

La narrativa de la novel·la històrica al realisme

Recuperació lenta en el cas de la novel·la.

Inicis: principis XIX. Alfabetització de les classes socials, públic lector de novel·les, novel·la històrica (es fa una reconstrucció mítica de la història, visió romàntica), 1862 Antoni de Bofarull escriu la primera novel·la contemporània ‘’L’Orfeneta de Menàrguens’’

Modernisme

Característiques: afany per la musicalitat, presència de la natura i d’alusions als sentits, recerca de la bellesa perfecta per fugir d’una realitat hostil, l’artista es considera un bohemi que viu la veritable existència del plaer i la bellesa lluny de les obligacions quotidianes

Etapes: 1r període 1892-1900: esteticista o decadentista, 2n període 1900-1911

Plataformes de difusió: festes modernistes, revistes literàries i artístiques (l’avenç, joventut), diaris de la burgesia barcelonina (La Vanguardia), cafè-restaurant (Els Quatre Gats)

Joan Maragall (poeta del modernisme) 1860-1911

Poesies 1895, Visions & Cants 1900

Elogi de la paraula viva: la poesia per Maragall ha de tenir 3 condicions: espontaneïtat, puresa i sinceritat.

Maragall proposa: les paraules vives dels grans poetes i la poesia popular com a suprema escola de poesia

Menysprea: la poesia pensada després de grans reflexions

Conclusió teoria Maragallina: la poesia és una forma de coneixement de la vida la qual canviarà quan s’aconsegueixi entendre la bellesa en el món, aquesta emoció neix de la percepció del món a partir dels paisatges o escenes, la comunicació es farà traslladant les formes del món a les formes de la poesia

Noucentisme

L’àmbit social igual al modernisme

Canvis: Absència del protagonisme polític de la burgesia catalana, consciència diferencial de la burgesia catalana que originà el reclam polític a l’estat espanyol, la consciència nacionalista no era patrimoni de la burgesia, sinó una actitud ideològica arrelada en les classes populars, els noucentistes van concretar el projecte modernista: comptaven amb el poder polític i infraestructures i el modernisme no, es lluita per crear una llengua literària apta per a tots els usos.

Diferències entre modernisme i noucentisme

Modernisme: ruralisme, localisme i romanticisme, els artistes estan aïllats i s’oposen al poder polític, neix la bohèmia. Les seves propostes són idealistes i radicals

Noucentisme: classicisme, civilitat, cosmopolitanisme i arbitrarisme. Els intel·lectuals col·laboren amb el poder polític, la seva ideologia és conservadora

Poesia noucentista

Concepció poètica: defugia l’espontaneïtat i el sentimentalisme de la paraula viva maragalliana. Defensava el rigor, la contenció expressiva i l’artifici

Característiques: objectivitat i tendència a la síntesi, atracció per la poesia classicitzant, llenguatge acurat, interpretació idíl·lica de la natura, els poetes més famosos foren: Guerau de Lios, Josep Carner

Josep Carner: Barcelona 1884, Brussel·les 1970. Va estudiar les carreres de dret i filosofia i lletres, col·laborà en diversos diaris i revistes, va ser un membre destacat de la vida política catalana, un cop acabada la guerra civil espanyola s’exilià voluntàriament a Mèxic i Brussel·les. Els fruits saborosos, Auques i Ventalls.