La narrativa catalana: de la postguerra als anys 70
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
con un tamaño de 1,89 KB
Els canvis polítics que començaren el 1939 buscaven la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries en l’Estat pel castellà. Es prohibí l’ús públic i oficial del català, el seu ensenyament, i els intel·lectuals que restaren amb la Generalitat s’hagueren d’exiliar. Després del 1939, la novel·la catalana reapareix lentament, primerament a l’exili per la censura a l’interior d’Espanya.
La dècada dels 50: consolidació i tendències
En la dècada dels 50 comencen a publicar-se llibres d’autors formats abans de la guerra (Mercè Rodoreda) i de la primera generació de novel·listes que no havien començat encara la seua carrera literària (Manuel de Pedrolo). La narrativa fins al començament dels 60 tendia a rebutjar la realitat i l’explicava amb la simbologia i el mite. Hi hagué quatre tendències:
- Barreig de realisme i surrealisme: Jordi Sarsanedas.
- Literatura imaginativa: Joan Perucho.
- Novel·la psicològica: Mercè Rodoreda.
- Línia realista: Manuel de Pedrolo.
Al País Valencià, en aquest període, predominà el vers.
Els anys 60 i 70: relleu generacional i normalització
Als 60 canvià el panorama cultural i literari amb el relleu generacional i es va passar a actituds més enfrontades al franquisme. El panorama editorial es consolidà amb l’aparició de col·leccions i editorials que traduïren moltes novel·les estrangeres. Es donà també un procés de normalització lingüística i cultural al País Valencià.
A principis dels 70 aparegueren escriptors crescuts després de la guerra, com Terenci Moix (El dia que va morir Marilyn), que crearen una nova generació que escrigué narrativa de forma continuada.