Nacionalismes a Espanya i la Oposició a Principis del Segle XX

El Nacionalisme Català

El nacionalisme català és un corrent de pensament polític articulat sobre el principi que Catalunya és una nació, amb base en els drets històrics de Catalunya, a la seva història, a la seva llengua, i al dret civil català. Aquest corrent polític es va conformar ideològicament en la primera dècada del segle XX, com una variant del catalanisme, sorgit com a moviment cultural en la dècada dels anys 1830, i articulat com a moviment polític en les últimes dècades del segle XIX, seguint els paràmetres del nacionalisme. És un corrent de pensament transversal que aglutina tant a partits polítics i ciutadans d'esquerres com de centre i de dretes. Poden distingir-se bàsicament dos corrents en el nacionalisme català, en funció de la relació que els nacionalistes catalans creuen que ha de tenir Catalunya amb la resta d'Espanya, i en funció de la fi última dels seus objectius polítics.

Durant la dècada de 1830, sorgeix l'anomenada Renaixença, contemporània al Romanticisme. La Renaixença va ser un corrent intel·lectual i literari que al principi no perseguia fins polítiques i buscava, abans de res, la recuperació i reconeixement de la llengua catalana. Va tenir un doble origen: un d'ells federalista republicà, iniciat per Valentí Almirall, i un altre carlista, liderat per Josep Torras i Bages. Aquestes demandes es van concretar en les anomenades Bases de Manresa de 1892.

Nacionalisme Gallec

El nacionalisme gallec és un corrent ideològic que advoca pel reconeixement de Galícia com a nació. Dins del nacionalisme gallec es poden trobar dos corrents ideològics principals:

• Un, el majoritari, que advoca per una àmplia autonomia, o per la transformació d'Espanya en un estat federal o confederal.
• Un altre, el de l'esquerra independentista, molt minoritari (extraparlamentari), que aposta per la ruptura amb Espanya i amb el model de societat capitalista.

Nacionalisme Basc

El nacionalisme basc, creat per Sabino Arana a finals del segle XIX, és una ideologia política que advoca per la unitat i defensa de l'entitat política dels territoris que entenen que configuren la nació basca i que actualment es reparteixen entre dos estats: Espanya i França, per la qual cosa la seva extensió territorial es correspon amb la del territori definit tradicionalment.

El Marroc

Després de la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico, Espanya va orientar la seva expansió colonial cap al nord del Marroc. En la Conferència d'Algesires, França i Espanya s'havien repartit el Marroc i França es va quedar el territori més gran mentre que Espanya tenia una franja al nord, el Rif i l'Ifni. En aquesta ocupació colonial hi havia interessos econòmics, però també es tractava d'una qüestió de prestigi de l'estat i l'exèrcit. Els atacs de les tribus nòmades van obligar a establir una forta presència militar a les zones ocupades. Aquest fet era molt impopular.

Annual

A causa de la iniciativa d'ampliar el territori ocupat, Mohamed ibn Abd al-Krim al-Khattabi es va revoltar i va proclamar la guerra santa als espanyols i francesos. El general Silvestre va avançar fins al cor del Rif. Els marroquins van atacar l'expedició i les tropes espanyoles van haver de fer una maniobra de retirada a Annual. El desastre militar d'Annual va commocionar la societat espanyola i el govern va dimitir.

Alhucemas

La necessitat d'enllestir la guerra del Marroc va ser un dels arguments de Primo de Rivera per donar el cop d'estat. Una vegada en el poder, va emprar tots els mitjans per aconseguir una victòria militar al Protectorat, tot reforçant l'exèrcit a l'Àfrica. El canvi de la situació es va produir quan Mohamed ibn Abd al-Krim al-Khattabi va atacar la zona francesa del Marroc i França i Espanya van acordar una actuació militar coordinada. El setembre de 1925 l'armada i l'exèrcit espanyol van efectuar el desembarcament d'Alhucemas. Va ser una operació naval i aèria i van derrotar les forces de Mohamed.

L'Oposició

La principal força d'oposició va ser el republicanisme juntament amb els catalanistes van constituir la minoria parlamentària més nombrosa al començament del segle XX. No obstant això, la fragmentació dels republicans en diversos grups va afeblir la seva força electoral, i per tal d'unir esforços, el 1903 es va crear la nova Unió Republicana, per Nicolás Salmerón.

Carlisme

Jaume de Borbó és el nou pretendent de la corona després de la mort del seu pare. Si més no, el que volien els carlistes era obtenir el poder polític per davant de qualsevol cosa.

Socialistes

El partit defensava l'acció política i, per tant, era partidari d'aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari i no defugia les aliances electorals amb els partits burgesos. Després, al 1910, Pablo Iglesias es va convertir en secretari. Els socialistes tenien la UGT que era partidària de l'acció política per aconseguir reformes socials i laborals.

Els Anarquistes

Van tenir un paper destacat en la vaga general de Barcelona de l'any 1902 per la reducció de la jornada laboral i l'augment salarial. La nova organització era una federació d'associacions de treballadors de caire apolític i reivindicatiu, i favorable a la lluita revolucionària que va impulsar la fundació de la CNT. Això va tenir quatre pressupòsits bàsics: la independència del proletariat, l'apoliticisme del moviment obrer, la unitat sindical, i la voluntat d'enderrocar el capitalisme per mitjà de l'expropiació dels burgesos.