Música clàssica: Beethoven, serenates i poemes simfònics

TRETS MUSICA BEETHOVEN

1. Virtuosisme en algunes obres, mitjançant la utilització de tot el registre de l'instrument, de les transformacions temàtiques, de les cadències en el concert solístic. 2. Ús d'elements extraamusicals en la tercera sinfonia, en la novena sinfonia (ideals de fraternitat mitjançant el cant del poema de Schiller pel cor i els solistes), la cinquena sinfonia (lluita contra el destí, on es mostra l'expressió del 'jo'). 3. Expansió dels moviments/formes mitjançant l'ús reiterat de modulacions, extenses còdols, transformacions motiviques, introduccions lentes. Ús de la forma cíclica (cinquena sinfonia) per la qual utilitza un tema per a donar continuitat/unitat a la peça. 4. Ús de dinàmiques exagerades (diferents dinàmiques graduades clares). 5. Orquestració més gran: contrafagot, flautí.

SERENATES I DIVERTIMENTS

És un tipus de música lleugera, d'ambient entretingut, amb alternança de moviments, destinat a la noblesa, exercici o festes públiques. Les serenates eren obres que s'interpretaven a l'aire lliure, a la posta del sol, enfront de residències d'algu al qual es volia honrar. Eren per a veus o per a instruments. La forma més habitual de la serenata són 5 moviments i existeixen 3 tipus de formacions: 1. Per a xicotet conjunt de corda i vent. 2. Per a grup de vent, semblant a un sextet. 3. Per a gran conjunt de corda i vent, on es podia arribar a 10 moviments. El divertimento té la funció d'entretenir, de música de fons, encara que de un nivell més alt. Es diferencia de la serenata en que es tocava un instrument per a veu de dos. Té 5 moviments.

POEMA SINFÒNIC

Durant 1848-1857 F. Ustz va compondre 12 poemes simfònics, en els quals mantenen una connexió amb un programa de caràcter extraamusical, és a dir, no estan modelats sobre les formes habituals de la simfonia o obertura. Els poemes consten d'un sol moviment. Un dels més coneguts és Els preludis basat en un poema de Lammartin on s'aprecia el procediment de transformació temàtica: dos dels deus temes deriven del motiu de 3 notes en que comença l'obra, i on es realitzaran transformacions. La resta dels poemes són diferents, amb l'ús de cromatismes, una orquestració avançada al seu temps per a explorar les possibilitats de la sonoritat orquestral d'una nova forma. El poema simfònic consisteix en una obra simfònica en un sol moviment, dividida en seccions, que desenvolupa un programa literari, extret d'un poema, una novel·la o un drama, també d'obres de tipus filosòfic. Un altre autor destacat és Richard Strauss amb obres com Així va parlar Zarathustra, El Quixot i Till Eulespiegel. Entre els compositors nacionalistes va tenir gran desenvolupament; exemples són Una noche en el monte pelado, de Missorgski, Sheherezade, de Rimski-Korsakou o El Mondava del texec Smétana.

CARACTERÍSTIQUES DEL CLÀSSICISME

La música clàssica és objectiva, continguda en les emocions, cortesana, elegant, una mica superficial, però no pobra. Formes: estructura formal clara i desapareixen formes com la Suite, la Tocata i la fuga. Formes noves: -sonata, procedent de l'antiga Suite, aplicada al Trio, Quartet, a la simfonia i a la sonata per a un sol instrument. -s'incorpora l'antiga obertura introductòria de les òperes a la música simfònica instrumental. -el concert grosso dona lloc al concert d'un instrument solista acompanyat d'orquestra en la forma sonata de tres moviments. Melodia: claredat i simplicitat. Frases melòdiques regulars i quadrades, que sobren i es tanquen amb cadències. L'àmbit melòdic deriva de l'acompanyament harmònic vertical. L'estil és homofònic o vertical, desapareixent el baix continu i les formes contrapuntístiques. Harmonia transparent i sense cromatismes. La música instrumental és més important que la vocal. Es configura l'orquestra moderna. Es presta atenció al color del instrument i es cerca l'individualitat en l'orquestra. L'àmbit instrumental és reduït, no es busquen extrems. Es comença a desenvolupar el piano. Dinàmica: atenció als contrapunts expressius, amb el fort i el piano i l'ús de creixent i decreixent. Ritme és senzill i regular. Òpera: triomfa la forma de Gluck. L'òpera còmica i la bufona rivalitzen amb l'òpera seriosa. L'òpera com a Missa o la Cantata s'amollen al nou estil. Música de cambra: s'usa la forma sonata per a les composicions cambrístiques. La classificació de les obres es fa amb números i no amb noms. Els números es posen després de la paraula opus. Els números de les obres es posen els catalogadors. S'inplanten arreu els concerts públics d'orquestra. Es produeix gran consumició musical i música editada.

DIFERÈNCIES ENTRE SCHUBERT I SCHUMANN

Schubert va compondre aproximadament uns 600 lied. Va ser qui va desenvolupar el gènere heretat de la tradició beethoviana. Es considera que no va ser molt bo triant als seus poetes. Schubert fa cas omís a la disposició estrofica i organitza el poema en 3 parts. Cadascuna comença amb la mateixa frase i la mateixa música. Un altre tret d'aquests lieds va ser l'onomatopeia. El continuador de Schubert és Schumann que va escriure 250 lieds. Schumann és més curat amb la poesia i amb la independència musical que Schubert, sobretot en el piano al qual dota de major independència, sovint compartint discurs amb la veu. Schumann recorre més patró rítmic de principi a fi. Els recursos favorits de Schumann són el cromatisme, els acords alterats i les harmonies sobre nota pedal.