Música al Renaixement i Edat Mitjana: Textures i Estils

Música al Renaixement: Característiques i Textures

L'ideal de bellesa al Renaixement es basa en l'equilibri, la proporció i la perfecció tècnica.

Característiques estètiques:

• Recerca de la naturalitat i la proporció en les parts d'una obra (herència de la Grècia clàssica i Roma).
• Harmonia entre text i melodia.
• Recerca del plaer sensual en la música.

Característiques musicals:

• El ritme, en la música vocal, està al servei del text (tactus). En la música instrumental és molt més marcat i està al servei de la dansa.
• La textura més utilitzada és la polifonia contrapuntística, però es comença a instaurar una primera textura polifònica homofònica (acords verticals).
• Música majoritàriament modal (basada en modes), però cada vegada es tendeix més a la música tonal (basada en els modes major i menor) actualment vigent.
• Neix la música instrumental pròpiament dita (independent del text).

La Polifonia Contrapuntística al Renaixement

La textura contrapuntística és l'art de sobreposar dues o més melodies amb l'objectiu que evolucionin independentment o que es responguin imitant-se de manera recíproca, com si es perseguissin.

És una visió horitzontal de la música, en part per tractar-se d'un contrapunt modal (els modes sempre s'han caracteritzat per aquesta visió horitzontal). El contrapunt manté una independència de les línies melòdiques i atribueix la mateixa importància a totes les veus.

Totes les estructures contrapuntístiques es basen en el principi de la imitació, que consisteix a repetir un tema o una part d'un tema melòdic en diferents veus i moments de la peça. Les formes en les quals predomina la textura contrapuntística són el madrigal, la missa, la canzone i el ricercare.

Principals textures contrapuntístiques:

• Eco: imitació idèntica en forma d'eco per part d'una o més veus, d'un fragment musical interpretat inicialment.
• Cànon: imitació idèntica d'un tema inicial per part d'altres veus que van entrant successivament en diferents moments de la peça.
• Contrapunt imitatiu: sèrie de fragments que imiten un fragment inicial i que entren contrapuntísticament, és a dir, successivament, com si es perseguissin.

La Polifonia Homofònica al Renaixement

La textura homofònica és l'art de crear, a partir d'una melodia, altres veus que evolucionin simultàniament al mateix ritme, provocant així un efecte de bloc sonor vertical (acord).

L'homofonia es caracteritza per tenir una veu principal a partir de la qual es creen unes veus secundàries. Amb l'homofonia neix la visió vertical de la música i es desenvolupen les regles de l'harmonia, és a dir, de l'art de compondre, a partir d'una veu principal, altres veus que, juntes, sonin bé amb la primera. Les formes en les quals predomina la textura homofònica són el villancet i la música de dansa.

Principals textures homofòniques:

• Homofonia per encadenament d'acords.
• Melodia acompanyada.

Música a l'Edat Mitjana

Monodia religiosa: El Cant Gregorià (a partir del segle V)

Objectiu principal:

Resar cantant: aixecar l'ànima a Déu i, mitjançant la música, realçar la pregària i aconseguir la bellesa espiritual.

Característiques musicals:

• Monòdic: melodia unilineal, visió horitzontal.
• Religiós: cantat a les catedrals i als monestirs.
• Vocal i col·lectiu: cantat per veus masculines (monjos).
• A cappella: sense instruments.
• Textos en llatí: llengua de l'església.
• Ritme flexible: que depèn del text (tactus).
• Música modal: modes eclesiàstics, provinents dels modes grecs.

Estils:

• Sil·làbic: 1 síl·laba = 1 so.
• Neumàtic: 1 síl·laba = 2 o 3 sons.
• Melismàtic: 1 síl·laba = més de 3 sons.
• Salmòdic: 1 sol so = més síl·labes.

Monodia profana: La Música Trobadoresca