Museu Guggenheim de Bilbao: arquitectura deconstruccionista i impacte cultural

Frank O. Gehry, 1991-97

Documentació general:

Pedra calcària, vidre i titani. Deconstructivista. Materials industrials. Museu. Bilbao.

Context històric i cultural

Dècada dels 90 del segle XX. Després de la gran crisi econòmica dels anys 80, la dècada dels 90 va suposar un període d’expansió, millora econòmica i començament de la bombolla immobiliària. La fundació va escollir Bilbao com a la ciutat en la que hi volia tenir la seu a Europa; una ciutat que en aquell moment era molt industrial, bruta, gris i sense gaire atractiu. Gràcies al museu Guggenheim tota la zona que l’envolta i la ciutat en general es van revalorar molt. Els 90, a nivell internacional, la caiguda del mur de Berlín, els inicis d’Internet, el gran boom dels avenços informàtics i de l’era de la globalització, entre d’altres. Després d’un procés de reconversió industrial que havia deixat l’espai de la ria del Nervión, a Bilbao, sense les indústries tradicionals. Aquest espai va ser utilitzat per la construcció d’aquest edifici, seguint la tendència de moltes ciutats de construir edificis singulars, capaços de convertir-se en la imatge de la ciutat. Deconstructivisme, és una escola arquitectònica nascuda a finals dels 80. Es caracteritza per la fragmentació, pel disseny no lineal i per la manipulació de les superfícies de les estructures, que s’usen per distorsionar alguns dels principis elementals de l’arquitectura, com l’estructura i l’envoltura de l’edifici. L’aparença final dels edificis deconstructivistes es caracteritza per una impredecibilitat i un caos controlat. La seva base és el moviment literari també nomenat deconstrucció.

Anàlisi formal

Deconstructivisme L’edifici està format per dos tipus de volums interconnectats: els ortogonals, recoberts de pedra calcària, els corbats i recargolats, recoberts de làmines de titani. Tots es combinen i s’uneixen a través dels murs cortina de vidre, que donen transparència a l’edifici i relacionen interior i exterior.

Espai exterior

Els murs “cortina de vidre” que uneixen l’interior amb l’exterior. Zones de vidre per on entra la llum a les diferents galeries.

• Estructura formada per volums ortogonals recoberts de pedra calcària.
• Detall del cobriment de titani. Cada peça té una forma única i exclusiva per al lloc que ocupa. També totes estan lleugerament encoixinades per adaptar-se al seu lloc. (Efecte boatiné)
• Estructura formada pels elements corbats i recargolats coberts de làmines de titani. Aquests panells tenen un gruix de mig mil·límetre.
• Façana nord. Marquesina exterior que cobreix la vidriera d’aquesta part i que se sustenta en una gegantina columna de pedra.
• L’entrada principal, resolta a través d’una escalinata descendent que estalvia el desnivell respecte a la plaça, queda amagada, i així l’arquitecte aconsegueix crear una visió global del conjunt, i no un únic punt focal dominant.
• Cobertes i façana del museu es barregen entre si. La sinuositat de la coberta, de línies escultòriques, recorda una flor metàl·lica.

L’entorn i integració urbanística

Es troba situat en un dels marges de la ria de Bilbao (Nervión), 16m per sota de la cota de l’eixamplament de la ciutat. Això fa que malgrat els seus 50 m d’alt, no sobrepassi l’alçada de les construccions circumdants de la ciutat.

Espai interior

S’organitza a partir d’un gran atri de 50 metres d’alçada. Planta baixa: un cop passat el vestíbul s’arriba a l’atri, el qual és el cor del museu. Està il·luminat per una lluerna zenital en forma de flor de la que brolla una càlida llum.

La superfície expositiva total és de 11.000 m², distribuïts en 19 galeries. D’aquestes sobresurt la gran sala o sala del peix, de 30 metres d’ample per 130 de llarg. Situada a la planta baixa té un gran espai lliure de columnes, cosa que permet acollir grans peces i suportar el seu gran pes.

De les 19 galeries, deu tenen planta ortogonal i aspecte clàssic, i nou planta irregular, generant espais interiors immensos, les formes dels quals venen marcades a l’exterior. La il·luminació de gairebé totes les sales és natural, zenital, a través de lluernes.

Interpretació: contingut i significa

Vistes des del riu, les seves formes orgàniques s’han identificat amb un vaixell, com un homenatge a la ciutat portuària que és Bilbao. Els brillants panells exteriors recorden les escates d’un peix. El Guggenheim ha creat una zona extremadament bella, pel seu atractiu reflex a les aigües de la ria i el color metàl·lic del seus murs, que harmonitzen amb la tonalitat atmosfèrica de la ciutat. El Guggenheim s’ha integrat totalment en el seu entorn, i ha servit com a eix vertebrador de la urbanització de la zona. S’ha convertit en la imatge de Bilbao.

Funció

El Museu Guggenheim de Bilbao és un dels diversos museus que la Fundació Solomon R. Guggenheim té per tot el món, i la seva funció és exposar a les seves sales obres d’art contemporani. Aquestes poden ser pròpies o d’exposicions temporals. Per a molts la millor obra d’art és el propi museu. El museu Guggenheim de Nova York inaugurà una era en la qual els museus mateixos es converteixen en obres d’art d'avantguarda. Ja no són només contenidors de cultura.

Models i influències

La complexitat matemàtica de les corbes que formen els materials obligà a Gerhy a dissenyar-los per ordinador (programa CATIA, per al disseny d’avions). Aquest programa permet calcular les estructures necessàries per aguantar l’edifici, l’impacte ambiental i els costos totals, obrint noves portes a l’arquitectura utilitzant els avenços proporcionats per la tecnologia.

Gehry quan va construir la sala de concerts Walt Disney de Los Ángeles el 1989 ja apuntava les bases estructurals i estètiques del Guggenheim de Bilbao, clarament vinculades a les teories deconstructivistes sorgides a finals dels anys 80 del filòsof francès Jacques Derrida, centrades en la fragmentació de la forma. La construcció del Guggenheim de Bilbao, va generar polèmica per ser una franquícia del museu de Nova York finançat amb diner públic de l’Estat espanyol i perquè la personalitat de l’edifici sobrepassava les obres que albergava. Gehry va afirmar, davant les reticències que la seva obra va generar:“L’arquitectura i les arts plàstiques han de dialogar, l’art funciona sempre dins d’un context”.