Moviments Socials i Polítics del Segle XIX i XX a Espanya

El Luddisme i el Socialisme Utòpic

Luddisme: Moviment d'origen anglès contra el nou sistema industrial, que es manifestava en una acció espontània i violenta que incloïa la destrucció de màquines, la crema de fàbriques o collites, etc. En la dècada del 1820, el luddisme (de fàbriques) va ser la primera expressió de rebel·lió obrera contra la introducció de les màquines.

Socialisme utòpic: Moviment obrer i jornaler que es va veure potenciat perquè les seves reinvindicacions van comptar amb el recolzament del nou corrent socialista conegut com a utopisme, que pretenia crear societats igualitàries, amb la propietat col·lectiva i acabar amb les injustícies de la societat liberal.

La Primera Internacional (AIT)

Primera Internacional o AIT: Va ser una organització creada a Londres l'any 1864 en defensa de la unió dels treballadors de tot el món per lluitar contra l'emancipació de la classe obrera.

Els dos corrents de l'AIT:

Marxisme (Socialisme): Creia que l'element clau de l'explotació capitalista era la plusvàlua. Demanaven que a través de la revolució el proletariat conquerís el poder polític i econòmic i creés un nou estat, la dictadura del proletariat, on no hi hauria propietat privada. Els principals teòrics són: Marx i Engels.

Anarquisme: Vol dir sense comandament. La majoria d'anarquistes criticaven la societat capitalista perquè no assegurava el respecte dels drets fonamentals, la igualtat i la llibertat dels homes. Consideraven que l'Estat era una forma d'opressió i s'havia d'acabar de forma violenta amb ell i es crearia una nova societat que es basaria en el contracte lliure dels seus membres. Criticaven la propietat privada i defensaven la propietat col·lectiva i l'espontaneïtat de les masses, de l'individualisme i de l'acció directa. Principals teòrics: Bakunin i Kropotkin.

Influència i Evolució de l'AIT a Espanya fins a la Restauració:

A partir del 1869, l'AIT es va difondre per tot Espanya i l'any 1871 va arribar a Madrid. Paul Lafargue va impulsar la creació d'un grup d'internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes. La Internacional va ser declarada il·legal arreu d'Europa l'any 1871, arran dels fets revolucionaris de la Comuna de París, perquè s'acusava als internacionalistes d'haver-hi participat. Els nuclis de la FRE a Espanya van continuar la seva expansió. Després del fracàs de les revoltes cantonalistes la FRE de l'AIT va perdre força i al 1874 va ser declarada il·legal pel nou règim de la Restauració.

El Sistema Polític de la Restauració

Es dividia en Partits dins del Sistema i Partits fora del Sistema.

Partits dins del Sistema:

• Liberal-Conservador (Cánovas i Silvela): Format pels moderats, l'Antiga Unión i els dissidents del carlisme. La base social eren els grans propietaris rurals, l'alta burgesia i les classes altes.
• Liberal-Fusionista (Sagasta, Montero Ríos, Moret): Format pels Unionistes d'esquerra, els amadeuistes, els antics progressistes i els demòcrates. La seva base social eren els mitjans i petits propietaris rurals, les classes mitjanes, la burgesia urbana i els professionals.

Partits fora del Sistema:

• Republicans:
  • Possibilistes com Castelar
  • Progressistes com Ruiz Zorrilla
  • Unionistes com Salmerón
  • Federals com Pi i Margall
  La base social dels republicans era la petita burgesia, les classes mitjanes i populars urbanes i els treballadors industrials.
• Ultracatòlics:
  • Carlins com Carles VII
  • Integristes com Ramón Nocedal
  • Unión Catòlica com Alejandro Pidal
  La base social dels ultracatòlics eren el clero, la noblesa, les classes altes i les classes mitjanes rurals.
• Nacionalistes:
  • Lliga Regionalista com Prat de la Riba
  • Partit Nacionalista Basc com Sabino Arana
  La base social dels nacionalistes eren la burgesia, els professionals i intel·lectuals i les classes mitjanes.
• Socialistes:
  • PSOE com Pablo Iglesias
  La base social dels socialistes era la classe obrera.

El Desastre del 98 i les seves Conseqüències

Pèrdues territorials d'Espanya després de les guerres del 1898 i conseqüències econòmiques, socials, polítiques i culturals van derivar del "Desastre del 98": El Desastre del 98 va significar la fi del sistema de Restauració tal com l'havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d'una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el nou regnat d'Alfons XIII. La política regeneracionista que van intentar aplicar els nous governs després de la crisi del 98 es va limitar a deixar que el sistema continués funcionant amb canvis mínims. La derrota militar va tenir conseqüències en l'exèrcit que va ser acusat per opinió pública de tenir una responsabilitat en el desastre. Un antimilitarisme creixent en sectors socials, una part dels militars es va decantar cap a postures més autoritàries i intransigents. Al si de l'exèrcit va anar prenent forma un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir més presència i més protagonisme en la vida política del país.