Moviments Històrics del Segle XIX: Emancipació, Revolucions i Romanticisme

L'Emancipació de l'Amèrica Hispana

Antecedents

L'interès dels Estats Units, el president dels quals Monroe predicava el principi Amèrica per als americans, i de la Gran Bretanya, que aspirava a introduir-se al mercat hispanoamericà, també van contribuir a l'èxit del moviment emancipador.

Els Processos d'Emancipació

Aprofitant el buit de poder creat per la invasió de les tropes napoleòniques a Espanya, els colons de Río de la Plata (Argentina) i Xile van constituir nous poders de majoria criolla: les juntes. El 1814, les tropes espanyoles van iniciar la contraofensiva facilitada per les divisions internes del mateix moviment independentista. El 1816, Buenos Aires i les províncies del Paraguai, Uruguai i l'Alt Perú van decidir unir esforços i proclamar la independència. José de San Martín va organitzar la força militar que va ajudar a alliberar Montevideo (1814) i després Xile.

L'abril de 1810 es va crear una junta a Caracas que va encarregar a Simón Bolívar la defensa de la independència de Veneçuela. La contraofensiva espanyola (1814) el va obligar a exiliar-se a Haití.

Entre els dos territoris alliberats quedava el virregnat del Perú, on es van concentrar les tropes espanyoles. San Martín va arribar a Lima el 1821 mentre que Bolívar va atacar pel nord. Bolívar va ser l'encarregat de dirigir les tropes que es van enfrontar amb l'exèrcit espanyol el 1824. El 1825 van concloure els combats amb la victòria de Bolívar, alliberador del Perú.

Les Noves Repúbliques Llatinoamericanes

Les noves repúbliques es van veure afectades per problemes que van contribuir a desestabilitzar la vida política: picabaralles entre la burgesia de les capitals (centralistes) i la de les províncies (federalistes).

Virregnats Principals

• Virregnat de Nova Espanya (1535)
• Virregnat de Nova Granada (1739)
• Virregnat del Riu de la Plata (1777)
• Virregnat del Perú (1544)

Gran Colòmbia

• Veneçuela
• Colòmbia
• Equador

Els Cicles Revolucionaris (1820, 1830 i 1848)

Les revolucions de 1820 van ser les primeres que van qüestionar el sistema de la Restauració.

Els monarques d'Espanya i Nàpols van haver de cedir a les pretensions dels liberals amb el jurament d'una constitució moderada. França va ser autoritzada pel Congrés de Verona a envair Espanya per restaurar-hi els poders absoluts de Ferran VII.

Les Revolucions de 1830

La pujada de preus, la manca de productes de primera necessitat i la crisi industrial van crear un clima de descontentament social favorable a la revolta.

El moviment es va iniciar a França, on l'alta burgesia i els republicans es van oposar a l'intent del rei Carles X de suspendre o limitar alguns drets ciutadans reconeguts a la Carta Atorgada.

Els belgues, que havien quedat units a Holanda pel Congrés de Viena, van aconseguir la independència, mentre que la revolució nacionalista polonesa a Rússia va ser esclafada.

Característiques dels Cicles Revolucionaris

• 1820: Revolució política
• 1830: Revolució burgesa
• 1848: Revolució petita (o popular) i revolució burgesa i proletària

Esdeveniments Clau de 1830

• 28-29-30 de juliol de 1830: Les "Tres Glorioses" a París, immortalitzades en l'obra La Llibertat guiant el poble.

El Romanticisme

El Romanticisme va néixer a Alemanya al principi del segle XIX com una reacció als interessos i pressupostos de la Il·lustració.

El racionalisme havia contribuït a minar els fonaments de l'Antic Règim perquè negava l'origen diví del poder absolut. El reconeixement de la sobirania nacional va convertir l'home en l'únic subjecte de drets i en la font del poder.

Pel Romanticisme, el signe d'identitat més important d'una nació era la llengua. El filòsof Fichte considerava que en la llengua es trobava l'ànima dels pobles. En altres casos, l'element que diferenciava podia ser la pràctica majoritària d'una religió o l'existència d'una ètnia o raça diferenciada.

Tendències Polítiques del Romanticisme

El Romanticisme va donar origen a dues teories polítiques: el tradicionalisme i el nacionalisme.

El tradicionalisme sostenia que la identitat dels pobles s'havia anat gestant al llarg del temps i va donar lloc a unes institucions, uns valors i uns costums propis.

El nacionalisme, en canvi, predicava la identificació de nació i estat, la qual cosa implícitament qüestionava el mapa i les fronteres que s'havien dissenyat en el Congrés de Viena.