Moviments artístics moderns: Fauvisme, Cubisme, Futurisme i Modernisme

Fauvisme

Fauvisme és el nom sota el qual es van agrupar alguns expressionistes francesos. Els fauvistes són coloristes i vitals; no transmeten una visió pessimista com els expressionistes alemanys.

L’estil “salvatge” d’aquests artistes va fer que, a l’exposició del 1905, el crític Louis Vauxcelles els anomenés «fauves» (feres). No perquè fossin feres en sentit literal, sinó pel seu estil «primitiu» i directe. És un estil plàstic, estètic i formal: no té intenció de crítica ni denúncia social, i tampoc pretén expressar el món interior de l’artista, els sentiments o les emocions. El color és el protagonista del fauvisme: un color viu i lluminós aplicat amb total llibertat, sense funció descriptiva i sense partir necessàriament de l’experiència visual. Apliquen el color sense respectar els límits de la forma, de manera que el color no està limitat pel que les formes representen.

Henri Matisse va ser l’artista més important; també en formaven part André Derain, Maurice Vlaminck, Raoul Dufy i Kees van Dongen. El moviment va durar cinc anys, però la seva influència va perdurar molt més temps.

Cubisme

Cubisme està influït per la investigació plàstica de Cézanne, que pretenia reduir les formes a elements geomètrics. La pintura cubista vol trencar la manera tradicional de representar des d’un punt de vista únic, i representa els objectes des de diferents punts de vista alhora. Creaven imatges d’aspecte fragmentat i trencaven la il·lusió òptica de tres dimensions (Apollinaire l’anomena «quarta dimensió»).

El cubisme està influït per l’art primitiu d’Àfrica i Oceània i per l’art ibèric i romànic. És un estil plàstic i formal: no pretén mostrar el món interior, emotiu i sentimental, de l’artista.

Després d’un període inicial influït per Cézanne i per l’interès pel primitivisme, que té com a obra principal Les Demoiselles d’Avignon, els historiadors divideixen el cubisme en dues etapes: **analític** (1909–1912) i **sintètic** (1912–1914).

Cubisme analític

Es denomina així a causa de la dissecció que fan dels objectes: això crea una imatge fragmentada amb múltiples punts de vista i plans superposats. Utilitzen colors terrosos i grisos per tal de centrar l’atenció en l’estructura de la forma.

Cubisme sintètic

És la fase posterior del cubisme i es caracteritza per formes més simples, més fàcils de reconèixer, i colors més brillants. Aplana la imatge, esborrant qualsevol referència a l’espai tridimensional. Va començar quan els artistes van afegir textures i estampats a les seves pintures, experimentant amb el collage de papers de diari i papers estampats. Els dos «inventors» del cubisme són Pablo Picasso i Georges Braque; de fet, en el cubisme analític costa diferenciar-los.

Futurisme

Futurisme procedeix parcialment del cubisme i és un dels primers moviments artístics que s’organitzen formalment: es reconeix i es defineix amb un manifest. Així, es considera que s’inicia quan el poeta Filippo Tommaso Marinetti va publicar el Manifest del Futurisme.

El futurisme va ser anomenat així per la seva intenció de trencar radicalment amb la història de l’art passada. Rebutjava l’estètica tradicional i s’interessava per la vida contemporània, la innovació i les darreres tecnologies. Els temes dominants van ser la màquina i el moviment. Per a expressar el moviment, repetien la mateixa imatge com si fos una seqüència fílmica; això ho van anomenar simultaneisme.

Valorava la poesia, l’escàndol, l’audàcia, la velocitat, les noves tecnologies i el canvi revolucionari; però també el masclisme, el nacionalisme, la guerra i l’arquetip del guerrer. Es caracteritzava, entre altres coses, per l’exaltació de la sensualitat, l’adoració de la tecnologia i la màquina, el retrat de la realitat en moviment i l’expressió plàstica en totes les arts, incloses les arts escèniques i la literatura (per exemple, en la disposició del text i les tipografies). No pocs futuristes van simpatitzar amb el feixisme. El futurisme expressa una nova manera d’entendre la realitat: ja no es tracta només de representar el que veiem, sinó també tot allò relacionat amb el que no és visible: un estat d’ànim, les sensacions i emocions de l’espectador, la percepció de la llum, del temps, de l’espai i del moviment. Els principals artistes van ser: Boccioni, Balla, Carrà, Russolo i Severini.

Pla Cerdà i remuntes

L’any 1859, Barcelona va convocar un concurs per tal d’urbanitzar la ciutat; va guanyar el projecte de Rovira i Trias. Però el govern central va imposar el projecte de Cerdà, aprovat l’any 1860.

Característiques del Pla Cerdà:

• Trama ortogonal.
• Carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada.
• Tots els carrers tallats perpendicularment, excepte la Diagonal i la Meridiana.
• Gran Via confluïa amb aquestes dues a la plaça de les Glòries Catalanes.
• Repartiment uniformes de zones de serveis, mercats, centres comercials, esglésies i parcs de districte.
• Aprofita al màxim la direcció dels vents per motius d’higiene.
• Les illes no eren del tot quadrades; les cantonades es tallen amb forma de xamfrà.
• Atenció a la mobilitat per fugir de la densitat.
• Les cases no podien tenir més de 4 plantes (16 m d’altura) ni podien ser gaire profundes.
• A part dels arbres, es proposava per cada barri un parc d’extensió de 4 a 8 illes.

Les remuntes: al 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, es van permetre les remuntes: construcció de noves plantes sobre edificis ja existents. En el context de postguerra, amb escassetat d’habitatge i materials de construcció, les remuntes van ser eficaces per no pujar excessivament els preus dels lloguers. A l’època franquista es van fer fins a 3 plantes més, a més d’àtics i sobreàtics.

Escola de Chicago i arquitectura moderna

Va haver un gran incendi a gran part de Chicago el 1871; en la reconstrucció es va tenir en compte la rapidesa, evitar l’ús de la fusta i aprofitar els solars per abaratir costos. Aquest estil està caracteritzat per:

• Estructures metàl·liques (gran alçada sense murs de càrrega).
• Pilars de formigó com a suport.
• Finestres horitzontals i de grans dimensions.
• Eliminació d’elements decoratius a les façanes.

L’Escola de Chicago es considera l’inici del Moviment Modern, el moviment de l’arquitectura racionalista de la primera meitat del segle XX. La figura més important d’aquest grup d’arquitectes de Chicago és Louis H. Sullivan. L’arquitectura moderna tendeix a tenir una funció pràctica: facilitar les activitats humanes.

Diferències entre objecte artesanal i objecte industrial:

• Objecte artesanal: elaborat manualment durant el procés d’elaboració.
• Objecte industrial: un cop creat el model, és produït de manera mecanitzada.

William Morris i Arts & Crafts

William Morris considerava que les màquines eren com l’infern i, a més, defensava que el treball artesanal era beneficiós. Criticava la lletjor dels objectes industrials en comparació amb la bellesa dels objectes artesanals. Va organitzar tallers, ja que deia que era la única manera d’aconseguir bellesa als objectes. Morris va fundar una empresa l’any 1861 dedicada a la fabricació de vidres, ceràmiques, mobles, tapissos i papers pintats.

Arts & Crafts: aquest moviment, lligat al disseny i a les arts decoratives, va néixer a Gran Bretanya al voltant de 1880 i es va desenvolupar fins a la Primera Guerra Mundial. El seu màxim ideòleg va ser William Morris. Va néixer per la preocupació pels efectes de la industrialització en el disseny i la vida quotidiana. Defensava el retorn de l’artesania tradicional, una forma de vida més simple i la millora en el disseny d’objectes domèstics.

Característiques:

• Trencar la separació entre l’art i les arts aplicades (oficis).
• Valorar la creativitat de l’artesà.
• Considerar l’arquitectura el centre de totes les activitats constructives i creatives.
• Agrupar els artesans en gremis.
• Rebutjar els mètodes industrials de treball.
• Valorar les qualitats dels materials.
• Utilitzar la natura com a font d’inspiració.

Modernisme

Modernisme: Arts & Crafts és l’antecedent. És el nom que rep al nostre país el moviment d’abast europeu que es va iniciar al final del segle XIX i que va durar fins a principis del segle XX.

Característiques:

• L’arquitectura com a centre de l’activitat creativa, ja que intervenen diferents disciplines artístiques.
• Integrar les arts i oficis.
• Donar gran importància a la decoració (inspirada en la natura).
• Predomini de la corba sobre la recta.
• Formes dinàmiques i asimètriques.
• Gust pel detall i interès per qualsevol tipus d’objecte.

Hi ha dos corrents:

• Més organicista (Bèlgica, França i Catalunya): predomina la línia corba i la decoració de formes orgàniques inspirades en la natura. Destaquen Victor Horta i Hector Guimard.
• Més geomètrica (Regne Unit i Àustria): destaquen Charles Rennie Mackintosh i Otto Wagner.

En el context català es destaquen arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí.

Arquitectura del ferro

La nova societat industrial va comportar noves necessitats constructives:

• Construcció ràpida i barata.
• Edificació d’estacions, ponts i grans obres públiques.
• Creació de museus i biblioteques.
• Cerca de nous mercats, exposicions universals i desenvolupament de la tècnica constructiva.

Això va comportar l’ús de nous materials, en especial el ferro colat, que dona lloc a l’arquitectura del ferro. Al principi va ser rebutjat pels arquitectes perquè no el consideraven un material noble i tradicional, i es va destinar a l’obra civil. Després, les estructures metàl·liques van servir com a elements de suport. El vidre es va fer servir per al tancament. Per a l’Exposició Universal de Londres de 1851 es va crear una immensa nau de vidre amb una gran superfície: el Crystal Palace de Joseph Paxton.

Juli González

Juli González: fill d’un orfebre, la seva obra es va desenvolupar majoritàriament a França. Se’l considera pare de l’escultura moderna de ferro i un dels primers en valorar tant l’espai ple com l’espai buit en les seves obres.

Obres destacades: Cap (1932), Dafne (1937).

Línia cronològica d’obres i fotografies

A continuació es presenta una relació d’obres i fotografies esmentades en el text amb any i autor:

• Fotografia més antiga que es conserva - Niépce, 1827.
• El taller de l’artista - Daguerre, 1837.
• Els darrers instants - H. P. Robinson, 1858.
• Sarah Bernhardt - Nadar, 1864.
• Descent of Inclined Plane - Étienne-Jules Marey (ca. 1882).
• Étienne-Jules Marey. The Running Lion Tamer - Étienne-Jules Marey, 1886.
• Marcel Renault, carrera del 1903.
• Velocitat - Robert Demachy, 1904.
• Flatiron - Edward Steichen, 1904.
• Paisatge a Chatou - A. Derain, 1904.
• Retrat de Suzanne Dufy - R. Dufy, 1904.
• Luxe, calma i voluptuositat - H. Matisse, 1905.
• Retrat de la ratlla verda - H. Matisse, 1905.
• Paisatge de tardor - M. Vlaminck, 1905.
• Paisatge - M. Vlaminck, 1905.
• Dona amb vestit verd - K. van Dongen, 1905.
• Tors d’ídol - K. van Dongen, 1905.
• Autoretrat - A. Derain, 1905.
• Banyistes - A. Derain, 1905.
• Molls del Sena - A. Derain, 1905.
• Vaixells a Collioure - A. Derain, 1905.
• Retrat de Matisse - A. Derain, 1905.
• Efecte de sol i aigua - A. Derain, 1906.
• Big Ben - A. Derain, 1906.
• Camí de ronda - A. Derain, 1906.
• Anuncis a Trouville - R. Dufy, 1906.
• L’alegria de viure - H. Matisse, 1906.
• Retrat de Gertrude Stein - Pablo Picasso, 1906.
• Moulin de la Galette - K. van Dongen, 1906.
• Remolcador al Sena - M. Vlaminck, 1906.
• The Seine at Chatou - M. Vlaminck, 1906.
• Pescadors - R. Dufy, 1907.
• Les senyoretes del carrer d’Avinyó - Pablo Picasso, 1907.
• Autoretrat - Pablo Picasso, 1907.
• Tres dones - Pablo Picasso, 1908.
• Modjesko - K. van Dongen, 1908.
• Bòvila a Horta de Sant Joan - Pablo Picasso, 1909.
• La dansa - H. Matisse, 1909.
• La música - H. Matisse, 1910.
• Retrat de Wilhelm Uhde - Pablo Picasso, 1910.
• Acordionista - Pablo Picasso, 1911.
• La revolta - Luigi Russolo, 1911.
• Dinamisme d’un automòbil - Luigi Russolo, 1911.
• La ballarina obsessiva - Gino Severini, 1911.
• Violí i gerra - Georges Braque, 1911.
• La Torre Eiffel - Robert Delaunay, 1911.