Moviment Obrer i Restauració a Espanya (s. XIX): Revoltes i Ideologies

Revoltes Populars i Primeres Organitzacions (s. XIX)

Revoltes Populars: Camperols i Obrers

Les revoltes populars van ser una conseqüència de totes aquestes injustícies. Els camperols es revoltaven i els obrers es radicalitzaven. La lluita dels camperols es va palesar amb les manifestacions, els assalts als rics i la destrucció de les collites. Hi havia demandes i plets, ja que es negaven a pagar impostos abusius, però les sentències van ser favorables als terratinents. Com a conseqüència, es van cremar collites i bestiar. Els obrers van protagonitzar moviments antimaquinistes, ja que les màquines els treien la feina (ludisme, incendi del Vapor Bonaplata).

Primeres Organitzacions Obreres (1840-1868)

Les societats obreres treballaven per defensar els drets dels treballadors. A Barcelona, els obrers s'adreçaren al capità general, ja que veien minvada la seva capacitat adquisitiva en estar obligats a fer peces més grans amb el mateix sou (Societat de Teixidors, Associació de Protecció Mútua de Teixidors de BCN). Es volia:

• Millorar els salaris.
• Reduir la jornada laboral.
• Millorar les condicions laborals.
• Prohibir el treball infantil.

La vaga de les selfactines es va reprimir durament i hi va haver solidaritat. L'únic que es va obtenir va ser mitja hora més de descans. A més, Josep Barceló, un líder obrer, va ser executat. El 2 de juliol del 1855, una vaga general de 9 dies, la primera vaga general de l'Estat Espanyol, va lluitar per un horari fix i la creació d'un jurat mixt format por patrons i obrers, però no es va aconseguir res. El 1856, els moderats pugen al govern i comença a néixer un model teòric de societat on no hi hagués desigualtats i hi hagués justícia. Neix el socialisme utòpic. Al mateix temps, va créixer una actitud d'apoliticisme.

L'Arribada de l'Internacionalisme (1868-1874)

Les Tres Classes de Vapor

Hi va haver una vaga dels tres oficis tèxtils (teixidors, filadors i adobadors), ja que no se'ls va concedir un augment del sou. Es creà, doncs, un sindicat (Les Tres Classes de Vapor) el 1869, que tenia un caire reformista.

Difusió de la Primera Internacional

Es van unir partits progressistes a favor dels obrers. Els ideals de Giuseppe Fanelli van fer que el 1870 es fes el primer congrés obrer espanyol i s'adherís a la Primera Internacional. Es crea l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) amb tesis anarquistes apolítiques i amb la vaga com a mitjà d'acció. Es crea també la FRE (Federació Regional Espanyola de l'AIT). La Nueva Federación Madrileña esdevingué l'embrió del PSOE, d'on surt Pablo Iglesias. A més, el Sexenni Democràtic afavoreix l'expansió del moviment obrer.

Anarquistes i Socialistes (Finals s. XIX)

L'anarquisme es divideix entre anarcosindicalistes (volien acció sindical, forts a Catalunya) i anarcocomunistes (actuaven amb el terrorisme revolucionari). El 1893 hi ha els atemptats de la Mano Negra i el govern actua de forma repressiva. Hi ha 14 atemptats a Barcelona; s'intenta atemptar contra Martínez Campos i s'empresona el terrorista. Al Liceu, seu de les classes riques, hi ha un atemptat amb 23 morts. Es van imposant a poc a poc les tesis radicals i d'acció directa contra els interessos dels rics. El 1895 deixa d'haver-hi atemptats per la repressió. Tot i això, el 7 de juny del 1896, durant el Corpus Christi, hi ha un atemptat amb 6 morts i, més tard, un anarquista italià, Michele Angiolillo, atempta contra Cánovas del Castillo. Arriba una repressió brutal que va posar fi al cicle sagnant de l'anarquisme, va portar a la seva moderació i va donar pas a noves organitzacions més moderades.

El Socialisme

El socialisme arribà amb Pablo Iglesias, que va començar a poder expandir les seves idees, ja que treballava en una impremta. El model del socialisme va venir d'Alemanya. També va aparèixer la UGT, en teoria independent del PSOE, i tenia un programa reivindicatiu, buscava la negociació col·lectiva. El PSOE aconsegueix el 1905 representació a 50 municipis i el 1910 P. Iglesias és diputat a les Corts. A Catalunya, però, prolifera l'anarquisme, i el PSOE i la UGT no van tenir gaire força.

L'Època de la Restauració Borbònica (1874-1902)

La Restauració va des del pronunciament de Martínez Campos el 1874 fins al cop d'Estat de Primo de Rivera el 1923, amb dos punts d'inflexió molt importants: el 1898, la guerra de Cuba, i el 1917, la crisi militar, política i social.

Fonaments del Sistema de la Restauració

El pronunciament de Martínez Campos a Sagunt el desembre del 74 va comportar la Restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII. La regència en un principi va ser de Cánovas del Castillo fins que, el gener del 75, el nou rei arribà.

Els trets bàsics del sistema canovista eren:

• El caire netament conservador.
• El sistema parlamentari liberal escassament democràtic.

El que volia el nou executiu era superar el caràcter partidista excloent dels moderats i l'intervencionisme de la cúpula militar. Les bases es van assentar en la Constitució del 1876, la qual establia:

• Una sobirania compartida entre Corts i Corona (la qual tenia prerrogatives de vet).
• L'organització de les Corts en dues cambres (Congrés i Senat).
• La confessionalitat catòlica de l'Estat.
• Una àmplia declaració de drets (però que es tendiren a restringir).
• El sufragi censatari (posteriorment universal masculí).

L'estabilitat del règim es va fonamentar en l'alternança de dos partits, el torn dinàstic. Aquest era un dels pilars que feia fora l'exèrcit de la vida política, juntament amb el paper arbitral de la monarquia i l'allunyament de l'exèrcit de la intromissió política. Una de les coses que va ajudar a l'estabilitat del règim va ser la fi de la guerra carlina i de la guerra cubana. El carlisme va acabar reconeixent Alfons XII. La fi de la guerra carlina, a més de suposar una retallada dels privilegis econòmics forals, va permetre que les tropes es poguessin concentrar a Cuba, i el general Martínez Campos va acabar en 2 anys amb el conflicte, el qual es va acabar amb la Pau de Zanjón.