La mort a sis vint-i-cinc

Temes principals de la poesia de l’època franquista:

• Mort: La mort, contemplada des de diferents perspectives, és un dels temes més freqüents: la mort dels familiars i els amics, la seva absència, la soledat del cementiri, la destrucció de la guerra, la reflexió de la vida i la pròpia mort…

• Pàtria: El desenllaç de la Guerra Civil va representar, per a molts poetes, la destrucció de la pàtria:
  La cultura, la llengua, la llibertat...Alguns dels poetes més significatius alçaran la veu en contra d’aquesta injusta opressió.

• Realitat social: El compromís amb la societat fa que alguns poetes descriguin i denunciïn la realitat que viu la gent: la vida familiar, el món del treball, les dificultats econòmiques, la resignació, l’esperit de revolta…

• Sentiments: Les penalitats de la postguerra i de l’exili fan que la tristesa, l’enyorança, la por i la solitud fossin els sentiments més presents en la poesia.

• 
  

Miquel Martí i Pol:

El contacte amb el món del treball el va conduir ben aviat a fer una poesia social i crítica sobre la vida dels treballadors, les desigualtats econòmiques i la manca de llibertats polítiques i culturals
. A partir de 1969, a causa d’una esclerosi múltiple que el va deixar impossibilitat, la seva creació poètica es va fer més personal i íntima: els temes de la malaltia, la solitud, la mort i l’amor es van fer cada vegada més presents en els seus poemes. Entre les seves obres destaquen La fàbrica (1972), Quadern de vacances (1976) i Estimada Marta (1978). També va escriure diverses narracions i contes.

Poesia realista social:

La injustícia social i la manca de llibertat reclamaven la necessitat d’una literatura compromesa amb la realitat circumdant. El simbolisme, que defensava el lema de l’art per l’art, de l’art com a valor formal independent de la vida, s’havia allunyat dels problemes i les misèries humanes. Calia restablir la comunicació entre l’escriptor i la col·lectivitat. Amb aquesta finalitat va néixer el Realisme històric, una tendència literària que es proposava identificar-se amb la societat i esdevenir portaveu dels problemes. La poesia realista, contràriament a la simbolista, posa l’accent en el contingut més que en la forma: importa el que es diu i no tant com es diu. Per això utilitza un llenguatge senzill, sobri, i rebutja ampul·lositat retòrica. S’abandonen les formes estròfiques clàssiques i es tendeix al vers lliure.