La mort a sis vint-i-cinc

• Quins van ser els seus inicis amb la literatura?

Des de sempre m’ha agradat escriure, capficar-me en un nou món, crear art… Però jo  des d’un principi no em podia permetre el luxe que la resta de la gent pogués llegir les meves obres, ja que econòmicament no tenía recursos. Encara i així, amb la meva feina de scriba questoribus tenia aquelles estones per a mi i així poder escriure versos, que era el que més m’agradava. Fins que en conèixer Gai Cilci Mecenes, em vaig poder dedicar exclusivament a l’escriptura.

• Quina relació va mantenir vostè amb Mecenes? Com el va conèixer?

Gràcies a Virgili, el gran poeta ROMà, vaig conèixer Mecenes. Actualment és el meu millor amic, el qui més estimo. Gràcies a ell la meva vida va fer un gir, ja que vaig poder dedicar-me completament a escriure. Ell  em va donar molt suport, tant econòmic com moral i personal, fins al punt de regalar-me una finca a la Sabina on vaig poder retirar-me sovint a escriure. Fixi’s si la nostra amistat era forta que vaig morir pocs mesos més tard que ell i vaig ser enterrat al seu costat prop del
Tíber.

• Alguna vegada va estar implicat o li va interessar la política?

La meva implicació en política va començar amb la mort de Juli Cèsar i amb la posterior Guerra Civil entre Octaví i Març Antoní, ja que vaig unir-me al partit Republicà i em vaig allistar a l'exèrcit de Març Juni Brutus. Després de la derrota de la batalla de Filipos, vaig haver d’escapar per salvar la meva vida.

Després que Octaví donés una amnistia als que van lluitar contra ell, vaig decidir tornar a Roma, i va ser llavors quan vaig saber que el meu pare havia mort i que havien confiscat totes les meves propietats. Per això vaig haver de treballar com a scriba questoribus.

• Quins són els seus orígens? N’està orgullós?

Era fill d’un esclau que va estar alliberat, tot i així el meu pare va procurar donar-me la millor educació que es pogués permetre a Roma, i després a Atenes. A Atenes és on vaig tenir l’oportunitat de perfeccionar els meus estudis per dedicar-me a la filosofia.
Sens dubte, sense l’ajuda del meu estimat pare no hauria tingut la sort d’estudiar. Sóc com sóc gràcies a ell. Teníem una relació molt forta entre pare i fill...

• Com tothom sap, vostè és un escriptor de raça. Quins gèneres ha escrit? Quin és amb el que se sent més còmode?

Les meves poesies s’han agrupat, tradicionalment, en quatre gèneres que donen nom a les meves obres. Primer de tot voldria parlar de les Sàtires. Aborden qüestions ètiques com el poder destructor de l'ambició, l'estupidesa dels extremismes i la cobdícia per la riquesa o la posició social. Vaig publicar dos llibres -publicats el 35 aC i el 30 aC-, tots dos escrits en hexàmetres. Pretenien ser una imitació del satíric ROMà Lucili, un autor anterior a la meva època. Les Déu sàtires del “Llibre I” i les vuit del “Llibre II” estan impregnades per la tolerància que jo desitjava en la societat romana. En els anys en què vaig escriure les Sàtires, la meva filosofia estava completament influenciada per l’epicureïsme.

M’estimo particularment els Epodes, que vaig escriure amb anterioritat, perquè reclamen amb passió la fi de la Guerra Civil, que va acabar amb la victòria d'Octaví sobre Antoní a Actium l'any 31 aC, i critiquen mordaçment els abusos socials. Vaig voler que fossin una conquesta de la poesia grega per a Roma. Són poemes curts satírics en iambes (estil líric grec creat pel poeta Arquíloc). Recordi que un dels epodes més famosos és el que comença amb les paraules “Beatus ille” (“Felíç aquell”). És un recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós.

Sens dubte, però, el cim de la meva poesia i amb el que més m’identifico és el conjunt líric format per 103 poemes distribuïts en quatre llibres que es coneixen amb el nom genèric d’odes (Carmina), malgrat que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Després d’haver aconseguit ja el suport de Mecenes i l'èxit literari, jo havia perdut del tot la meva intenció satírica i em vaig servir dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot de Safo, Alceu i Anacreont per centrar-me en el gènere que m’ha donat fama immortal: la lírica. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuen en els àmbits de l’amor, dedicades a diverses dones imagínàries o referents a relacions superficials que va tenir, o de la filosofia, les quals, tot i que també s'hi observa una clara influència estoica sobre el pas del temps -tempus fugit- o la inexorabilitat de la mort, volen expressar majoritàriament idees epicúries, com la de que la felicitat es troba si renunciem a l'ambició i als excessos i ens conformem amb una mitjania d'or -aurea mediocritas-, amb un plaer moderat -frugalitas- o de que cal viure el present perquè la vida és curta -carpe diem-. Els crítics han parlat des de sempre dels tòpics horacians, i no li negaré que això m’enorgulleix enormement per la influència que han tingut en la poesia dels temps futurs.

També van ser molt apreciades, especialment per August i Mecenes, les odes romanes de tema patriòtic, on vaig exaltar la figura de l’emperador, autèntic pater patriae per a mi, i a Roma per restaurar la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.