La mort a sis vint-i-cinc
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 12,33 KB
La prosa religiosa i oratòria al Segle XIV
La prosa religiosa és, bàsicament, una escriptura moral; això no vol dir
Solament que el seu contingut ho sigui, sinó que utilitza uns recursos propis per
Tal d’acomplir la seva finalitat. Els antecedents són múltiples: pel que fa al
Gènere, basti assenyalar, d’una banda, la llarga tradició medieval de textos i
Llegendes piadoses, l’ideal de cristiandat, els últim ressons del qual es
Presenten a l’època que tractem, i, sobretot, les pròpies escriptures sagrades,
Lloc de la veritat per excel·lència; per l’altra, pel que fa a la moral de l’expressió,
és a dir, a l’estil, els procediments emprats remeten a una major amplitud
D’espais: per convèncer i commoure el públic, l’orador recorre, en primer lloc, a
La rica experiència de l’actuació pública dels joglars i, per tant, la seva prèdica
Tindrà molt de teatralitat: d’alguna manera escenificarà la pròpia parla; abusarà
De la cita per tal d’assegurar la veritat de la seva paraula; de la ironia per
Denigrar i atreure’s el públic; de l’onomatopeia, per aconseguir major
Versemblança. El més gran exponent de l’escriptura moral del Segle XIV és
Francesc Eiximenis, i el campió de l’oratòria religiosa, el dominicà Vicent
Ferrer.
FRANCESC EIXIMENIS
(Girona, 1327? - Perpinyà, 1409)
La vida
Francesc Eiximenis nasqué pels volts de 1327 potser a Girona. Quan era molt
Jove, entrà en l'orde franciscà. La seva formació començà en les escoles de
L'orde franciscà a Catalunya. Després anà a les universitats més importants
D'Europa: la Universitat d'Oxford i la Universitat de París. En especial li influí
La Universitat d'Oxford, on els franciscans disposaven d’un important estudi.
Eiximenis obtingué el títol de Doctor en Teologia a la Universitat de
Tolosa, amb l'ajut i el suport financer del rei Pere el Cerimoniós. Llavors tornà a
Catalunya, i tingué la consideració d’intel·lectual respectat. Tingué bones
Relacions amb la Cort de la Corona d'Aragó i també amb les classes dirigents
De Barcelona i de València. La gran part de la seua obra fou escrita a València,
On romangué des del 1382 fins al 1408. Allà fou assessor
Dels jurats (representants de la ciutat) i del Consell (òrgan de govern de la
Ciutat).
A València l'activitat d'Eiximenis, a banda de les seues tasques
Literàries, fou incansable. Organitzà una mena d'exèrcit de pregàries en alguns
Monestirs i convents al voltant de València. Rebé l'encàrrec, junt amb altres
Persones, de revisar els llibres jueus que foren furtats durant el pogrom de
1391. Al final de 1397 fou membre d'una comissió que havia d’assessorar el rei
Martí I sobre el Cisma d'Occident. Als acaballs del Segle XIV prengué part en la
Preparació de dues croades valenciano-mallorquines contra la pirateria dels
Musulmans del nord d'Àfrica. En 1399, Eiximenis fou també president d'una
2
Comissió que pretenia la unificació de totes les escoles de València (pretensió
Que fou rebutjada pel Consell, però aquest intent fou un clar precedent de
La Universitat de València, que fou fundada oficialment en 1499).
En 1408 prengué part en el Concili de Perpinyà. Allí, el papa d'Avinyó
Benet XIII el nomenà administrador apostòlic (bisbe provisional) de la diòcesi
D'Elna (antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Eiximenis morí a Perpinyà el
1409, on està enterrat.
L’obra
Si volem comprendre la vasta producció de Francesc Eiximenis, és necessari
Inserir-lo dins el període històric que abraça la seva activitat personal i pública.
Ens trobem, sens dubte, en un temps de crisi: d’esfondrament dels esquemes
Ideològics medievals, que han de deixar pas a una nova formulació del món i
De la societat que, de mica en mica, esdevindrà hegemònica: la renaixentista.
Eiximenis, tanmateix, no demostra al llarg de la seva obra fer-
Se ressò Dels nous corrents. Tot el seu projecte com a escriptor reposa sobre una Sensibilitat i unes premisses medievals, i la visió del món que se’n desprèn està àmpliament consolidada per tot el pensament anterior. Això no vol dir, ans al Contrari, que no participés en la problemàtica de la conflictiva societat que va Conèixer, sinó solament que les seves respostes seran plenament Medievals. L’obra de Francesc Eiximenis és una de les més extenses de tota la Literatura catalana i bé podem dir que es tracta d’un pla que, atès el seu Sistema de treball, difícilment hauria pogut tenir fi. En efecte, el frare gironí es Proposà d’escriure una summa de tot el saber de la seva època i de les Activitats de l’home com a ésser cristíà dins un espai cultural cristíà. Per fer-ho, Eiximenis acudí a tota classe de fonts i anà incorporant-hi, a cops sense un Ordre massa evident, tot allò que a mesura que escrivia esdevenia patrimoni Cultural de la cristiandat. El projecte eiximenià preveia la disposició de tot aquest conjunt de Sabers i creences en tretze llibres sota el títol genèric de Lo Chrestià, dels Quals només en coneixem quatre –el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè– Probablement perquè els altres no els arribà a escriure. Si el caràcter d’aquests llibres s’hagués limitat a ésser un pur compendi Del saber que arribà a coneixement del docte franciscà, i un seguit D’amonestacions sobre l’exemplaritat cristiana, tindrien realment escàs interès, Car es tractaria d’una més entre les múltiples enciclopèdies medievals –i encara No seria la més ordenada ni potser la més completa. Afortunadament, però, Eiximenis posseïa unes indubtables qualitats narratives, tot i que fa la Impressió d’obeir a un criteris expositius que denoten una forta oralitat. El mèrit D’Eiximenis consisteix a parlar de gairebé tot el diví i l’humà –des de L’explicació del dogma a la construcció de ciutats, de l’art militar a la moda, de 3 L’organització de la societat a la dietètica– amb un to sempre personal que Aconsegueix d’esborrar la nul·la originalitat del projecte. S’ha de tenir en compte que al principi del Chrestià declara que pretén D’arribar, amb preferència, a les persones simples e legues e sens grans letres. En conseqüència, Eiximenis tractarà de ser sempre amè, no abusarà mai de la Seva erudició, i sovint preferirà mantenir l’atenció del lector per damunt d’una Total coherència expositiva, en benefici de la superior intenció didàctica. Això Explica l’abundant exemplificació, la interpolació de contes populars o D’obres de creació que refà amb absoluta llibertat, les digressions de tota mena Per tal d’encabir-hi una anècdota plaent, la descripció de costums de Diversos països i la seva crítica, comparats sempre desfavorablement amb els D’aquí, etc. I és que Eiximenis –que no oblida mai, d’altra banda, que s’adreça A un públic català– era el que avui en diríem un nacionalista. Comproveu-ho en Aquest fragment: La IIIIª. Rahó que al·legaven si és, car deyen que catalans tallen la Carn netament e polida, guardant-li lo tall qui.S varieja per diverses Carns en diverses maneres, e la menjen en tallador netament. E les Altres nacions, així com ffranceses, alamanys, engleses e ytàlichs, Ne fan troços, e tayllant dels dits troços un poch ab son coltell, Contracten la carn ab les mans a cada vegada que.N prenen, e Posen-les davant en un poch de pa, e solament se n’hi posen un Bocí, e han a posar la sal en altre poch de pa, e sullen lo pa e la Tovalla per força en son menjar, les quals coses són fort miserables e Sutzees, donchs, mils ne usen catalans. (F. Eiximenis, Terç del Chrestià, “Com usar bé de beure E menjar”) Eiximenis adoptà davant totes les qüestions que constitueixen la temàtica dels Seus escrits un cert distanciament –remarquem que una de les característiques Del seu estil és la ironia– a fi d’emetre un judici no exaltat. Així, en una època De crisi religiosa com la que ell va conèixer, la seva reacció, entre Arnau de Vilanova (un il·luminat) i sant Vicent Ferrer (un predicador del morro fort), és un Exemple d’equilibri i sentit comú, dins d’una ortodòxia catòlica que, tot i ésser Inqüestionable, mai no fou presa de manera extremista. Comprovem aquest Aspecte a través d’una referència als espirituals i seguidors d’Arnau de Vilanova, dels quals es desmarca clarament: Veuràs per experiència que alscuns hòmens, qui s’ensenyen tots Celestials, a qui, emperò, plau lo bon vi on que sia, e si bo no l’han, No fan bona cara lo dia. A aquests tots temps los és vigares que Vegen visions, e que parlen durment ab àngels, e que han altes Revelacions del çel, e profeten de les coses sdevenidores grans Meravelles. Yo mateix n’he haüts alscuns familiars d’aquesta ayats 4 Qui.M dehien que Jhesuchrist los apparexia, e sent Pere e sent Pau E d’altres sants, e qui feyen grans tractats e libres de lurs visions. Emperò, a la fi, cascú veya clarament que no deyen sinó falsies. E Yo mateix m’o coneixia attenent que ço que deyen recitaven ab Jactància, car no.Y guardaven loch ne temps ne manera. Veya yo, axí Mateix, lur vida e lur spirit alt sens humilitat e paciència, e puys Atenia que amaven la gola e.S feyen cerquar lo bon vi e.S altaven e Mengaven de millors bocins e pus sovin que aquells qui no.S Jactaven d’aytals coses. E per aquestes vies conexia clarament que Lurs visions e paraules procehien del bon vi qui.Ls fumava al cap, e Puys feye’ls-hi dar fe l’esperit inmunde qui’y entrava ab lo vi qui per Lo jactar foran d’aytals visions los feya créxer dins la supèrbia, e.Ls Aporrava puys a grans confusions davant la gent cant ço que havien Denunciat no.S seguia de fer axí com dit havien. (F. Eiximenis, Terç del Chrestià, “Com usar bé de beure e menjar”) L’aspecte en el qual Eiximenis es mostra com autèntic expert, ultra el que fa Referència a la teologia, és el polític, tant en el seu vessant pràctic, com a Conseller dels jurats de la ciutat de València, com en el teòric, manifestats en El Regiment de la cosa pública (1383) que redactà a petició dels jurats Valencians. En el Regiment, Eiximenis recull bàsicament la doctrina aristotèlica i Agustiniana sobre l’ordenament de la societat, i hi exposa també Consideracions degudes a la seva pròpia experiència. En el Regiment hom Troba una de les més clares exposicions i una convençuda defensa del que ha Vingut a ésser històricament el pactisme català. Per a Eiximenis, l’organització Social i l’atribució de poder que comporta són degudes a un pacte que és Garant de la llibertat i dels drets que representa. No ha de sorprendre, doncs, Que en un fragment del Dotzè del Chrestià –una part del qual conformarà El Regiment de la cosa pública–, Eiximenis arribi a defensar el tiranicidi: Tirà és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota bondat, Renegament de Déu e de tota llei, coltell contra la cosa pública, Enemic de tota virtut, confusió de tota noblesa, sageta contra tota Veritat, renegat falsari sens tota fe e llei, corruptor de tota lleialtat, Traïdor manifest, públic lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, Perseguidor de tot bon hom, la presència del qual corromp l’aire e fa Tremolar la terra e procura infinits mals al món, contra lo qual Déu Cridar tota natura e contra ell se Déu somoure e es Déu llevar lo cel e La terra e la mar, e tota consciència tement Déu, fins que l’hagen Mort e foragitat tot lo món. (Dotzè del Chrestià, cap. 145) 5 D’entre la restant producció eiximeniana, destaquem el Libre dels Àngels, Escrit el 1392, un tractat d’angeologia que tingué una enorme incidència, i El Llibre de les dones (vers 1396), en el qual, sense caure en concessions MisòGinés, passa revista als “vicis” més tòpicament femenins, per tal de fer-los Menyspreables. L’obra de Francesc Eiximenis assolí una gran difusió a Catalunya i Arreu. Se n’arribaren a fer importants traduccions al llatí, al francès i al castellà, I fou molt llegida fins ben entrat el Segle XVI. L’èxit d’Eiximenis no es Déu a la Novetat que la seva obra representa, sinó a la seva peculiar i personal manera De contar el que, de fet, havia quedat fixat en un temps històric ben precís des Del moment mateix en què ell ho registrà en els seus llibres. I això és el que, Encara avui, ens permet de seguir llegint els seus escrits amb interès.
Se ressò Dels nous corrents. Tot el seu projecte com a escriptor reposa sobre una Sensibilitat i unes premisses medievals, i la visió del món que se’n desprèn està àmpliament consolidada per tot el pensament anterior. Això no vol dir, ans al Contrari, que no participés en la problemàtica de la conflictiva societat que va Conèixer, sinó solament que les seves respostes seran plenament Medievals. L’obra de Francesc Eiximenis és una de les més extenses de tota la Literatura catalana i bé podem dir que es tracta d’un pla que, atès el seu Sistema de treball, difícilment hauria pogut tenir fi. En efecte, el frare gironí es Proposà d’escriure una summa de tot el saber de la seva època i de les Activitats de l’home com a ésser cristíà dins un espai cultural cristíà. Per fer-ho, Eiximenis acudí a tota classe de fonts i anà incorporant-hi, a cops sense un Ordre massa evident, tot allò que a mesura que escrivia esdevenia patrimoni Cultural de la cristiandat. El projecte eiximenià preveia la disposició de tot aquest conjunt de Sabers i creences en tretze llibres sota el títol genèric de Lo Chrestià, dels Quals només en coneixem quatre –el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè– Probablement perquè els altres no els arribà a escriure. Si el caràcter d’aquests llibres s’hagués limitat a ésser un pur compendi Del saber que arribà a coneixement del docte franciscà, i un seguit D’amonestacions sobre l’exemplaritat cristiana, tindrien realment escàs interès, Car es tractaria d’una més entre les múltiples enciclopèdies medievals –i encara No seria la més ordenada ni potser la més completa. Afortunadament, però, Eiximenis posseïa unes indubtables qualitats narratives, tot i que fa la Impressió d’obeir a un criteris expositius que denoten una forta oralitat. El mèrit D’Eiximenis consisteix a parlar de gairebé tot el diví i l’humà –des de L’explicació del dogma a la construcció de ciutats, de l’art militar a la moda, de 3 L’organització de la societat a la dietètica– amb un to sempre personal que Aconsegueix d’esborrar la nul·la originalitat del projecte. S’ha de tenir en compte que al principi del Chrestià declara que pretén D’arribar, amb preferència, a les persones simples e legues e sens grans letres. En conseqüència, Eiximenis tractarà de ser sempre amè, no abusarà mai de la Seva erudició, i sovint preferirà mantenir l’atenció del lector per damunt d’una Total coherència expositiva, en benefici de la superior intenció didàctica. Això Explica l’abundant exemplificació, la interpolació de contes populars o D’obres de creació que refà amb absoluta llibertat, les digressions de tota mena Per tal d’encabir-hi una anècdota plaent, la descripció de costums de Diversos països i la seva crítica, comparats sempre desfavorablement amb els D’aquí, etc. I és que Eiximenis –que no oblida mai, d’altra banda, que s’adreça A un públic català– era el que avui en diríem un nacionalista. Comproveu-ho en Aquest fragment: La IIIIª. Rahó que al·legaven si és, car deyen que catalans tallen la Carn netament e polida, guardant-li lo tall qui.S varieja per diverses Carns en diverses maneres, e la menjen en tallador netament. E les Altres nacions, així com ffranceses, alamanys, engleses e ytàlichs, Ne fan troços, e tayllant dels dits troços un poch ab son coltell, Contracten la carn ab les mans a cada vegada que.N prenen, e Posen-les davant en un poch de pa, e solament se n’hi posen un Bocí, e han a posar la sal en altre poch de pa, e sullen lo pa e la Tovalla per força en son menjar, les quals coses són fort miserables e Sutzees, donchs, mils ne usen catalans. (F. Eiximenis, Terç del Chrestià, “Com usar bé de beure E menjar”) Eiximenis adoptà davant totes les qüestions que constitueixen la temàtica dels Seus escrits un cert distanciament –remarquem que una de les característiques Del seu estil és la ironia– a fi d’emetre un judici no exaltat. Així, en una època De crisi religiosa com la que ell va conèixer, la seva reacció, entre Arnau de Vilanova (un il·luminat) i sant Vicent Ferrer (un predicador del morro fort), és un Exemple d’equilibri i sentit comú, dins d’una ortodòxia catòlica que, tot i ésser Inqüestionable, mai no fou presa de manera extremista. Comprovem aquest Aspecte a través d’una referència als espirituals i seguidors d’Arnau de Vilanova, dels quals es desmarca clarament: Veuràs per experiència que alscuns hòmens, qui s’ensenyen tots Celestials, a qui, emperò, plau lo bon vi on que sia, e si bo no l’han, No fan bona cara lo dia. A aquests tots temps los és vigares que Vegen visions, e que parlen durment ab àngels, e que han altes Revelacions del çel, e profeten de les coses sdevenidores grans Meravelles. Yo mateix n’he haüts alscuns familiars d’aquesta ayats 4 Qui.M dehien que Jhesuchrist los apparexia, e sent Pere e sent Pau E d’altres sants, e qui feyen grans tractats e libres de lurs visions. Emperò, a la fi, cascú veya clarament que no deyen sinó falsies. E Yo mateix m’o coneixia attenent que ço que deyen recitaven ab Jactància, car no.Y guardaven loch ne temps ne manera. Veya yo, axí Mateix, lur vida e lur spirit alt sens humilitat e paciència, e puys Atenia que amaven la gola e.S feyen cerquar lo bon vi e.S altaven e Mengaven de millors bocins e pus sovin que aquells qui no.S Jactaven d’aytals coses. E per aquestes vies conexia clarament que Lurs visions e paraules procehien del bon vi qui.Ls fumava al cap, e Puys feye’ls-hi dar fe l’esperit inmunde qui’y entrava ab lo vi qui per Lo jactar foran d’aytals visions los feya créxer dins la supèrbia, e.Ls Aporrava puys a grans confusions davant la gent cant ço que havien Denunciat no.S seguia de fer axí com dit havien. (F. Eiximenis, Terç del Chrestià, “Com usar bé de beure e menjar”) L’aspecte en el qual Eiximenis es mostra com autèntic expert, ultra el que fa Referència a la teologia, és el polític, tant en el seu vessant pràctic, com a Conseller dels jurats de la ciutat de València, com en el teòric, manifestats en El Regiment de la cosa pública (1383) que redactà a petició dels jurats Valencians. En el Regiment, Eiximenis recull bàsicament la doctrina aristotèlica i Agustiniana sobre l’ordenament de la societat, i hi exposa també Consideracions degudes a la seva pròpia experiència. En el Regiment hom Troba una de les més clares exposicions i una convençuda defensa del que ha Vingut a ésser històricament el pactisme català. Per a Eiximenis, l’organització Social i l’atribució de poder que comporta són degudes a un pacte que és Garant de la llibertat i dels drets que representa. No ha de sorprendre, doncs, Que en un fragment del Dotzè del Chrestià –una part del qual conformarà El Regiment de la cosa pública–, Eiximenis arribi a defensar el tiranicidi: Tirà és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota bondat, Renegament de Déu e de tota llei, coltell contra la cosa pública, Enemic de tota virtut, confusió de tota noblesa, sageta contra tota Veritat, renegat falsari sens tota fe e llei, corruptor de tota lleialtat, Traïdor manifest, públic lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, Perseguidor de tot bon hom, la presència del qual corromp l’aire e fa Tremolar la terra e procura infinits mals al món, contra lo qual Déu Cridar tota natura e contra ell se Déu somoure e es Déu llevar lo cel e La terra e la mar, e tota consciència tement Déu, fins que l’hagen Mort e foragitat tot lo món. (Dotzè del Chrestià, cap. 145) 5 D’entre la restant producció eiximeniana, destaquem el Libre dels Àngels, Escrit el 1392, un tractat d’angeologia que tingué una enorme incidència, i El Llibre de les dones (vers 1396), en el qual, sense caure en concessions MisòGinés, passa revista als “vicis” més tòpicament femenins, per tal de fer-los Menyspreables. L’obra de Francesc Eiximenis assolí una gran difusió a Catalunya i Arreu. Se n’arribaren a fer importants traduccions al llatí, al francès i al castellà, I fou molt llegida fins ben entrat el Segle XVI. L’èxit d’Eiximenis no es Déu a la Novetat que la seva obra representa, sinó a la seva peculiar i personal manera De contar el que, de fet, havia quedat fixat en un temps històric ben precís des Del moment mateix en què ell ho registrà en els seus llibres. I això és el que, Encara avui, ens permet de seguir llegint els seus escrits amb interès.