El Modernisme: una visió general

Art total: Richard Wagner

va ser la persona que va utilitzar per primera vegada aquest concepte. El modernisme no només es reflexa a la literatura o l'arquitectura sinó que representa totes les arts i pensaments d'aquesta època.

Cronologia del moviment

1a ETAPA: 1892-1900. Els modernistes aniran rebent i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra, Jaume Brossa, Alexandre Cortada...). L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren és recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista. Per això serà la introductora de l'obra de Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres.

A les festes modernistes a Sitges són a una platja. És un discurs profund. Diu que l'art per llar organitza Discurs de Reveldia. Manifestació decadentista.

Auriositat: contradicció entre platja i ciutat - prosa i poesia. Critica una burgesia. La finalitat era donar a conèixer totes les coses que s'estaven produint.

Jaume Brossa: Viure del passat- presenta l'entrada del modernisme a Catalunya. Voluntat de superar la Renaixença.

Regeneracionistes i esteticistes

1. El Regeneracionisme. Entén l’art com un instrument essencial per al canvi social, rebutja els valors tradicionals i conservadors de la burgesia i projecta l’artista com l’individu que es compromet a elaborar una obra en defensa de la renovació col·lectiva. Alguns autors són Joan Maragall, Jaume Brossa, Joan Puig o Ignasi Iglésias.

2. L'Esteticisme. Defensa i l’entén com un objecte amb valor intrínsec. Així, l’activitat artística esdevé un valor suprem i la projecció d’una manera d’entendre i de viure la vida. En aquest grup hi havia els autor bohemis, que es van dedicar exclusivament a viure per donar forma a la seva obra i donar-la a conèixer, com Santiago Rusiñol, Raimon Casellas o Ramon Casas.

2a ETAPA. 1900-1911: la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensiblitzada arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire conservador. El moment que sembla que els objectius de renovació i modernització dels modernistes comencen a assolir-se, perquè la burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. El programa noucentista acabarà triomfant i això significarà l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.

6. Prerafaelitisme: Moviment pictòric i literari que té origen a Anglaterra a mitjan segle XIX. Defensava un retorn a la puresa de l’estètica prerenaixentista, però en la seva difusió pel continent s’empeltà del decadentisme i el simbolisme. Entén la creació artística com l’expressió sincera del sentiment i l’associa a l’adoració de la divinitat, cosa que connecta amb una visió molt religiosa o espiritual de l’art, que a la vegada es relaciona amb l’art medieval i tot el que comporta(llegendes, personatges..). En el modernisme català tingué molta incidència, sobretot de la mà d’Alexandre Riquer, que el difongué des de la revista Joventut i el plasmà en obres com Enyorances (1902)

Decadentisme: Tendència artística que sorgeix a França a les últimes dècades del segle XIX, com un complement al simbolisme i una continuïtat de certes idees del romanticisme. Parteix de la consciència de viure a fi d’una civilització i l’inici d’un període decadent. Com a reacció, busca en l’art l’expressió de la bellesa que la realitat ja no posseeix. Els francesos Joris-Karl Huysmans i Paul Verlaine i l'italià Gabriele D’Annunzio en foren els principals representants.

8. L’escola Mallorquina. Comentari del poema “Lo pi de Formentor” de Miquel Costa Llobera.

Tot i que el terme “Escola Mallorquina” fou emprat a finals del segle XIX per designar l’aportació dels escriptors mallorquins a la Renaixença, s’estengué per referir-se també a alguns autor modernistes. El sorgiment d’aquest grup també s’explica gràcies a les estretes i efectives relacions culturals que s’establirien des de finals del s. XIX entre autors i artistes barcelonins com Rusiñol, Gaudí i autors illencs.

Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover representen el vessant més classicitzant de la poètica modernista, tenen en comú la línea clàssica i l’equilibri formal i una idealització de la realitat que sovint deriva cap a nostàlgia.

Comentari:

El poema comença amb una declaració d’amor i d’admiració envers un arbre que presenta tres qualitats en grau superlatiu: la vellesa de l’olivera, que simbolitza l’experiència de la vida i la saviesa adquirida a través dels anys; el poder del roure, que simbolitza la força i la resistència davant de les adversitats i la verdor del taronger; que simbolitza l’eterna joventut. El pi viu solitari en un lloc inhòspit, gens acollidor, però, paradoxalment, hi ha una sèrie de circumstàncies que converteixen aquest lloc en un indret privilegiat. Al llarg de les quatre primeres estrofes, el poeta fa una sèrie de contrastos o oposicions que posen evidència aquesta paradoxa.