Model assimilacionista

(Diversitat, cohesió i democràcia):

Podríem parlar dels models d’incorporació-integració als quals fa referència Dan Rodríguez al seu text. Aquí, una expansió econòmica, una mobilitat social i geogràfica i un canvi tecnològic fan que sorgeixin tres tipus de models. El primer, el model assimilacionista clàssic, que pretenia que els immigrants es desfessin dels seus trets distintius (lingüístics, religiosos, etc.) i es conformessin amb tots els aspectes del patró angloamericà WASP. Aquest supòsit, parteix de que la cultura receptora i dominant és superior a les altres, i per tant, és l’única que ha de sobreviure a la confrontació. Un exemple d’aquest seria França. També podríem dir que en aquest model, es te un tracte inferior de classe, amb cultura universal per a tots i una integració unidireccional, és a dir, una única direcció. Finalment aquí, podríem parlar del concepte d’aculturació, concepte que fa referència a la pèrdua dels orígens. El segon model, el multiculturalisme clàssic, apareix a través de l’identitat ètnica on totes les cultures es respecten, però es creen guetos, la gent no es sent d’aquell país. Es produeix un model de “mosaic cultural” on es pot produir una creació de societats paral·leles, limitant la cohesió social (balcanització).

//

Comparant aquest dos models, podríem dir que el segon, el multiculturalisme diu que l’Estat ha de prendre part activa en la defensa de la diversitat cultural i els drets de les minories, però promovent a la vegada un Març de referència comú al voltant dels valors compartits i els drets i els deures de la ciutadania. Aquí destacarien el Pluralisme i la Promoció de formes d’organització política i institucions culturals pròpies. No obstant això, es produiria un Corporativisme (reconeixement institucional de la diferència en l’àmbit públic), que tindria en contraposició un Individualisme (igualtat cívica), segons Soysal. Finalment, com exemple d’aquest model faríem referència a Canadà, RU, Holanda, països escandinaus. En contraposició, el primer model, el assimilacionista, diria que l’Estat ha de ser neutral en l’àmbit de la cultura, que pertany a l’esfera privada. Aquí, es promou l’idea d’igualtat a través de l’adopció total de valors i normes de la societat dominant i deixant de banda l’atenció a la diversitat. Finalment, Soysal diu que es tracta d’un model Estatocèntric, és a dir, és incapaç d'explicar les propietats que l'Estat assumeix en tant part del sistema en el qual està inscrit.

//

Barrejant els dos, podem dir que hi ha aspectes de la diversitat que necessiten un espai públic, més enllà de l’àmbit privat, (p.Ex. Diversitat lingüística). Degut a això, es produeix una tensió, la qual fa referència a  com mantenir la cohesió social en contextos d’increment de la diferencia sociocultural. La igualtat estructural no implica eliminar la diferència.

//

Així doncs, degut a aquest problemes, apareix un tercer model, el qual pretèn ser una millora dels dos anteriors. El tercer model, el pluralisme transnacional articula uns models de gestió que, adapta particularitats de cada país o regió, conciliant la diversitat cultural i identitària amb la cohesió social, econòmica i política. És a dir, proporcionar als immigrants i les minories els mateixos drets i les mateixes oportunitats socioeconòmiques que a la majoria, superant les relacions de poder desigual i de la fragmentació de la societat en comunitats tancades. En aquest model, es podrien considerar tècniques vehiculars com la llengua, les escoles, etc;

//

A tot això, podríem dir segons Dan Rodríguez que en general, la tendència actual és la d'articular models de gestió que, adaptats a les particularitats de cada país o regió, conciliïn la diversitat cultural i identitària amb la cohesió social, econòmica i política. És a dir, que proporcionin als immigrants i minories els mateixos drets civils i les mateixes oportunitats socioeconòmiques que a la majoria, i alhora revaloritzin la diferència, però superant les relacions de poder desiguals i de fragmentació de la societat en comunitats tancades; és a dir, promovent una valoració crítica i no defensiva del propi grup i dels altres.

//

Per tant, aquest model que permet articular democràcia, cohesió i diversitat seria el que fa referència a l’interculturalitat, és a dir, segons Zapata en un dels seus articles, i en relació directa amb això, la posada en marxa d’una estratègia d’acció intercultural que té com referent empíric l’absència de conflictes que afectin directament la cohesió. Aquest seria el cas de Sabadell, que ha apostat per potenciar la diversitat que té com a recurs un desenvolupament. Aquest municipi, segons Zapata, ha de continuar buscant interacció i espais de trobada i acceptació mútua en tots els àmbits polítics, socials, econòmics i culturals de la ciutat.

//

A tot això, els quatre eixos bàsics per definir les actuacions del seu Pla transversal de Nova Ciutadania: Democràcia i Diversitat (eix de recepció i acollida, eix de serveis i qualitat, eix d’inclusió i participació i eix de sensibilització intercultural) mostren fermament que l’orientació política es centra a gestionar un procés dinàmic d’acomodació de la persona nouvinguda a totes les esferes de la societat.

//

El vincle entre democràcia i diversitat és un repte ja que a part de dimensionar les condicions necessàries de la interculturalitat, igualtat de drets entre tots els ciutadans i la importància de la inclusió i la participació, també la democràcia com a valor i cultura pública, com a comportament que implica fer partícips a tota la ciutadania al projecte comú de vincular diversitat i cohesió a través del coneixement mutu i la socialització. Aquesta socialització, genera a traves de l’actuació política local, un respecte i un efecte cognitiu ja que provoca reflexió sobre els valors culturals que cimenten els nostres comportaments i obliga a de-construir idees, assentades sense cap esperit crític

.//

Finalment, val a dir, que el que vol aconseguir aquí aquest autor es que l’interculturalitat permeti vincular democràcia, cohesió i diversitat.