Mitificació del bilingüisme

1.La mitificació del bilingüisme

Algunes llengües (com el cas del català) han estat marginades al llarg de la història sobre la base d’idees errònies i precondebudes, que no es poden fonamentar des del punt de vista científic i racional. Són els anomenats prejudicis lingüístics. Un d'aquests prejudicis és la mitificació del bilingüisme.
La comunitat lingüística catalana es veu obligada a ser bilingüe (emprar dues llengües per necessitat: la pròpia o L1 i la imposada o L2) i aquest bilingüisme social és mitificat pels anomenats bilingüistes (partidaris del bilingüisme, mitificadors del bilingüisme). La mitificació del bilingüisme no pretén altra cosa que presentar aquesta situació com harmònica, estable i inamovible. Els bilingüistes, a més, consideren el bilingüisme social com a natural, això és, defensen que algunes comunitats lingüístiques són intrínsecament bilingües. D’altra banda, encoratgen els parlants natius de la llengua dominada (L1) a ser bilingües i els presenten el domini de la L2 com un enriquiment.
En realitat, el bilingüisme social és un estadi anterior a la substitució lingüística, una de les possibles sortides a una situació de conflicte lingüístic. Sempre reflecteix una desigualtat lingüística, perquè els parlants de L2 poden viure perfectament amb la seva sola llengua (en tot cas, l’aprenentatge i l’ús de L1 és fruit de la bona voluntat), mentre que els de L1 han de dominar necessàriament L2. No deixa de ser curiós que els bilingüistes, els defensors del bilingüisme com a enriquiment personal, siguin monolingües; la defensa del bilingüisme és l’arma que fan servir per no haver d’usar la L1.
El bilingüisme, igual que el plurilingüisme, és una riquesa d’un individu com a tal; però a nivell social produeix situacions de desequilibri i discriminació, perquè l’absoluta igualtat de les dues llengües en un mateix lloc només és possible teòricament. A la realitat dues llengües no poden ocupar un mateix espai físic, serà necessària la tria a cada moment. És per això que a cada territori ha de funcionar la llengua pròpia i qui no la sap, i hi viu, sentirà la necessitat d’aprendre-la i usar-la, fet no gens dificultós perquè tothom té capacitat d’aprenentatge i la millor escola d’idiomes és el carrer.
Cal recordar que la llengua actua com a element unificador i integrador entre els membre d’una mateixa comunitat cultural i lingüística.
2.   Actituds lingüístiques a) Consciència, fidelitat o lleialtat lingüístiques: resistència dels parlants d’una llengua dominada a l’abandó de tal llengua (la pròpia, L1). També s’oposen als canvis d’estructura i a les interferències lingüístiques de tot tipus (fonètiques, gramaticals o lèxiques). Aquesta actitud és absolutament necessària davant una situació de bilingüisme social per invertir el procés de substitució lingüística en normalització. B) Autoodi, autoprejudici o deslleialtat lingüística: és l’abandó progressiu que els parlants fan de la llengua pròpia a favor d’una altra (L2), que consideren “superior”. Sovint la promoció intencionada de prejudicis porta a aquesta actitud, fet que condueix a la substitució lingüística.
3.   Prejudicis lingüístics o tòpics Són valoracions emotives negatives o positives, és a dir, judicis de valor sobre llengües o varietats lingüístiques de les quals es té una informació escassa o errònia. A diferència dels judicis de fet, que tenen un rerefons científic, els judicis de valor no es poden comprovar, perquè depenen de la subjectivitat del parlant que els emet. Un exemple de prejudici seria afirmar que hi ha llengües fàcils i llengües difícils. La facilitat o dificultat depèn de la filiació lingüística (ens resulten més fàcils les llengües semblants a la nostra) i de l'aptitud del parlant per a l'aprenentatge de noves llengües.
Segons J. Tuson, hi ha dos tipus de prejudicis en funció de qui els emet: a)  Els innocents: sorgeixen fruit de la ignorància dels parlants, que necessiten crear estereotips per classificar la realitat.   b)   Els malvolents o perversos: emanen del govern i són planificats per fer desaparèixer certes llengües que no interessen a l'estat. Cal, doncs, combatre’ls perquè estan en contra de la igualtat entre les llengües i porten a la desaparició d’aquelles valorades negativament.  
4.   El secessionisme lingüístic
És una actitud a través de la qual es vol separar una varietat lingüística (dialecte) de la llengua a la qual pertany, perquè es considera una llengua diferent. Es tracta d’un fenomen recent al cas català i és analitzat per la Sociolingüística actual. Es caracteritza pels trets següents: a)  Rebuig del català com a llengua apta de comunicació en la societat. B)  Representa una orientació cap a la diglòssia i la substitució lingüística, i minimitza el conflicte (mitificació del bilingüisme). C)  Considera com a principal enemic, no pas la llengua dominant (L2), sinó la pròpia llengua de la qual es vol separar una varietat regional. D)  Adhesió a una grafia que romp la unitat lingüística i que exagera les particularitats dialectals.
Destaquen dos casos de secessionisme lingüístic en la llengua catalana:
4.1. Secessionisme lingüístic valencíà o blaverisme
Apareix a finals dels 70, durant la transició democràtica. Se sosté per certs sectors culturals i polítics conservadors de la societat valenciana, els quals neguen la unitat de la llengua catalana. El blaverisme és la denominació despectiva amb què es coneix un moviment de reacció contra el nacionalisme valencíà. Déu el seu nom a la defensa per part d’aquest moviment de la franja blava de la senyera coronada de la Ciutat de València, un dels seus trets d’identitat.
Hi ha dos punts de vista sobre l’origen del blaverisme: a)   Reacció al fusterianisme: per a alguns el blaverisme sorgeix com a reacció a les tesis de l’escriptor valencíà Joan Fuster, que a l’assaig Nosaltres, els valencians (1962) promulgà un nacionalisme basat en el fet que catalans i valencians comparteixen una mateixa llengua i cultura. Aquestes tesis gaudiran d’èxit entre intel·lectuals i universitaris dels anys 60 pel seu component antifranquista. El blaverisme s’oposarà a la idea que aquestes dues comunitats compartesquin llengua i cultura. B)   La Transició Democràtica i la UCD: altres consideren que el blaverisme no es manifestà fins el 1977, en plena transició democràtica, a partir del paper d’alguns polítics de la UCD, que després de les primeres eleccions, en què guanyà l’esquerra al País Valencíà, haurien decidit recollir la bandera de l’anticatalanisme per frenar l’avanç dels socialistes als quals se’ls titllà de catalanistes.
Els blavers escriuen el valencíà seguint normatives no oficials, com les anomenades Normes del Puig i segueixen els decrets de la Real Academia de Cultura Valenciana, mentre que els partidaris de la unitat de la llengua i la majoria d’institucions accepten les normes oficials de l’IEC i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
4.2. Secessionisme lingüístic balear o gonellisme
Es tracta d’una actitud prou marginal que se sosté per certs grups culturals, els quals s’oposen a l’estandardització de l’idioma. L’actitud és semblant a la del blaverisme valencíà; però amb menys organització i suport social. Els partidaris s’autoproclamen defensors de la vertadera identitat balear amenaçada, segons ells, pel catalanisme. Els gonelles solen defensar la permanència de les Illes Balears dins l’estat espanyol i s’enfronten a qualsevol intent vertebrador dels Països Catalans.
El terme gonella començà a usar-se després de la polèmica que tingué lloc a les pàGinés del Diario de Mallorca el 1972. La discussió a través de les cartes al director començà per un article signat amb el pseudònim de Pep Gonella, on, sense posar en dubte la unitat de la llengua catalana, acusava els escriptors mallorquins d’usar un català amb trets massa barcelonins. Un dels principals promotors d’aquesta catalanització, segons l’article, era Francesc de Borja Moll, el qual contestà la carta iniciantse una discussió durant més de tres mesos. El resultat fou l’aparició del llibre La polèmica d’en Pep Gonella (1972), publicat per Moll. A partir de llavors s’han anomenat gonelles els partidaris de la secessió lingüística, que posen en dubte la necessitat d’un català estàndard.
Un sector del gonellisme accepta la unitat lingüística del català, però la seva reivindicació se centra en el fet que els poders polítics i entitats culturals de les Balears prioritzen l’estàndard per sobre de les modalitats insulars. D’altra banda, trobam un altre sector de gonellisme favorable al secessionisme lingüístic. Neguen el català com a llengua pròpia de Balears, defensant que el mallorquí, menorquí i eivissenc són llengües per elles mateixes o formen una suposada llengua balear. Així no accepten ni l’ortografia ni la gramàtica de l’IEC.
Tanmateix l’impacte del blaverisme i del gonellisme és nul entre la comunitat científica dels lingüistes, i completament inexistent a nivell internacional.