Mites de les Metamorfosis: Guia completa dels relats clàssics

Deucalió i Pirra

Júpiter inunda la Terra per castigar la humanitat pels seus crims. Només sobreviuen Deucalió i Pirra, que arriben al cim del mont Parnàs amb una barca, seguint el consell de Prometeu. Quan les aigües es retiren gràcies a Tritó, la parella, desesperada per la solitud, demana ajuda a la deessa Temis. L'oracle els ordena: “llanceu darrere l’esquena els ossos de la vostra gran mare”. Deucalió interpreta que la “gran mare” és la Terra i els “ossos” són les pedres. En llançar-les, aquestes es transformen en humans: les de Deucalió en homes i les de Pirra en dones.

Conclusió: La humanitat reneix de les pedres, adquirint un caràcter fort i resistent.

Metamorfosi de Dafne

Apol·lo es burla de Cupido, qui, en venjança, llança una fletxa d'or a Apol·lo (amor intens) i una de plom a Dafne (rebuig). Dafne vol mantenir la seva virginitat com Diana, però Apol·lo la persegueix sense descans. Exhausta, Dafne demana ajuda al seu pare, Peneu, qui la transforma en llorer. Apol·lo, per venerar-la, estableix el llorer com el seu arbre sagrat i símbol de victòria.

Faetont

Faetont, fill de Febos (el Sol), demana conduir el carro del seu pare per provar la seva filiació. Tot i les advertències de Febos sobre els perills, Faetont insisteix. Durant el viatge, perd el control, provocant incendis, sequeres i destrucció a la Terra. Per salvar el món, Júpiter mata Faetont amb un llamp. El seu pare, devastat, es nega a sortir amb el carro fins que Júpiter el convenç.

Acteó i Diana

Acteó, durant una jornada de caça, descobreix per accident la deessa Diana banyant-se nua en una gruta. Enfurecida, Diana el transforma en cérvol. Acteó fuig horroritzat, però és devorat pels seus propis gossos, que no el reconeixen.

Narcís i Eco

Narcís, un jove bell però orgullós, rebutja l'amor de la nimfa Eco, que es consumeix fins a quedar només en una veu. Com a càstig per la seva supèrbia, Narcís s'enamora del seu propi reflex en una font. Incapaç de posseir-lo, es consumeix fins a morir i es transforma en la flor que porta el seu nom.

Píram i Tisbe

Píram i Tisbe, amants separats per les seves famílies, es comuniquen a través d'una esquerda a la paret. Acorden trobar-se sota una morera, però un malentès amb un vel tacat de sang fa que Píram se suïcidi. En trobar-lo mort, Tisbe també es treu la vida. Els déus, commoguts, fan que els fruits de la morera es tornin negres en senyal de dol.

Ceres i Prosèrpina

Hades rapta Prosèrpina, filla de Ceres, per fer-la la seva reina a l'inframón. La tristesa de Ceres provoca la desolació de la terra. Finalment, s'estableix que Prosèrpina passi la meitat de l'any amb la seva mare (primavera i estiu) i l'altra meitat amb Hades (tardor i hivern), explicant així l'origen de les estacions.

Aracne

Aracne, una teixidora experta, desafia la deessa Atena a un concurs de teixit. Tot i que el treball d'Aracne és impecable, Atena, enfadada per la seva arrogància, destrossa el teixit i la converteix en una aranya perquè continuï teixint eternament.

Ariadna i el laberint

Teseu venç el Minotaure gràcies al fil d'Ariadna. Tot i això, Teseu l'abandona a l'illa de Dia. Baco la troba, l'ajuda i la converteix en immortal, transformant la seva corona en la constel·lació de la Corona Boreal.

Dèdal i Ícar

Dèdal construeix ales de cera i plomes per escapar de Creta amb el seu fill Ícar. Malgrat les advertències, Ícar vola massa a prop del sol, la cera es fon i cau al mar, on mor ofegat.

Ifis i Iante

Ifis, criada com a noi per decisió de la seva mare, s'enamora d'Iante. En pregar a la deessa Isis, Ifis experimenta una transformació física de dona a home, permetent així el seu matrimoni amb Iante.

Orfeu i Eurídice

Orfeu baixa a l'inframón per recuperar la seva estimada Eurídice amb el poder de la seva música. Hades li permet endur-se-la amb la condició que no miri enrere. Orfeu, per impaciència, es gira i perd Eurídice per sempre.

Apol·lo i Jacint

Apol·lo estima el jove Jacint. Durant un joc de llançament de disc, un rebot accidental mata el jove. Apol·lo, ple de remordiments, transforma la sang de Jacint en la flor que porta el seu nom, inscrita amb les seves lamentacions.