El miracle econòmic espanyol dels anys 60

2 anys del creixement

El sector industrial es convertí en el motor de l’expansió econòmica amb taxes del 10% anual. Els baixos salaris, la importació de tecnologia i la inversió de capitals estrangers milloraren la productivitat. També s’incrementa la producció de bens d’equip. La millora de la productivitat va permetre la baixada de preus, i afavorí les exportacions. Els increments salarials i la compra a termini van incrementar la demanda de bens de consum duradors –vehicles, electrodomèstics-. Els sectors que lideraren el progrés i canvi tecnològic: quimic, energia, siderúrgia, construcció naval i automòbil. Altre sector industrial: baix nivell tecnològic però competitives per els baixos costos laborals (vestuari, calçer, mobles). Junt a Biscaia, Catalunya i Astúries) es va consolidar Madrid, i nous establiment a València, Alacant, Sevilla, El Ferrol, Vigo, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos.

L’Agricultura: Reconversió de l’agricultura tradicional. Molts camperols emigraren per trobar treball a les ciutats (indústria) i els salaris rurals començaren a créixer. Els propietaris iniciaren la mecanització, i davant del augment de la demanda per la millora de la renda, diversificaren les produccions. El blat va disminuir el seu paper en favor de la ramaderia i hortofruticultura, desajustant la demanda. Molts latifundis es convertiren en empreses capitalistes modernes i l’estat afavorí la concentració parcel·lària dels minifundis i la construcció de regadius. El sector terciari es va beneficiar del procés d’urbanització, de l’augment de les xarxes de distribució i comerç, del transport i comunicació i especialment del turisme. La millora dels nivells de vida occidentals, propicia el boom turístic dels 60. Clima, platges, preus. El creixement incrementà les necessitats de finançament: Sector bancari: inversió en sectors industrials. Es va beneficiar de la prohibició a la banca estrangera –encara que la falta de competència limita la modernització del sistema bancari espanyol. El comerç internacional va créixer i modificà la seua composició: les manufactures superaren als productes agrícoles en l’exportació. Malgrat això la balança comercial era deficitària compensada per les remeses dels emigrants i el turisme. En tot cas el creixement va ser molt dependent de l’exterior: La coyuntura internacional favorable va permetre obrir mercats, energia barata, i capitals per a finançar les inversions. Igualment Europa absorbi la ma d’obra excedentària, que podria col·lapsar el creixement.

Les limitacions del miracle espanyol

El creixement del PIB millora la renda (increment del 40% des de 1960 a 1975) i el nivell de vida dels espanyols. No obstant les limitacions eren evidents. Les accions es centraren en el sector industrial i de serveis, mentre el sector agrari era relativament abandonat: va mantenir un retard i bona part de la seua població es va trobar en l’atur i en la pura subsistència (emigració). La dependència de la tecnologia i les inversions estrangeres comportaren una despesa en patents, maquinària, i també al creixement i a les decisions forànies. Igual esdevenia amb els recursos financers, donada la feblesa i poca competitivitat del sistema financer espanyol. L’Estat no va complir el seu paper en la redistribució, ni impulsà les infraestructures per donar continuïtat al creixement. Aquestes deficiències es van fer evidents a la crisi econòmica del 73.

Repressió institucionalitzada

Els instruments de la repressió

La voluntat d’eliminar als «enemics d’Espanya» va donar lloc a una violència indiscriminada i planificada. A la fi del conflicte aquesta violència brutal es va institucionalitzar: Llei de responsabilitats polítiques (1939) i al 1940 la Llei de Repressió del comunisme i la maçoneria. El braç de la repressió va ser l’exèrcit (Consells de Guerra) fins a la creació del TOP al 1963. 150.000 persones varen ser executades -50,000 després de la guerra- i 280,000 acabaren a les presons i als camps de concentració, amb unes condicions higièniques i sanitàries pèssimes- elevada mortalitat. Molts condemnats varen ser enviats als Batallones de trabajadores, que junt als Batallones disciplinarios de soldados trabajadores- els reclutes dubtosos- per a treballar com esclaus en diverses obres de reconstrucció o en pedreres, mines o edificis públics. La voluntat dels nous dirigents era d’exemplaritat i càstic. Eliminant la dissidència mitjançant el terror. És el temps de la por i del silenci.

Confiscació de béns i depuracions

Les mesures repressives van vindre acompanyades de la confiscació i espoli del patrimoni dels exiliats i polítics republicans i dels béns dels partits i sindicats. També es va procedir a una depuració generalitzada dels funcionaris (Llei 1939 sols mantindrien els llocs de treball els adherits al Movimiento Nacional) i dels col·legis professionals. Les empreses van acomiadar a tots els exiliats i detinguts. A Catalunya, el País Basc i Galícia s’afegí la repressió del nacionalisme local, amb el rebuig explícit a les llengües pròpies i a qualsevol manifestació cultural disident. Bona part dels intel·lectuals van marxar cap a l’exili, i les seues cultures van quedar vinculades als perdedors de la guerra i a l’activisme antifranquista.

Nou Estat

Lleis fonamentals: L’organització jurídica del franquisme no va concloure fins el 1966 amb la Llei Orgànica de l’Estat. Tots els poders es van concentrar en Franco, però calia donar-li al règim una organització estable. El Fuero del Trabajo, el Fuero de los Españoles –per aparentar certes llibertats polítiques- o la Llei de Referèndum Nacional, la Llei de successió o la de Principios del Movimento Nacional, foren la resposta a eixa necessitat. La democràcia orgànica: Inspirat en L’Estat Corporatiu italià establià tres espais de participació: la familia, el municipi i el sindicat: La Llei consultiva de les corts (1942) establia que els procuradors eren designants pel poder o ho eren pel seu càrrec –alcaldes de les grans ciutats, rectors universitaris, jerarquia eclesiàstica. A partir de 1966 s’introduí el terç familiar elegit per sufragi dels caps de família. En tot cas les Corts no eren escollides i no tenien el poder legislatiu, eren un organ de col·laboració amb Franco. Territorialment el govern nomena els governadors civils i militars –al comandament de les Capitanies general. Els alcaldes que eren també caps locals del movimiento, eren elegits pel governador civil. El OSE, o sindicats verticals eren altre poder de l’Estat, des de la llei d’unitat sindical de 1940. L’estat dictaba les condicions laborals sense negociació col·lectiva i les vagues eren ilegals. Els baixos salaris i les condicions extremes dels treballadors van permetre uns amplis beneficis empresarials.