Mètode hipoteticodeductiu inducció deducció

El discurs científic és el mitjà pel qual nosaltres transmetem a les altres persones el coneixement que la nostra ment va adquirir a través d'una investigació per un mitjà d'un procés metòdic. El discurs científic selecciona paraules, imatges i sons per comunicar alguna cosa sobre alguna ciència. Les característiques principals d'un discurs científic són:

1.-Sentit recte.- és denotatiu, objectiu i racional.
2.-Objetividad.- descriu el mes possible a la seva naturalesa donant a conèixer el seu funcionament i les relacions que guarda amb altres fenòmens.
3.-Universalidad.- el discurs científic és de caràcter general, és a dir, pertany a tots en tots els temps.
4.-Llengua especialitzada.- fa servir un llenguatge lexicó, usa tecnicismes especialitzats.
5.-Claredad.- això s'aconsegueix a travez d'oracions ben construïdes, ordenades, clares, precises i sense sobreentesos. Mantenen una senzillesa sintàctica. 
6.Verificabilidad.- s'ha de de comprovar la veracitat dels enunciats del text.

FALSACIONISME DE POPPER

Bàsicament el falsacionisme és la proposta popperiana per l'epistemologia de les ciències i consisteix a sostenir que, atès que el mudus tollens és un raonament vàlid, l'única possibilitat lògica per a una teoria és ser refutada (o falsada). I això ho sosté contra els inductivistas

Per Popper una teoria és falsable i, per tant, científica si hi ha un possible cas contrari a ella o dit d'una manera més simple, si prohibeix o exclou una possibilitat llavors, si aquesta possibilitat o cas és trobat en la contrastació, la teoria està falsada i ha de ser abandonada (Popper no admet l'ús d'hipòtesis en cap lloc per modificar una teoria davant d'una falsació) i ha de proposar-ne una de nova.

Una de les seves obres mes importants és "conjectures i refutacions", com el seu nom indica, Popper sosté que la ciència progressa a partir d'assaig i error

Les ciències empíriques són conjunts sistemàtics de coneixements, coherents i racionals, amb els quals s'ofereix una explicació de les causes dels fenòmens i de les lleis per les quals es regulen, explicació que és contrastable amb l'experiència.  El mètode per excel·lència de les ciències empíriques és el mètode hipoteticodeductiu.

Les ciències formals són conjunts sistemàtics de coneixements racionals i coherents, que s'ocupen de l'estudi dels processos lògics i matemàtics, (pel que el seu objecte d'estudi no és el món, la realitat físic-natural, sinó formes buides de contingut), però els coneixements poden ser aplicats a aquesta realitat físic-natural. El mètode propi de les ciències formals és el mètode deductiu.

- L'objecte de les Ciències Formals és la abstracció.
- L'objecte de les ciències empíriques és la realitat sensible.
- La font de les Ciències Formals és el raonament.
- La font de les ciències empíriques és l'experiència.
- La demostració a les Ciències Formals es basa en la verificació.
- La demostració a les ciències empíriques es basa en la confirmació o refutació.
- Les Ciències Formals tenen una utilitat indirecta.
- Les ciències empíriques tenen una utilitat directa.

_Ciencias Formals com les matemàtiques i la lògica.
_Ciencias Factuals o aplicades, aquestes es diuen aplicades perquè les podem estudiar .....
_Ciencias Naturals, com la biologia, química, física, geografia
_Ciencias Socials, com el dret, economia, sociologia, antropologia, Etc ..

El mètode hipoteticodeductiu és una descripció del mètode científic per tant és el procediment o camí que segueix l'investigador per fer de la seva activitat una pràctica científica. El mètode hipoteticodeductiu té diversos passos essencials: observació del fenomen a estudiar, creació d'una hipòtesi per explicar aquest fenomen, deducció de conseqüències o proposicions més elementals que la pròpia hipòtesi, i verificació o comprovació de la veritat dels enunciats deduïts comparant-los amb l'experiència.

Fases del mètode hipoteticodeductiu

1.-Plantejament del problema
2.-Creació d'hipòtesis
3.-Deduccions de conseqüències de la hipòtesi
4.-Contrastació: refutada o acceptada

UN EXEMPLE DEL MÈTODE HIPOTETICODEDUCTIU

[OBSERVACIÓ] Al Segle XIX, els astrònoms Adams i Le Verrier van descobrir el planeta Urà. No obstant això, en estudiar la seva òrbita van detectar que no seguia les lleis de Newton, sinó que tenia petites "irregularitats" en la seva òrbita de translació.
[HIPÒTESI] Llavors ells van suposar que un objecte massiu proper o l'atraccío d'altra planeta exercia la seva atracció gravitatòria sobre Urà creant irregularitats en la seva òrbita.
[DEDUCCIÓ] Es van realitzar els càlculs i es va deduir que si existís tal planeta havia de tenir tal massa i havia de trobar-se en tal punt en el cel i per tant amb un telescopi s'hauria d'observar
[PROVA EMPÍRICA] L'astrònom Galle, amb un telescopi més poderós,va rastrejar aquesta regió del cel i, efectivament, va trobar el planeta Neptú. Llavors hipòtesi va resultar no refutada per l'experiència.

Thomas Samuel Kuhn va ser un historiador i filòsof de la ciència nord-americana, conegut per la seva contribució al canvi d'orientació de la filosofia i la sociologia científica en la dècada de 1960.

Hi ha tres conceptes claus per entendre la qüestió: primer, el de "paradigma", un paradigma en una teoria o hipòtesi científica que innova radicalment un camp científic. Se sap que una idea és un paradigma quan mostra que és molt útil per explicar problemes que fins llavors no havien estat resolts i mostra que té potencialitats per resoldre molts altres en el futur. Un paradigma és una explicació general, global.
L'altre concepte és el de "ciència revolucionària", Kuhn diu així a la investigació científica que produeix nous paradigmes.
Finalment, "ciència normal"

És la ciència que es dedica s'ha explotar els avantatges d'un paradigma, és a dir, ha desenvolupar totes les seves potencialitats. La ciència normal el que fa és prendre l'explicació general del paradigma i aplicar-la a camps o problemes específics.
Per exemple, la física de Newton (les seves tres lleis i la llei de la gravitació universal) van constituir un paradigma perquè va permetre explicar coses que fins aquell moment no s'havien explicat i, a més, va poder ser aplicada en els segles següents per desenvolupar nous explicacions a camps particulars (per exemple, la llei de la gravitació de Newton, va ser usada per explicaré l moviment a l'interior de l'àtom). La teoria de la relativida d'Einstein i la física Quàntica també van ser un nou paradigma (van ser ciència revolucionària), posteriorment la física del segle ** fins als nostres dies ha explotat aquests paradigmes aconseguint aplicacions en noves àrees.
La ciència normal es caracteritza per, no radicalment innovadora, és la ciència que habitualment fan els científics, una part important de la ciència normal es dirigeix ​​ha comprovar les prediccions dels paradigmes.

Una Fal·làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l'objectiu conscient d'enganyar, llavors s'anomena sofisma

Fal·làcia ad hominem (contra l'home):

S'hi nega l'opinió d'algú sense fer referència al contingut de l'opinió, sinó basant-se en una crítica a la persona que la manté o bé a les seves circumstàncies (es un atc personal)

Fal·làcia ad baculum (al bastó):

S'hi dedueix una determinada conclusió basant-se únicament en les conseqüencies negatives o desagradables que implicarà la negació de la conclusió (es una amenaça)

Fal·làcia ad populum (al poble):

Les raons que s'exposen,que se sap prèaviment que seran acceptades per l'auditori, no estan vinculades amb la conclusió i nomes pretenen exaltar els sentiments i les emocions (Emocions)

·Fal·làcia ad verecundiam (apel·la a l'autoritat): Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel·la a l'autoritat per demostrar una conclusió (autoritat o representant)

·Fal·làcia ad ignorantiam:

 De la impossibilitat de provar una cosa se'n dedueix la falsedat. Es parteix de la idea falsa que tot allò vertader està provat (Ignorancia)

·Fal·làcia tu quoque (tu també):

per demostrar que una determinada acusació és falsa, s'acusa l'acusador d'allò mateix (jo ho faig i tu també)

·Fal·làcia es populo:

Es defensa un determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió (Tothom ho fa)

Fal·làcia de la falsa causa

Per la simple coincidència entre dos fenòmens s'estableix sense base suficient una connexió causal entre ells (si)