Mètode cartesià: dubte, cogito, Déu i res extensa

Mètode cartesià i les meditacions de Descartes

Per Descartes la principal motivació per construir la seva teoria és la convicció que la filosofia hauria de ser un saber universal, però hi ha moltes teories contradictòries que ens condueixen cap a l'escepticisme, que nega la possibilitat d'un coneixement segur. Això es deu, segons ell, a la manca d'un mètode de coneixement adequat.

Les quatre regles del mètode

Per això Descartes vol que ens allunyem del saber tradicional i elabora un mètode format per quatre regles que caldrà aplicar a la investigació cap al coneixement desitjat:

• Primera regla — evidència: no acceptarem cap cosa com a veritable si no se'ns presenta de forma clara i distinta en la nostra ment.
• Segona regla — anàlisi: cal dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder solucionar-los.
• Tercera regla — síntesi: implica l'ordenació dels pensaments, tant dels simples com dels complexos.
• Quarta regla — enumeració: cal fer tantes enumeracions completes i revisions com facin falta per evitar l'error.

La part negativa: el dubte metòdic

El mètode cartesià està dividit en dues fases importants. La primera és la part negativa, és a dir, el dubte, presentat en la primera meditació. Aquest acte de dubtar porta a l'escepticisme, perquè posa tot en dubte. El dubte de tot sorgeix d'errors dels sentits —ja que els nostres sentits poden enganyar-nos— i també del fet de dubtar del món extern, perquè quan somiem distingim entre estar somiant i estar desperts, però, com que no tenim un criteri de distinció evident, podem dubtar de l'existència del món. Finalment, en aquesta part negativa apareix la hipòtesi d'un geni maligne que ens enganya. Per tot això ens trobem en una situació de dubte radical, el que Descartes anomena "dubte hiperbòlic"; com que es dubta de tot, tot és sospitós i cal negar provisionalment allò sospitós. Aquesta negació representa el límit del dubte.

La part positiva: el cogito i la primera veritat

Quan s'arriba al límit d'aquest mètode trobem la part positiva, on podem descobrir la primera veritat: el jo (res cogitans). Aquí comença la segona meditació: la reflexió en què el fet que dubtis de tot et porta a adonar-te que estàs dubtant; això significa que hi ha alguna cosa que dubta, és a dir, una cosa que pensa. Cogito ergo sum (penso i per tant existeixo). Aquest jo pensant, Descartes l'anomena res cogitans (substància pensant): el jo existeix i es caracteritza pel pensament. Amb l'anàlisi del jo en quant a substància pensant comença la tercera meditació.

L'existència del jo de la consciència es constitueix com una veritat indubtable que se'ns presenta de forma clara i distinta. Per això Descartes afirma que la primera veritat té la funció de ser el criteri d'evidència: seran veritables les coses que només concebem de forma clara i distinta, igual que hem concebut el jo. Aquesta postura s'acosta al solipsisme: l'única cosa que podem afirmar segurament és que jo existeixo, i per això cal continuar investigant per trobar més veritats.

Tipus d'idees segons Descartes

Sabem que el jo pensa, què pensa i Descartes diu que hi ha tres tipus d'idees:

• Idees adventícies: provenen de la nostra experiència externa.
• Idees factícies: es construeixen mitjançant combinacions d'altres idees.
• Idees innates: no provenen de l'exterior ni depenen de nosaltres; s'imposen per elles mateixes de manera necessària.

La recerca de la segona veritat: l'existència de Déu

Per continuar trobant veritats, Descartes decideix basar-se en les idees innates (no en les adventícies, perquè encara dubtem de la realitat exterior, ni en les factícies, perquè provenen de la nostra imaginació). Les idees a partir de les quals podem construir el coneixement són les idees innates, i fent servir aquestes Descartes troba la segona veritat: l'existència de Déu (res infinita).

Descartes sosté que Déu és equivalent a la idea d'infinitud, que es troba de manera innata a la nostra ment, i vol demostrar la seva existència amb dos arguments principals:

• Argument d'infinitud: la idea d'infinitud necessita una causa adequada —jo no l'he pogut crear perquè sóc finit— i, per tant, ha d'haver creat aquesta idea una substància infinita.
• Argument de causalitat aplicat al jo: el jo finit i imperfecte es pregunta per la seva causa i és evident que ell no s'ha pogut crear: si l'hagués fet ell mateix, hauria creat idees innates de perfecció i finitud com les que tenim, però això no és possible; per tant, arriba a la conclusió que ha estat creat per Déu, que és infinit i perfecte.

Amb aquests arguments i un altre desenvolupat posteriorment, Descartes defensa l'existència de Déu i inicia la quarta meditació amb l'estudi de la seva naturalesa.

Déu, veracitat i l'origen de l'error

El jo és imperfecte perquè dubta, però Déu és perfecte i, si és perfecte, ha de ser verací, és a dir, no ens enganya quan fem ús de la raó. Les coses que percebem de manera clara i distinta són veritat, i amb aquesta reflexió s'anul·la la hipòtesi del geni maligne: el dubte deixa de ser hiperbòlic i Déu passa a convertir-se en el criteri de veritat.

Tanmateix, cal preguntar-se d'on prové l'error, ja que no sempre podem distingir amb claredat allò veritable d'allò fals. L'error no pot venir de l'enteniment perquè aquest és limitat; Descartes situa l'error en la voluntat, que és capítolment més ampli o il·limitat: sempre que intentem anar més enllà del que l'enteniment ens pot demostrar, estem utilitzant la voluntat i aquesta ens pot induir a l'error si tracta de formular judicis sobre coses que no coneix.

Argument ontològic i cinquena meditació

A la cinquena meditació, Descartes presenta un altre argument per demostrar l'existència de Déu: Déu, en tant que ésser perfecte, implica la seva existència necessària, ja que és més perfecte existir que no pas no existir. Això equival a una forma d'argument ontològic.

La tercera veritat: l'existència del món i les coses materials

Després d'haver demostrat l'existència de Déu, Descartes examina la tercera veritat: l'existència del món i de les coses materials (res extensa). A la sisena meditació, argumenta que, analitzant-nos a nosaltres mateixos, podem veure com el nostre cos i els nostres sentits són diferents de la nostra ment, del jo que es caracteritza pel pensament. Un Déu verací i omnipotent és capaç de crear aquestes substàncies diferents.

El món, que inclou el nostre cos, és una substància caracteritzada per la seva extensió: la res extensa. Així, el jo, Déu i el món són substàncies. Descartes defineix una substància com la realitat que no precisa d'una altra per existir.

Ordre i dependència de les substàncies

Amb l'aplicació del mètode cartesià i les seves regles es demostren tres realitats i, seguint un ordre de major a menor, trobem primer la res infinita (Déu), creadora de la res cogitans (el jo) i de la res extensa (el món). Estrictament, la definició de substància s'hauria d'aplicar només a la res infinita, ja que les altres dues depenen de Déu per existir; però Descartes afirma que el jo i el món són substàncies independents i completament diferenciades.

En resum, Descartes parteix del dubte metòdic per arribar a una primera veritat indubtable (el cogito), estableix tipus d'idees i recorre a les idees innates per provar l'existència de Déu, que garanteix la veracitat de les percepcions clares i distantes i permet, finalment, afirmar l'existència del món i la distinció entre ment i cos.