Metafísica i l'Ésser Humà: De Plató a Descartes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en catalán con un tamaño de 3,35 KB
Plató
Plató, influït per Heràclit, sosté que la realitat dels sentits és canviant: aparença. Planteja un dualisme metafísic (món sensible i món de les idees) i un dualisme ontològic (format per coses i format per idees).
Les Idees: Són la realitat en sentit ple, separades i independents de les coses. Característiques: ...
Les Coses: No són sempre iguals perquè estan en continu moviment. Són la realitat que ens mostren els sentits. Característiques: ...
Les idees depenen de l'ontologia i la gnoseologia.
Aristòtil
Teoria hilemòrfica: L'ésser està format de matèria i forma, amb dos nivells de composició:
- Matèria primera: La matèria es forma mitjançant l'essència.
- Forma substancial: L'essència fa que una cosa sigui el que és.
- Matèria segona: Tracta aspectes menys determinables.
- Forma substancial: Dóna a l'ens els accidents.
Teoria del canvi: Potència-acte, canvi de concepte.
Realitat concreta: Física, dos tipus d'ésser.
Model teleològic: Assolir la perfecció els éssers naturals i la naturalesa, canvis immanents a la naturalesa, tipus de causa.
Descartes
Criteri de veritat: Dubte metòdic, eliminar la hipòtesi del geni maligne, demostra l'existència de Déu, "ésser perfecte i infinit" (idea innata).
Argument gnoseològic: Causalitat (som imperfectes amb l'evidència de que tenim a la ment l'existència d'un ésser infinit i perfecte. Si Déu no existeix, aleshores qui ens ha creat? Jo? Els meus pares o algú menys perfecte que Déu? Hem de trobar una causa última que sigui causa de si mateixa).
Argument ontològic.
Realitat per Descartes:
- Substància: No necessita cap altra realitat per existir.
- Infinita: Propiament substància, no creada, independent i perfecta: infinitud, eternitat, immutabilitat, omnisciència, omnipotència.
- Pensant i extensa.
La Persona
Persona: Origen etimològic (en grec, allò que dignifica l'ésser humà, el fa ser més important que el fet de ser un ésser biològic) i sonar amb força (amb un prospon, una màscara que feia que la veu sonés més forta i representava el personatge central i important, la dignitat).
Substància individual de naturalesa racional (interaccionar amb l'entorn, consciència de l'entorn i nosaltres mateixos, judicis, judicis evoquen actuar, actuar estarà regit per la voluntat i la llibertat. La naturalesa aportarà felicitat a qui actuï amb llibertat i amb voluntat amb una consciència racional). Primera definició de l'ésser humà, més antropològica.
Arguments en contra de la naturalesa humana:
- L'essència/naturalesa és comuna a molts, però l'home, cada un és una personalitat diferent.
- L'essència és quelcom fix, però l'home és mudable.
- L'essència és quelcom determinat, delimitat; però l'home és lliure.
L'Ésser Humà: Animal racional, el diferencia de la resta perquè posseeix la paraula (logos), intel·ligència. Els altres duen una existència marcada per instints, en canvi els éssers humans decideixen què volen fer, són lliures.