La Metafísica: Què és, Corrents i Concepcions Filosòfiques

La Metafísica

És una branca de la filosofia que estudia l’existència en general. S’ocupa del ser, de què és existir, de què existeix i de per què existeix, problemes que es poden resoldre amb l’ajuda de la ciència empírica o matemàtica. Molts filòsofs han estat partidaris de la metafísica i han creat grans sistemes interpretatius i explicatius de la realitat. També hi ha hagut filòsofs que han rebutjat els plantejaments metafísics.

Caracterització de la Metafísica

El que va ser una determinació bibliogràfica i merament classificatòria, després va resultar ser molt útil per referir-se a tot allò que es troba més enllà d’allò físic. Els filòsofs grecs van descobrir que d’alguna manera el pensament es corresponia amb la realitat i, per tant, que el que podia ser pensat podia existir, encara que no es pogués veure ni tocar. La raó es va oferir com el camí més adequat per descobrir-ho i accedir, pensant, al vertader ser de les coses. Aquest va ser el començament de la metafísica, una reflexió racional sobre la realitat en general, sobre què significa existir, sobre allò que existeix i sobre la raó de la seva existència.

Metafísiques Materialistes

Han reduït el que és real a una substància: la matèria. Es caracteritza perquè ocupa un espai i és més o menys compacta; és fonamentalment la mateixa en tots els cossos naturals, la seva quantitat és constant. Ens n’informen els sentits i la raó ho corrobora. Creure que el que existeix és material és, també, una creença molt arrelada al sentit comú. Les diferències que podem trobar entre els objectes són el resultat de l’organització dels seus components materials. Per al materialisme, l’univers sencer és material i, per tant, també tot el que conté, incloses les idees. El que denominem realitat subjectiva o mental és considerat pel materialisme un fenomen dependent de les condicions físiques del cervell.

Per a Nietzsche, la metafísica és el gran error que, com una ombra, s’ha estès per Occident des de Plató. Consisteix a haver creat un món fictici i il·lusori, un altre món, que desvalora i menysprea l’únic món, el real. Com s’ha pogut produir aquest engany? Per a Nietzsche, la causa es pot trobar en el poder suggeridor del llenguatge: les nocions de la substància, ésser, Déu o ànima han dut a la raó al desvari, en creure que aquestes nocions designaven entitats reals. La metafísica, segons Nietzsche, té una explicació psicològica: la por. Por a acceptar el món tal com és; davant el permanent canvi i transformació, es busca l’estabilitat; davant de la irracionalitat dels fenòmens, es busca la raó última; davant de la caducitat de la vida humana, s’anhela un referent etern; davant la debilitat i la desprotecció de l’ésser humà, un refugi en un ésser transcendent i totpoderós.

En el segle XX, els neopositivistes redueixen les idees metafísiques a expressions sense sentit. El llenguatge metafísic no té significat. Les proposicions metafísiques tenen l’aparença d’expressions significatives, però no ho són perquè no són verificables. El valor de la filosofia consisteix a desenmascarar els falsos problemes creats pel llenguatge, quan es deixa dur per la il·lusió metafísica.

Per al materialisme, en fi, una pedra, un enciam i un ésser humà són conglomerats de matèria que poden ser subdividits en elements més simples, en molècules i àtoms. Segons el materialisme, els canvis de massa, volum o forma dels cossos no suposen la desaparició dels seus components. La matèria del que estan fets prendrà una nova forma. Així doncs, la matèria canvia, però no desapareix. Per a les metafísiques materialistes, la matèria està dotada d’un dinamisme intern que explica els processos de transformació que observem en tot el que ens envolta. Aquests estan regulats per lleis que poden ser descobertes i comprovades. Aquestes lleis solen conduir al determinisme, posició filosòfica que sosté que tots els esdeveniments succeeixen com a conseqüència de les lleis de la matèria i, per tant, poden ser explicats a partir d’aquestes.

Força i Debilitat del Materialisme

La força del materialisme resideix precisament en la feblesa de l’opció contrària, l’espiritualisme, incapaç de donar una versió clara de què és una existència immaterial, i de com alguna cosa espiritual pot introduir o generar moviment en el món material. La posició espiritualista pressuposa l’existència de Déu. D’altra banda, la feblesa de l’opció materialista deriva del buit existent entre la matèria i l’experiència del subjecte. Si bé no hi ha raons convincents per creure en alguna cosa espiritual l’existència de la qual no es pot verificar, tampoc n’hi ha per afirmar que tot el que existeix, incloses les idees, és d’ordre material. El materialisme ha de plantar cara a la dificultat d’explicar l’ordre de la naturalesa, la raó de l’existència dels éssers vius o l’aparició d’un òrgan tan complex com el cervell humà, sense servir-se de res aliè a la pròpia realitat material. Davant aquesta dificultat, el pensament humà sent la necessitat de recórrer a les posicions espiritualistes.

Metafísiques Espiritualistes

Defensen que l’essència última de la realitat és de caràcter espiritual. Per espiritual s’entén el contrari de material. El que és espiritual és allò que no és físic i, per tant, immaterial, sense les propietats de la matèria.

Força i Debilitat de l’Espiritualisme

Resideix en la incapacitat del materialisme per explicar les experiències subjectives, en particular la consciència. La idea d’una matèria infinita que existeix sense raó aparent, que és dinàmica per si mateixa i que, sense cap tipus de planificació, es concreta en éssers vius i cervells humans, resulta difícil de creure. El sentit comú sembla exigir una explicació transcendent aliena al món material. La debilitat d’aquestes teories radica en la seva incompatibilitat amb l’experiència quotidiana de les coses i, amb els coneixements obtinguts per la ciència en el seu estudi de la naturalesa. Pretendre que tot el que existeix siguin esperits i idees i que els humans llegim les idees de la ment de Déu, és un sistema d’una complexitat innecessària. És més senzill explicar la realitat des dels pressupostos materialistes, tot i les seves limitacions.

Del Monisme al Pluralisme Metafísic

Tant el materialisme radical com l’espiritualisme, en la versió que hem presentat aquí, comparteixen que la realitat és homogènia i que s’explica a partir d’un únic element. La concepció que en la realitat hi ha solament una substància, mitjançant la qual tot s’ha d’entendre, es denomina monisme. Existeix una tercera modalitat de monisme, que podríem denominar monisme neutre o neutralisme i que, d’acord amb ell, la substància última de l’univers, l’essència de tot el que existeix, seria neutra pel que fa a qualsevol diferència entre matèria i esperit. El defensor tradicional d’aquesta teoria és Baruch Spinoza. En la seva opinió, només hi pot haver una substància (és infinita i autocausada) i aquesta pot ser concebuda com a matèria o pensament. És a dir, el que és real pot ser interpretat com a material o com a mental. La substància presenta infinits aspectes, però només en coneixem dos: el pensament i l’extensió. Aquesta única substància també pot ser concebuda com a Déu o com a Naturalesa, raó per la qual es considera Spinoza un filòsof panteista, és a dir, un filòsof que defensa la idea que tot és Déu i que no hi ha raons per distingir entre Déu i la Naturalesa. En opinió d’Spinoza, el pensament i l’extensió són atributs d’una única substància (neutra), i que no interactuen, sinó que ocorren junts en cadascuna de les maneres amb què la substància es concreta. El cas més interessant és, naturalment, l’ésser humà, en què els fets mentals es manifesten al mateix temps que els fets físics.

El pluralisme metafísic sosté que l’ambició monista és irrealitzable: existeixen massa bretxes en la realitat que no es poden explicar recorrent a una única substància. El dualisme (cos i ànima) insisteix a traçar la línia divisòria on els neutralistes s’esforcen a esborrar-la. Per al dualisme, la realitat està dividida en dues parts: la realitat espiritual i la material. Però la primera és la que té prioritat ontològica, és a dir, constitueix una realitat superior i anterior a la segona; la realitat de la matèria és com una ombra o una forma degradada de la realitat material. Aquest dualisme s’expressa de moltes maneres: la ment i el cos, el que és intel·ligible i el que és sensible, la forma i la matèria, l’esperit i la naturalesa... Es planteja el problema de la relació entre els dos ordres de la realitat. Per a la filosofia cristiana, és fonamental distingir entre Déu i el món, o el que és el mateix, entre el Creador i allò creat. En el món, al seu torn, es poden distingir les substàncies materials (cossos) i les espirituals (ànimes). Per a Descartes, existeixen tres substàncies diferents: la pensant i les seves idees (esperit humà), de la qual tenim un coneixement clar i diferent, la substància perfecta i infinita (Déu), i la substància extensa (els cossos materials que formen el món). En l’extrem del pluralisme metafísic trobem Leibniz. Aquest filòsof va defensar l’existència d’una infinitat de substàncies simples i independents les quals va anomenar mònades.

Concepcions de l'Absolut o Déu

Quasi sempre, l'absolut és identificat com Déu. Però hi ha diferents concepcions pel que es té com a Déu:

• PANTEISME: l'absolut és una realitat divina immanent al món. Creuen en un Déu que s'identifica amb la unitat de tot el que existeix, és a dir, amb la natura. Déu i natura serien el mateix. Ex. hinduisme i budisme.
• TEISME: l'absolut és una realitat divina transcendent al món. Creuen en un Déu creador de l'univers que, a més, pot intervenir en tots els esdeveniments que hi succeeixen. És un Déu personal (amb qualitats com la bondat). Pot revelar-se als homes, que poden accedir-hi. Ex. cristians.
• DEISME: l'absolut és una realitat transcendent al món. Creuen en un Déu que és la causa i el fonament del món, però que no hi intervé. No és un Déu personal. L'ésser humà pot accedir-hi de forma exclusivament racional.

Totes són concepcions diferents de Déu, però n'accepten l'existència com a explicació del món i l'ésser humà. No tenen en comú la forma a la qual l'home pot accedir a ell (però tenen en comú que és possible accedir-hi racionalment). Però no tots els pensadors s'han decantat per una d'aquestes, n'hi ha que neguen l'existència de Déu o la possibilitat d'accedir-hi.