Mercè Rodoreda: una vida marcada per la literatura i el destí

Mercè Rodoreda

Vida i obra: Va néixer a Barcelona l'any 1908, en un ambient familiar tocat per la literatura i el teatre. Prompte es va interessar per les lletres i molt jove va començar a col·laborar amb articles i contes en les pàgines de diverses publicacions. Va anar dos anys a l'escola però va ser una gran lectora i va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933 va publicar la seva primera novel·la Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d'un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. L'any 1939 va començar el seu camí a l'exili, on no tenia temps per dedicar-se a la novel·la i es va dedicar al conte. En la dècada dels cinquanta es va establir a Ginebra, i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per a tornar a enfrontar-se amb aquest gènere està marcat per Vint-i-dos contes, on va experimentar tècniques i temes que utilitzarà en les novel·les posteriors. La majoria de les narracions d'aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs. El 1962 va publicar la seva novel·la més famosa, La plaça del Diamant, on tracta d'una història senzilla d'una dona de les classes populars i, per mitjà de les seves limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. Això hi ha un contrast tràgic i complex, que produeix una tensió dramàtica impressionant. La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un rerefons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seva història d'opressió i de soledat. El 1966 va publicar El carrer de les Camelies, que parteix d'un personatge femení que intenta referir una identitat personal. En Jardí vora el mar el protagonista és un home que afavoreix l'aparició d'altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall Trencat, probablement la seva obra mestra, narració de la liquidació de tot un món centrada en la vida d'una dona de la burgesia barcelonina i la seva família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Ben entrada la dècada dels setanta tornarà al seu país i veurà reconeguda la seva obra, considerada per molts crítics la producció novel·lística més important de la postguerra, tant per la qualitat literària com per la seva acceptació a escala internacional. La seva obra sol dividir-se en tres períodes: Els anys d'aprenentatge, La maduresa i La vellesa. A la Primera Etapa pertany Aloma (1938), novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una adolescent somiadora desconeguda de la vida – Aloma – i un home ja gran i amb experiència – Robert. El simbolisme aquí és la pèrdua de la pubertat i de l'enfrontament amb el món dels adults. L'etapa de Maduresa s'inicia amb la publicació de Vint-i-dos (1958), històries d'amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La solitud hi és present de manera constant contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats són: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana, la impossibilitat de les relacions d'igual a igual entre homes i dones. També està la publicació de la Plaça del Diamant abans mencionada, i el El carrer de les Camelies, abans mencionat també. Ara amb la seva obra literària: els múltiples estudis que sobre l'obra d'aquesta autora s'han publicat coincideixen a fer-ne una primera classificació que distingeix entre els anys de formació i els de maduresa creadora. Però, a partir d'aquesta primera classificació, ja no resulta tan fàcil fer qualsevol altra subclassificació i les discrepàncies entre els crítics es fan més visibles. En conseqüència, el conjunt de el context històric i cultural de la literatura catalana dels anys trenta i, fins i tot, en representava l'avantguarda generacional. Allunyada de Catalunya, Mercè Rodoreda vivia des de feia temps dins de l'àmbit cultural de llengua francesa i la seva obra es desenvolupava al ritme de les seves obsessions personals, però també, paral·lelament a les seves lectures i en conseqüència a les preocupacions dels intel·lectuals i escriptors europeus de l'època. Així es va sentir especialment atreta pels grans escriptors del primer terç del segle XX: Virginia Woolf, Joyce, Proust, Kafka, Artaud i Katherine Mansfield, entre altres. L'última, sobretot, influí notablement en el seu estil. També es va sentir atreta pels escriptors coetanis i pels corrents literaris de la més estricta modernitat. Fins i tot es va sentir temptada pel corrent behaviorista introduït a Europa. Per tant, podem afirmar que va ser una escriptora completament europea, encara que això evidentment no oblidava la seva cultura catalana. A pesar de les dificultats provocades pel seu allunyament físic, va mantenir un contacte permanent amb la cultura del seu poble. No va deixar mai de llegir els escriptors catalans que li interessaven: els clàssics com Bernat Metge, però també altres més actuals com Josep Carner. És significatiu que potser l'escriptor que més la va atreure durant la postguerra fou Llorenç Villalonga, va ser també un cas atípic en la literatura catalana de l'època, essencialment francesa, connectant amb la de Rodoreda, una formació cultural que, en gran part, li va permetre escriure una obra literària de gran qualitat com posa de manifest la seva anàlisi. L'ordenació de l'obra de Rodoreda és criticada per Montserrat Casals que fent ús de documents privats, demostra que les dates d'escriptura de Rodoreda no són tan nítides com ho són les dates de publicació. Novel·les i contes no van ser escrits successivament sinó simultàniament i de vegades escrits i reescrits constantment o bé en llargs intervals. Per a Casals això invalida en gran part la classificació d'Arnau i consequentment pensa que no hi ha una progressió constant des de les primeres obres estrictament realistes fins a les últimes de marcat caràcter fantàstic, sinó que conviuen, des d'un principi, dos corrents literaris que barregen en la seva obra la realitat i la fantasia. És possible que condicionaments de tipus extern obligessin l'escriptora a conrear el seu vessant realista en detriment de l'altre més fantàstic. En les seves obres de maduresa, per desgràcia, la trajectòria literària de Rodoreda es va veure frenada pel triomf franquista, L'EXILI I L'HORROR DE LA Segona Guerra Mundial. I aquesta llarga experiència es reflecteix en les seves obres posteriors, que inauguren la seva etapa de maduresa, tant des del punt de vista tècnic com d'una perspectiva temàtica, perquè les obres d'aquest període, sobretot les dues més importants, se centren en heroïnes que des de la maduresa recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut. Cal destacar que el temps li ha fet oblidar o superar algunes frustracions de l'autora i això comença a reflectir-se en les seves narracions on les relacions entre homes i dones no són tan antagonistes. Hi ha altres novel·les (abans mencionades) com Mirall Trencat publicada a Barcelona pel Club dels novel·listes l'any 1974. Aquesta novel·la és considerada una de les millors de Rodoreda per la seva complexitat i riquesa. L'argument ja no es centra de forma exclusiva en uns determinats personatges sinó en tota una família i alhora recrea un mite: el de la infantesa. En aquest sentit és una obra contemporània a les dels narradors de la generació dels setanta que recrearen en les seves ficcions el món cíclic de les sagues familiars, popularitzat internacionalment, sobretot, arran la publicació de Cien años de soledad de l'escriptor colombià Gabriel García Márquez. Però, probablement allò que distingeix a l'autora de les altres escrites amb anterioritat és l'estructura tancada. En Mirall trencat s'explica el naixement, el creixement, l'ensulsiada i la destrucció de tot un món, el d'una família, relacionant-la amb un moment històric. L'època anterior a la Guerra Civil Espanyola un món perdut definitivament i que l'escriptora tracta de recuperar mitjançant la ficció per també una etapa de la seva vida que des de la vellesa contempla totalment allunyada i perduda.