Ment, Consciència i Cervell

1.1 El cos, la ment i el cervell

L'estudi de la ment, el cos i el cervell és abordat per la filosofia, la biologia i la medicina. Com a organismes vius, formem part de la natura material i desenvolupem funcions que ens permeten subsistir de manera autònoma. Vivim, sentim i coneixem a través del cos, un instrument indispensable per a la vida.

La ment és el conjunt d'activitats pròpies de la intel·ligència i la capacitat humana. Processa la informació del món exterior i dirigeix les funcions vitals. Actualment, no es pot abordar cap discussió sobre la ment sense tenir en compte el cervell.

El cervell és l'òrgan complex que fa possible exercir les funcions intel·lectuals, afectives i motores de la vida. Les ciències han progressat molt des que Santiago Ramón y Cajal va estudiar per primera vegada les cèl·lules cerebrals, la seva connexió i el sorprenent funcionament del cervell. La investigació del cervell és l'objecte de les neurociències, que analitzen com es produeix el procés de raonament. Els seus resultats són sorprenents, però la tasca ambiciosa de conèixer el funcionament material de la ment està lluny de ser resolta.

1.1.1 Corrents filosòfics sobre la ment

Aquest problema es troba al centre de la filosofia de la ment, una disciplina recent que ha de tenir en compte els avenços de les neurociències.

• Monisme: La ment i el cos no són dues realitats separades, sinó aspectes diferents d'una mateixa realitat. Material: atomistes, Marx. Espiritual: racionalistes, Spinoza; representants de l'idealisme filosòfic (Berkeley o Hegel).
• Dualisme: La ment i el cervell són realitats diferents. No és possible reduir l'activitat mental a la cerebral. La ment és més valuosa que el cos. El dualisme psicofísic planteja tres maneres d'entendre la relació:
  1. Entre ment i cos hi ha un paral·lelisme d'actuació (Leibniz).
  2. La ment i el cos es connecten en certes ocasions (Malebranche).
  3. La ment no manté cap relació amb el cos, és un epifenomen del cos, una cosa que s'alça sobre el cos.
• Fisicalisme: L'activitat mental depèn del cervell i es pot explicar mitjançant causes físiques.
  1. Defensa la identitat entre ment i cervell: l'activitat mental no és més que la del cervell.
     • Teoria de la identitat de tipus: a cada estat de la ment respon un estat del cervell.
     • Teoria de la identitat d'instància: a cada pensament corresponen diversos estats cerebrals.
  2. Conductisme: Tota activitat mental es tradueix sempre en una conducta determinada. S'ha d'analitzar la conducta manifesta, la ment és un problema sense sentit.
  3. Funcionalisme (Donald Davidson i John Searle): Entre cos i ment hi ha una interacció complexa. L'important és investigar com un estat mental es relaciona amb altres estats mentals i motiva un comportament determinat.

1.2 La consciència

La consciència permet una tornada a si mateix, una reflexió. Tenir consciència implica tornar sobre un mateix i adonar-se'n, explicar o plantejar-se l'explicació d'alguna cosa. La consciència permet, gràcies a la reflexivitat, pensar sobre la realitat exterior, sobre els altres éssers humans i sobre el que som.

Formes de consciència que es troben relacionades:

1. Consciència immediata: Possibilita conèixer i advertir la nostra pròpia presència, no necessita cap intermediari.
2. Consciència mediata: Ens permet pensar i jutjar el món exterior, les conseqüències dels nostres actes i el que són els altres. Exigeix intermediaris, entre altres, la realitat exterior i l'activitat d'altres éssers humans.

Brentano i Husserl afirmen que la consciència era una realitat intencional. Tota consciència té una intenció a la qual apunta; es dirigeix a un objecte diferent de si mateixa. La consciència és la capacitat de crear relacions. Tenim consciència quan mantenim relacions amb nosaltres mateixos, amb els altres o amb el món exterior. La intencionalitat amplia el significat de la reflexivitat de la consciència i no permet que aquesta sigui una substància tancada.

La consciència pot ser una font d'errors i falses il·lusions i, de vegades, és origen de malalties com els trastorns neurològics i conductuals. Hi ha filòsofs que han destacat el valor de la consciència com a font de coneixement i com a criteri d'acció moral, i altres com a font d'engany i conflicte. La crítica més important sobre el valor inqüestionable de la consciència procedeix de Sigmund Freud.

Freud pensa que el comportament manifest conscient es basa en un univers complex d'elements inconscients. El que anomenem consciència es basa en un conjunt de sentiments i idees inconscients que no apareixen en els somnis i en els actes fallits. Només si s'entén l'inconscient es podrà analitzar la consciència. La perspectiva de Freud va fer trontollar el valor que se li atribuïa a la consciència i va ser l'origen de la seva anàlisi crítica des del començament del segle XX.