El Medi Físic d'Espanya i Catalunya: Relleu i Territori
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geografía
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,94 KB
El Medi Físic d'Espanya i Catalunya
1. El Territori Espanyol i el Relleu
1.1. Situació de la Península Ibèrica
La posició geogràfica que ocupa la península dóna facilitats a les comunicacions i al comerç amb Europa perquè els Pirineus actuen com a barrera natural, tot i que no van ser un obstacle per al contacte d'altres pobles en el passat. A més, de tenir uns ports de muntanya accessibles i sense presència de rius entre els dos països. Pel sud, només 14 km separen Gibraltar d'Àfrica. Per l'estret hi ha hagut un intercanvi cultural i comercial que ha facilitat el control de la navegació.
1.2. Característiques del Relleu Peninsular Espanyol
El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície. Aquestes formes del relleu són dinàmiques, de manera que es van construint i destruint amb el pas del temps. El relleu peninsular espanyol presenta quatre trets fonamentals:
- La forma massissa: determinada per l’amplada i l’extensió de les costes (400-500 km). La major part del perímetre costaner presenta un traçat rectilini, a excepció de petits trams com el litoral gallec amb costes retallades.
- La elevada altitud mitjana: degut a dos factors: l’existència d’un extens altiplà central que ocupa tres quarts parts de la península i les nombroses serralades que travessen el territori. L’altitud mitjana de la Península Ibèrica és de 600 m. L’altitud i els pronunciats pendents impedeixen la formació de sòls aptes per a l’agricultura, dificulten les comunicacions i endureixen les condicions del clima.
- La disposició perifèrica del relleu peninsular: dificulta l’accés a la meseta. Els relleus perifèrics impedeixen que la influència climàtica del mar arribi fins a les terres de l’interior, i això fa més extremats els hiverns i els estius.
- La diversitat del relleu de la península: A causa de la seva complexa formació geològica i la varietat de climes, explica que el territori presenti unitats naturals ben diferenciades, les quals han influït en la diversitat de les regions i la varietat de paisatges.
2. La Meseta: Serralades Interiors i Vores Muntanyoses
2.1. La Meseta
La meseta representa el 45% de la superfície espanyola. Amb el temps, ha quedat fracturada en dos blocs: la submeseta nord, amb una altitud mitjana de 800-850 metres, està envoltada de muntanyes i és travessada per la conca fluvial del Duero.
Els rius de la submeseta nord superen el desnivell que hi ha entre la meseta i el peneplà (superfície amb pendent molt suau i amb fons de vall molt amples pels quals les aigües dels rius circulen tranquil·lament). La submeseta sud, amb una altitud mitjana de 500-600 m, agafa una suau inclinació vers l’Atlàntic, i està formada per dos altiplans separats per les muntanyes de Toledo: un altiplà solcat pel riu Tajo i l’altiplà de la conca hidràulica del Guadiana. Entre aquests dos altiplans s’extén la planura de la Manxa.
2.2. Les Serralades Interiors de la Meseta
Sistema Central: divideix la meseta central en dues meitats i està format per diferents serres d’altitud important. El pic més alt és l’Almanzor; entre les serres del Sistema Central, els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevosos.
Les Muntanyes de Toledo: divideixen en dues parts la submeseta sud i fan de divisòria entre les aigües que circulen cap a la conca del riu Tajo i el Guadiana. Formen un seguit de serres d’altitud modesta (1400 m).
2.3. Les Vores Muntanyoses de la Meseta
El massís Galaicolleones, serralada cantàbrica, Sierra Morena i Sistema Ibèric (sobresurten relleus de sòcols juntament amb relleus de plegament). Un sòcol és un relleu de plana o altiplà formats durant l’època Primària o Paleozoic. Estan formats per roques molt rígides que, quan hi ha moviments interns de la Terra, no es pleguen sinó que es fracturen en blocs. Els relleus de plegament, els materials més joves tendeixen a plegar-se davant les grans pressions provocades pels moviments orgànics (de la terra).
El massís Galaicolleonès: comprèn Galícia, les serres de l’oest d’Astúries, les muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i Segundera. L’altitud mitjana no arriba a 500 m i destaca alguns cims de més de 2000 m. Correspon a un fragment del relleu més antic de la península afectat pels moviments de l’escorça terrestre i format per un conjunt de blocs fallats elevats i enfonsats on encaixa la xarxa fluvial. Amb el temps, l’erosió ha suavitzat els pendents.
La Serralada Cantàbrica: forma una cadena lineal amb grans desnivells a la part cantàbrica i menys accentuats al vessant interior. Es caracteritza per dues parts diferenciades:
- El massís Asturià: dona lloc a una sèrie de blocs paleozoics amb una variada gamma de metalls com el ferro i mercuri.
- Muntanya Cantàbrica: els cims perden altitud i dominen els relleus plegats, de materials sedimentaris (material sòlid) que, a causa del seu volum, duresa i forta inclinació, formen relleus amb crestes i pics. Els Picos d’Europa ofereixen l’altitud més gran.