Mans mortes

Les transformacions econòmiques del segle XIX :

Paral·lelament a la revolució liberal, l’economia espanyola va experimentar canvis importants però no tant com altres paisos eurpeus (excepte Pais Basc i Catalunya). L’agricultura va evolucionar i la propietat de la terra va canviar de mans (desamortitzacions). Ferrocarril i creació d’un mercat únic, primeres manifestacions del moviment obrer.

Demografia:

Població europea va crèixer moltíssim (increment de la població absoluta, augment població urbana, disminució de sector primari...); l’espanyola també però, a un ritme molt més lent, degut a que la taxa de mortalitat es va mantenir (guerra civil, retard i escàs creixement de la indústria, epidèmies...).

Agricultura:

Polítics il·lustrats intentaren modernitzar l’agricultura però, sempre topaven amb el sistema de propietat de la terra (casi tota en poder de Església i noblesa). El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquests va crear un fre per l’arrencada econòmica. Calia invertir en maquinària, adobs i estudis del camp per que fos més rendible. Terres cultivades per arrendataris. Els camperols eren molt pobres i treballaven a llocs petits, es dificultava l’acumulació de beneficis per millorar els conreus. També hi havia les anomenades terres comunals, que eren grans extensions en propietat dels municipis no/mal cultivades. Terres d’Església i municipis eren en mans mortes, ja que no es podien vendre. Avenç impossible.

Desamortitzacions

Polítics liberals sabien que a altres països els canvis de propietat de la terra havien generat una gran expansió i pensaven que calia posar fi a les restes del règim senyorial, una d’aquestes era vendre les propietats en mans mortes perquè nous propietaris modernitzessin el camp.Els canvis més importants en l’estructura de la terra foren les desamortitzacions aplicades el 1836 i el 1855, van consistir en l’expropiació de gran part dels bens de l’Església i terres comunals dels municipis (declarats béns nacionals i venuts en subhasta pública). La primera es va dur a terme durant la regència de Maria Cristina i inspirada per Mendizábal (ministre d’hisenda). El govern va nacionalitzar tits els béns religiosos i els va vendre molt barats, amb els ingressos es va afrontar el problema del deute públic i finançar l’exèrcit contra els carlins. La segona, duta a terme durant el bienni progressista pel ministre d’hisenda Madoz, va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i ordres militars. Consistia a taxar les propietats i subhastar-les; el pagament es podia fer en efectiu, donant un primer termini (1/5 part) i la resta en 15 anys, o bé pagant una part amb títols de deute públic i la resta a terminis durant 8 anys. Conseqüències: *Canvis de propietat (40% va canviar de mans i 3/5 de l’estat van ser venudes). Els compradors però, van ser sobretot terratinents i clergues seculars (que van engruixir el seu patrimoni) o comerciants i industrials (que veien en la possessió, un símbol de prestigi). *Inestabilitat i inseguretat de molts agricultors (van perdre els drets d’ús de béns comunals), es produir una proletarització per part de molts pagesos. Finalment (tot i que no va emergir una nova classe de propietaris rurals actius i emprenedors, tal i com s’esperava) *ampliació de la superfície cultivada.

*Colònies industrials

Indústria tèxtil catalana va seguir inicialment el model anglès(ús d carbó per assolir la pressió d vapor necessària per moure les politges, filoses i telers.an comprar o imitar maquinària i tecnologia anglesa. A partir d 1960 davant l’elevat cost dl carbó es va buscar l’aprofitamnt de salts d’aigua en els corrents dls rius per moure les turbines. Es van crear moltes colònies industrials,q facilitaven l’aïllament i el control dls treballadors quan ja començaven a organitzar-se.

*Proteccionisme

Superioritat anglesa en preus i control dl mercat va obligar la indústria catalana a protegir la seva producció, s va evitar la importació d teixits anglesos.Aquest proteccionisme va permetre l’existència d la indústria tèxtil, també va marcar el sostre dl mercat d’aquesta, ja q, no podia competir amb els teixits britànics en altres països. Creixement important, la població espanyola va substituir teixits d lli o llana pels de cotó. 1830-1850 Catalunya passà d tenir una demanda dl 20 al 75%. El proteccionisme no va sr un fre per a la renovació tecnològica i s mecanitzà la indústria gradualment (1830-1855). Per exemple la maquina d filar catalana estil l’spinning-jenny anglesa o la introducció d selfactines (1840). La rev. industrial catalana amb el seu desenvolupament peculiar a base de risc, iniciativa, treball i proteccionisme va constituir un senyal d’identitat.

*Fases econòmiques:

Expansió constant fins al final de 50’s seguida d’una crisi durant la dècada següent. Les causes d’aquesta crisi foren les noves possibilitats d’inversió (construcció ferrocata o compra de terres segona desamortització) i també l’encariment del cotó a causa de la guerra de Sucessió nord-americana. L’últim ¼ de segle, ve caracteritzat per una recuperació lenta i constant fins el 1989 (indp. colònies americanes), mercats que absorbiren el 20% de la producció téxtil catalana.

La indústria siderúrgica al País Basc

Era ric en mines de ferro. Petites fàbriques de ferro dolç s’havien explotat des de feia segles a les mines biscaïnes. Exportaven ferro a la resta d’Espanya i a les colònies americanes, però amb la independència d’aquestes es va entrar en crisi. Els comerciants bascos van aprofitar per crear indústries noves i substituir els productes que tradicionalment havien importat. Aprofitant el proteccionisme i la supressió parcial dels furs el 1841 (cosa que va permetre en lliure comerç amb la resta d’Espanya), Bilbao i San Sebastià es van convertir en ports per on passaven productes provinents de Castella i vall de l’Ebre. Proteccionisme va ser una de les raons del suport de la burgesia comercial a l’Estat liberal i de la seva hostilitat envers els carlins. A partir de 1860 l’explotació de les mines de ferro i la posterior exportació a la Gran Bretanya van enriquir una part dels comerciants bascos. Amb aquest capital i la iniciativa d’alguns es van construir importants drassanes a la ria de Bilbao, d’on s’extreia el mineral i més tard es crearen alts forns. Darrers 20 anys del segle, la indústria va der un salt endavant i a Guipúscoa es van crear moltes empreses de transformació d’acer. L’arrencada s’explica per la política proteccionista de darrer 1/3 i l’expansió de l’acer que va substituir el ferro dolç. Cal afegir altres factors com matèria primera excel·lent i font d’energia barata. D’altra banda importava d’Anglatera un carbó a bon preu, ja que aprofitava com a transport els mateixos vaixells que hi exportaven el ferro. Va estimular la creació d’altres industries (química, maquinària industrial i transports, drassanes...).