Mans mortes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 7,37 KB
Les transformacions econòmiques del segle XIX :
Paral·lelament a la revolució liberal, l’economia espanyola va experimentar canvis importants però no tant com altres paisos eurpeus (excepte Pais Basc i Catalunya). L’agricultura va evolucionar i la propietat de la terra va canviar de mans (desamortitzacions). Ferrocarril i creació d’un mercat únic, primeres manifestacions del moviment obrer.
Demografia:
Població europea va crèixer moltíssim (increment de la població absoluta, augment població urbana, disminució de sector primari...); l’espanyola també però, a un ritme molt més lent, degut a que la taxa de mortalitat es va mantenir (guerra civil, retard i escàs creixement de la indústria, epidèmies...).Agricultura:
Polítics il·lustrats intentaren modernitzar l’agricultura però, sempre topaven amb el sistema de propietat de la terra (casi tota en poder de Església i noblesa). El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquests va crear un fre per l’arrencada econòmica. Calia invertir en maquinària, adobs i estudis del camp per que fos més rendible. Terres cultivades per arrendataris. Els camperols eren molt pobres i treballaven a llocs petits, es dificultava l’acumulació de beneficis per millorar els conreus. També hi havia les anomenades terres comunals, que eren grans extensions en propietat dels municipis no/mal cultivades. Terres d’Església i municipis eren en mans mortes, ja que no es podien vendre. Avenç impossible.Desamortitzacions
Polítics liberals sabien que a altres països els canvis de propietat de la terra havien generat una gran expansió i pensaven que calia posar fi a les restes del règim senyorial, una d’aquestes era vendre les propietats en mans mortes perquè nous propietaris modernitzessin el camp.Els canvis més importants en l’estructura de la terra foren les desamortitzacions aplicades el 1836 i el 1855, van consistir en l’expropiació de gran part dels bens de l’Església i terres comunals dels municipis (declarats béns nacionals i venuts en subhasta pública). La primera es va dur a terme durant la regència de Maria Cristina i inspirada per Mendizábal (ministre d’hisenda). El govern va nacionalitzar tits els béns religiosos i els va vendre molt barats, amb els ingressos es va afrontar el problema del deute públic i finançar l’exèrcit contra els carlins. La segona, duta a terme durant el bienni progressista pel ministre d’hisenda Madoz, va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i ordres militars. Consistia a taxar les propietats i subhastar-les; el pagament es podia fer en efectiu, donant un primer termini (1/5 part) i la resta en 15 anys, o bé pagant una part amb títols de deute públic i la resta a terminis durant 8 anys. Conseqüències: *Canvis de propietat (40% va canviar de mans i 3/5 de l’estat van ser venudes). Els compradors però, van ser sobretot terratinents i clergues seculars (que van engruixir el seu patrimoni) o comerciants i industrials (que veien en la possessió, un símbol de prestigi). *Inestabilitat i inseguretat de molts agricultors (van perdre els drets d’ús de béns comunals), es produir una proletarització per part de molts pagesos. Finalment (tot i que no va emergir una nova classe de propietaris rurals actius i emprenedors, tal i com s’esperava) *ampliació de la superfície cultivada.