Manlleu lèxic

TEMA 1 CONCEPTE DE LINGÜÍSTICA UNIVERSAL

La lingüística general en tanto que teoría general de las lenguas es la disciplina que se ocupa de investigar la naturaleza de los fenómenos lingüísticos en lo que tienen de común y en lo que tienen de diferente, posibilitando así una teoría general de las lenguas humanas.
Lingüística general
Interna: teoría general de la gramática y teoría general de las lenguas.
Externa: teoría general del lenguaje humano.

Lingüística general i lingüística aplicada

El repàs mateix de la història de la lingüística aplicada serveix per fer veure que una definició tan simple com laplicació a un domini pràctic de les teories és excessivament reduccionista fins i tot porta a una concepció molt banal de la disciplina. Els coneixements actuals del que sacostuma a a denominar teoria lingüística no poden garantir de cap manera que lempresa densenyar i aprendre una nova llengua resulti exitosa, ja que aquesta tasca demana coneixements de moltes altres Menes: pedagògics, psicològics...A més, aquesta tasca exigeix, quan sha de concretar en la investigació o professionalment, unes tècniques específiques i unes habilitats teoricopràctiques: aplicades. Tot això no és pas exclusiu del cap de lensenyament aprenentatge de segones llengües. Més aviat és el paradigma del que succeeix en la majoria de les altres àrees que avui se solen englobar dins la lingüística aplicades. La situació descrita no és pas exclusiva del camp de lensenyament i laprenentatge de segones llengües. Més aviat és el paradigma del que succeeix en la majoria de les altres àrees que avui se solen englobar dins la lingüística aplicada. La lingüística tradicional, sovint amb aquesta denominació equívoca de lingüística teòrica, no aporten les teories pertinents per solucionar problemes que es presenten en la vida social i de la lingüística aplicada. Aquesta teorització serà paral·lela a la del corrent de recerca fonamental de la lingüística, el més tradicional als llarg de la història, el més restringit quan a lobjecte destudi, i el més teòric en el sentit que el nivell dabstracció assolit és el més elevat. Aquest és el corrent que se centra en lestudi dels principis genèrics i inherents del llenguatge verbal humà, com a capacitat mental (cognitiva) i en lanàlisi de les llengües com a sistemes abstractes a través dels quals es materialitza aquesta capacitat. Loficialització de la lingüística teòrica i aplicada, ha portat al malentès segons el qual aquesta última manca de dimensió teòrica. El repàs detingut de la història de la lingüística aplicada demostraria amb facilitat que aquesta concepció resulta absurda o, si més no, molt reduccionista i elemental.
Teoria i pràctica són dos conceptes propis de qualsevol ciència, però se situen en el mateix àmbit que el concepte daplicat. La lingüística aplicada no és cap antònim de la lingüística: totes dues esdevenen complementàries o interdependents.

Trets fonamentals de la lingüística aplicada:

La lingüística aplicada no pot entendres ja com una simple branca o especialitat interna (com la fonologia, la sintaxi, etc)susceptible de ser traslladada, ni tampoc com només una (o algunes) de ls interseccions, sinó que a de ser concebuda com una dimensió present al llarg de totes les branques anomenades ciències del llenguatge.
LESTUDI DEL LLENGUATGE (II)
1. La lingüística i el coneixement:
Segons dius chomsky, és la branca de la psicologia humana (ciències cognitives) que socupa danalitzar una capacitat humana específica: el llenguatge.
Dins aquesta concepció, la facultat del llenguatge, estimulada per una experiència adequada i permanent, crea una gramàtica que genera les oracions amb les seves propietats formals i semàntiques. Diem així que una persona coneix la llengua generada per la gramàtica que posseeix, i de la qual pot fer ús de la manera natural amb lajut daltres facultats mentals i de les estructures que aquestes produeixen. Duna banda situa el llenguatge en el Març duna teoria general del coneixement; en aquest sentit, la lingüística forma part de la psicologia cognitiva. En segon lloc, presenta el llenguatge dins duna concepció mentalista considerant-lo com un sistema paral·lel, però alhora diferent, daltres sistemes de cognició. En tercer lloc, presenta ladquisició del llenguatge dins de la hipòtesi innatista. En quart lloc, centra el camp destudi de la lingüística dels seus coneixements interioritats (permet comunicar-te amb la teva llengua). I per últim, fa referència al caràcter interdisciplinari que hauria de tenir una teoria lingüística que es proposés dexplicar lús que els parlants fan del llenguatge.

Concepte de llenguatge:

Facultat o una capacitat humana específica i innata que ens permet comunicar-nos verbalment mitjançant signes lingüístics.

2. La teoria lingüística:

La teoria lingüística general ha de descriure el coneixement lingüístic dels parlants i ha de donar resposta a qüestions com què és el que els individus saben pel fet de conèixer una llengua, com els ha estat possible daconseguir aquests coneixements i com els utilitzen en les situacions reals. Tres temes claus de lestudi lingüístic relacionats entre si:
1. Lestructura del llenguatge,
2. Ladquisició del llenguatge i 3.
Lús del llenguatge.

1. Una teoria sobre lestructura del llenguatge ha de donar raó de les propietats del llenguatge natural, entès com una capacitat lligada a lespècie i de com aquesta capacitat universal (competència) es relaciona i es materialitza en les llengües particulars.

2. Ha dexplicar com els infants aprenen el llenguatge i a partir de quines bases ho fan, quins coneixements adquireixen i quines són les fases de desenvolupament lingüístic.
3
.
Aquesta última es la que ha esta fins ara la més poc sistemàtica de les tres teories, ha descriure com els parlants utilitzen les possibilitats lingüístiques que posseeixen segons els contextos situacionals i culturals en què es mouen i segons les seves intencions i idiosincràsies, i això tant des del punt de vista de lexpressió com de la interpretació; quins tipus de dades prèvies a la comunicació posseeixen els parlants; com deuen sistematitzar els coneixements que aquests tenen per poder usar el llenguatge com efectivament ho fan; i com es relacionen aquests usos amb altres manifestacions de la conducta en situacions semblants.
Així lobjecte destudi de la teoria lingüística actual no és tant la descripció de les llengües particulars específiques i de les seves peculiaritats, sinó la descripció del coneixement lingüístic o competència lingüística general. Aquesta es manifesta en dos camps interrelacionats:
a)en lús actiu del llenguatge per part del parlant: el parlant sap construir i interpretar les frases de la llengua que fa servir malgrat no haver-les construït ni interpretat en una situació anterior. El nombre de frases que podrà produir i/o interpretar és teòricament il·limitat.
b)En el fet que el parlant sigui capaç dexercir habilitats metalingüístiques determinades, com, per exemple, emetre opinions sobre aspectes de lestructura de les frases o sobre la interpretació, interpretabilitat i el parentiu de les frases i daltres unitats gramaticals.
Per tant, per descriure el coneixement lingüístic, lespecialista podrà recórrer a les dades que produeixen els parlants i als judicis metalingüístics que aquests podran fer de les frases. El seu coneixement de l llenguatge és, indirecte. Les dades observades serveixen al lingüista, per formular les seves hipòtesis i daltra banda, per provar-les.

3. La gramàtica universal i les llengües particulars:

(Relació entre el llenguatge i les llengües). El llenguatge és un fenomen humà propi de lespècie, i en aquest sentit, amb propietats i característiques que transcendeixen la diversitat de les llengües particulars. (Tenim moltes llengües però un sol llenguatge).
La gramàtica universal ha de ser prou general i flexible per donar raó de la diversitat de les llengües del món; ha de ser prou restrictiva perquè pugui generar només el conjunt possible de llengües; i finalment ha de ser prou rica per poder explicar laprenentatge dun sistema tan complex per part dels infants en un període de temps tan breu i amb un nombre destímuls tan limitat.
*(Gramàtica modular): La teoria lingüística concep la GU com un sistema modular integrat per diversos subsistemes o mòduls interrelacionats. Aquests subsistemes es componen duna banda de conjunts de regles específiques sotmeses a condicions o principis de bona formació de frases.
*(Principis i paràmetres): El sistema de principis de la GU es concep com el conjunt de condicions que regeixen la bona formació gramatical. Aquestes condicions sapliquen en els diversos nivells de representació, i del conjunt de tots ells en resulten les frases ben formades. Són principis de la GU per a lestructura de les frases: els de la teoria de la X, de la teoria temàtica o de la teoria del cas.
Aquests principis no són concebuts com a condicions rígides daplicació cega i uniforme, sinó com a condicions variables que, per tant, permeten diverses opcions o variacions paramètriques.
*(Llenguatge i llengües): Les llengües particulars es conceben així com simples variacions paramètriques de la gramàtica universal.
*(Adquisició i MAL): En conseqüència, la gramàtica universal representa lestat inicial en què es troba el nadó que no ha contactat encara amb la comunitat lingüística, i què està en aquest sentit obert a qualsevol gramàtica. És podria dir que el nen saproxima a laprenentatge duna llengua proveït duna GU o capacitat lingüística i duna teoria del marcatge associada a aquesta GU, i inicia la fase de fixació dels valors paramètrics que rep de la comunitat en què es mou. Així doncs, linfant va seleccionant les varietats no marcades de cada fenomen gramatical, llevat que rebi dades explícites que lorientin a seleccionar un valor paramètric específic. Levidència que li permet fixar els paràmetres pot venir de tres tipues dexperiència: levidència negativa directa (és corregit per algun parlant de la seva comunitat: per exe., lús domplit per domplert); o levidència negativa indirecta (no troba dades que confirmin una opció i, doncs, marca un determinat fenomen per exclourel de la seva gramàtica).
(GU i gramàtica perifèrica): La diversitat lingüística: és interpretada en aquesta concepció com un conjunt de variacions paramètriques de propietats i principis universals.
Les llengües, però, no són tan homogènies com sembla deduir-se de les paraules anteriors. La gramàtica de cada llengua conté una zona central, definida en relació als principis i regles de la GU, i una zona perifèrica integrada per tots aquells elements i trets peculiars, com el lèxic i tot un seguit de fenòmens no formen part pròpiament de la GU ni tampoc, per tant, de la zona central de cada gramàtica, sinó duna zona perifèrica integrada per tot allò que no es pot predir a partir de la gramàtica, és a dir, per totes les excepcions.

4. La gramàtica modular:

La modularitat és una hipòtesi segons la qual la complexitat dels fets del llenguatge es pot explicar per la interacció de teories o de subteories (mòduls) parcialment independents, és a dir, cada una amb la seva organització i principis propis. Les polèmiques que des del Segle XVIII es produeixen a lentorn daquest tema classifiquen les facultats humanes en dos eixos: un eix horitzontal, que representa les facultats generals, i, un eix vertical, que representa les facultats especificades per lobjecte. Els conductistes prioritzen les facultats horitzontals; els racionalistes les verticals. (mirar pàg. 27 i 28).

5. El paper del lèxic dins la gramàtica:

En una concepció modular de la gramàtica, el lèxic duna llengua ocupa un lloc cada vegada més important en la teoria lingüística. Que el lèxic sigui el primer component de la gramàtica no significa, però, que sigui el mòdul més important per a la descripció de les frases. Chomsky considera que el component prioritari de la gramàtica és la sintaxi i concedeix al lèxic el rol de peça clau per posar en marxa el procés de derivació sintàctica. Les paraules que formen el lèxic, les aprèn el parlant en contacte amb les experiències estimulants de cada context, i , doncs, representen un dels elements essencials que fa diferents les llengües particulars. El lèxic, no forma part de la GU. El component lèxic de la gramàtica duna llengua conté la llista de peces lèxiques. Cada peça durà associats diversos tipus dinformació: fonològica, sintàctica, morfològica i semàntica.

Els horitzons de la comunicació:

La comunicació en el Març daltres especies no pot ser considerada inferior. Aquesta paraula representa un judici de valor inacceptable perquè daltres espècies disposen duns sistemes de comunicació perfectament ajustats a les necessitats derivades de la seva condició biològica i de les adaptacions al seu entorn.

La comunicació entre els animals:

Cal començar fent una distinció fonamental perquè,tot sovint, la paraula llenguatge és usada duna manera molt laxa i, duna forma poc tècnica, parlem del llenguatge de colors, del llenguatge de flors i tb. Del llenguatge dels animals, Aquestes són permissibles en lús diari però reservarem el terme llenguatge per aquell tipus de comunicació verbal humana. I pel que fa a qualsevol altra forma de transmissió dinformacions, usarem el terme comunicació. Així doncs, cal parlar de comunicació animal, duna banda i de llenguatge humà de laltra. En el regne animal hi ha formes variadíssimes de comunicació: els ultrasons dels dofins, els crits del ximpanzés, etc. Son autèntics senyals interpretables pels membres de cada espècie i tenen conseqüències en el comportament dels altres animals. Bona part de la comunicació animal depèn de condicions estrictament genètiques, com es diu sovint ho fan per instint. Però també és cert que determinades habilitats que depenen de lexperiència saprenen gràcies a alguns comportaments comunicatius. En general , la comunicació animal està dominada per linstin i els senyals emesos fan referència a temes com per exe. Lalimentació, la reproducció, el perill... Dos exemples: la dansa de les abelles i els tipus de crits dels cercopitecs de cara negra. En tots dos casos es tracta de formes de comunicació determinades genèticament.

La dansa de les abelles:

constitueix un acte comunicatiu que permet a una abella exploradora informar les seves congèneres de la localització exacta duna font de nèctar. La dansa de les abelles és un exemple de comunicació graduable: més o menys velocitat en fer la figura del vuit i diferents graus dorientació respecte de la part superior del rusc. Però en daltres aspecte es tracta duna comunicació tancada.

Crits de perill:

Els crits dels cercopitecs de cara negra

Aquests animals tenen a la seva disposició 30 crits diferents, alguns dels quals serveixen per anunciar perill i provocar un determinat comportament. Ens tornem a trobar amb un sistema tancat, com en el cas de les abelles, sembla respondre a patrons comunicatius determinats biològicament. Tres dades fonamentals: 1) la comunicació és tancada, 2) els estímuls provoquen necessàriament una reacció determinada i 3) els senyals són un tot inanalitzable. En canvi, en les llengües trobem que la comunicació és oberta; els estímuls poden provocar reaccions no previstes, i finalment, els senyals són articulats i permeten una combinatòria molt rica.

Comunicació i llenguatge: trets comuns i trets específics:

La llista de característiques de Hockett.

1) Canal vocal-auditiu: Les llengües tenen com a base fonamental el so. Aquest té el seu origen en laparell vocal de lemissor i la seva destinació és el sistema auditiu del receptor, on la veu arriba gràcies a la vibració de les partícules daire que es troben entre tots dos.
2) Transmissió radial i recepció unidireccional: és propi del so escampar-se en totes les direccions de lespai, la qual cosa el converteix en leina privilegiada per la transmissió de senyals. Cada receptor és impactat directament pel so com si lemissió shagués fet exclusivament per a ell seguint una línia recta entre lemissor i el destinatari.
3) Evanescència: un gest estàtic fet amb les mans es pot mantenir durant un temps, però les emissions sonores es dissipen un cop emeses; és a dir, les paraules se les enduu el vent.
4) Semanticitat: Els senyals lingüístics tenen una doble dimensió: dun costat són realitats perceptibles sensorialment i , de laltre, vehiculen significats, les sis darreres si són exclusives de les llengües humanes.
5) Arbitrarietat o convencionalitat. Els senyals lingüístics (les paraules) són independents de la materialitat dels objectes que disignen: la paraula casa no és de pedra. Tot això vol dir que la vinculació entre les realitats i les paraules amb què les designem és el fruit dun pacte arbitrari o convencional: cada grup de parlants ha convingut en unes formes verbals pròpies i aquestes en cap cas no han sorgit per obligació a partir de les característiques dels objectes. Larbitrarietat és un tret universal en totes les llengües i és a lorigen del simbolisme.
6) Desplaçament o independència temporal: Totes les llengües tenen formes temporals, ja sigui incorporades a la morfologia verba (vaig escriure, escriuré) o marques especials de tipus adverbial(ahir, ara) afegides a la descripció dels accions. Aquesta característica específica és a la base mateixa de les narracions i que, molt especialment, fa possible la construcció de la història personal i col·lectiva.
7)Dualitat o composicionalitat: Les llengües humanes consten principalment i de manera universal, de dos nivells estructurals: duna banda hi ha els signes com: got, gat, fum, fam, etc. Que vehiculen informació. Aquestes són les unitats bàsiques de la significació, la moneda comunicativa. Però aquests peces estan construïdes amb elements més petits:g, o,t, f,u,m, de manera que qualsevol paraula pot ser analitzada pel que fa als elements sonors que la configuren. Aquests realment son pocs (entre 20 i 40) però amb les seves combinacions sorganitza tot el nivell lèxic i aquest pot arribar a desenes de milers de formes.
8)Productivitat: Tot el que es diu i sescriu en una llengua qualsevol està molt lluny de constituir un corpus tancat: sempre és possible la creació doracions i textos nous. La productivitat dels sistemes lingüístics està en els fonaments mateixos de les creacions dels ciències, de la filosofia i de la literatura, productes verbals que no tenen cap anàleg en el món animal no humà.
9) Dissimulació o falsificació: Les llengües susen amb uns principis ètics que ens porten a dir la veritat, però aquests són tant potents que tb. Permeten la formulació de mentides. Dir mentides és més dels humans que dels animals.
10) Reflexivitat: les llengües, ordinàriament,serveixen per a parlar de les persones, dels objectes, dels situacions i dels esdeveniments del món real. Però la potència de les llengües permet, fins i tot, que puguem parlar de les llengües mateixes. El llenguatge serveis per parlar del llenguatge.