La Madeleine: Església neoclàssica a París

Plaça de la Madeleine, París. Pedra. Estil neoclàssic. Església. Sistema arquitravat i voltat.

Context històric i cultural

Cronologia: 1806 (inicis del segle XIX)

Anàlisi formal: elements de suport

Columnes corínties. Mur de la cel·la. Pòdium.

Anàlisi formal: elements suportats

Coberta a dos aiguavessos. Cúpules sobre petxines. Entaulament.

Espai exterior

Octàstil (pòrtic) i perípter monòpter. Columnes corínties amb fust acanalat (20 metres d’alçada) Planta rectangular. Pòdium elevat (7 metres) de 28 graons. Fris inscripció: D.O.M. SUB. INVOC. S.M. MAGDALANAE Coberta a dos aiguavessos. Frontó oriental amb el tema del Judici Final (Henri Lemaire).

Espai interior

Nau única, planta rectangular. Tres trams quadrats coronats per cúpules semiesfèriques sobre petxines. Absis semicircular al presbiteri, decorat amb un fresc on Crist i la Madeleine són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó. Enorme i obscura cel·la decorada amb marbre, daurats i escultures.

Interpretació: contingut i significat

Necessitat de comunicar sensacions de grandiositat i força, encara que no trobem cap creu al seu exterior. Vignon busca una arquitectura romana i al mateix temps francesa, això atorgava l’edifici un caràcter nacionalista. En els relleus del frontó es representa el Judici Final on apareix Crist, flanquejat a la dreta per l’arcàngel Sant Miquel, vencedor dels condemnats, que tipifiquen els vicis, i a l’esquerra, per Maria Magdalena, representada com a dona pecadora, que simbolitza el penediment. L’emperador va donar suport i contribuí a estendre l’art neoclàssic, intent d’identificar-se amb els emperadors romans, que era el millor pel seu objectiu de glòria i immortalitat.

Funció

Projecte original, era una església, però arran dels esdeveniments produïts durant la Revolució, fou transformat en Temple de la Revolució, per la seva proximitat a la Place de la Concorde, lloc on van ser guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta. Originalment el projecte de Vignon, sota les directrius de Napoleó, tenia una funció commemorativa. Temple laic per guardar-hi trofeus i les banderes agafades als enemics. La monumentalitat de l’edifici té la funció d’enaltir el poder de l’emperador i crear un temple en honor del seu exèrcit. A partir de 1842, quan l’ús cívic es va traslladar a l’Arc de Triomf, va tenir una funció religiosa. Actualment església cristiana dedicada a Maria Magdalena.

Models i influències

El neoclassicisme té com a referències directes el món clàssic grecoromà. Vignon es va inspirar en la Maison Carrée de Nimes, amb dos canvis significatius: el pòrtic octàstil diferent del de la Maison, que és hexàstil i la monumentalitat de les dimensions. Aquesta tipologia de temple, sobretot en els pòrtics, és una constant en moltes obres neoclàssiques, com el Panteó hexàstil de París obra de Soufflot, o el de la Gliptoteca de Munic construïda per Von Klenze.

Eros i Psique: Escultura neoclàssica al Musée du Louvre

Marbre blanc. Estil neoclàssic. Mitològic. Escultura exempta. Grup. Monocroma. 1,55m x 1,68m

Context històric i cultural

Cronologia: 1787 (finals del segle XVIII)

Anàlisi formal

Estil neoclàssic. Composició: Les dues figures s’entrellacen i formen una X. Cercle amb els braços d’Eros i Psique (punt focal) Moment passional i erotisme (li agafa del pit i darrera del cap) Llum: - Llisca per tota l’obra, difuminat suau (marbre blanc molt polit amb pedra volcànica calç i àcid) - Llum clara i forta. Policromia: S’afirma erròniament que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre. Ritme: Posicions molt forçades en un perfecte equilibri de moviment. Postures contraposades. L’atenció de l’espectador: gest d’apropament dels dos rostres. Sensualitat. Temps: Voluntat d’eternitzar l’amor (tendresa i desig)

Interpretació: contingut i significat

L’ase d’or, d’Apuleu (S II): única novel·la llatina que s’ha conservat sencera Història d’un home interessat per la màgia, que tot d’una, es troba accidentalment convertit en ase. Entre els diversos episodis d’aquesta trama, conté el relat d’Eros (l’amor físic) i Psique (la ment). Mite: Psique, filla d’un rei d’Àsia, coneguda per la seva bellesa i pel seu caràcter capritxós i insociable. Eros la vol conquerir regalant-li un palau. Ella vol descobrir a qui devia l’obsequi però li abocà cera d’una espelma. Eros fugí enutjat i Psique intenta suicidar-se sense èxit. Venus la castigà a complir tres ordres, l´últim consistia en recollir un càntir (secret de la bellesa) de Proserpina, però Psique l’obrí i caigué en un son profund...fins que Eros la besà. Imatge paradigmática de l’amor. Símbol de la passió carnal i l’amor pur. Recerca d’un ideal de bellesa.

Funció

Encarregada pel coronel britànic John Campbell, Lord Cawdor, per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Poc després robada pel general Murat, un dels homes de confiança de Napoleó. Napoleó va quedar tan admirat que va tutelar l’artista.

Models i influències

Altres obres de l’artista: Perseus amb el cap de Medusa, Paolina Borghese

Influències

Referent model clàssic (ideal de bellesa, figura humana, claredat compositiva i marbre) que coneixia a través de les col·leccions italianes (Campidoglio, Farnese i Pius Clementí). Reacció estètica contra els excessos decoratius del rococó. Va influir entre els artistes neoclàssics, fins i tot precursor de l’escultura contemporània en alguns casos: Damià Campeny i Antoni Solà. Lucrècia, Damià Campeny