Lluís Domènech i Montaner i el Modernisme Català
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en catalán con un tamaño de 14,82 KB
Palau de la Música Catalana
1. Introducció
Nom: Palau de la Música Catalana
Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner (1850-1923)
Cronologia: 1905-1908
Localització: Barcelona (Catalunya)
Estil: Modernista
Materials: Ferro, vidre, ceràmica i maons
Sistema constructiu: Amb materials industrials
1.1 Context Històric
El Modernisme a Catalunya va tenir una gran expansió, ja que el país estava obert als corrents procedents d'Europa. Aquest fet va permetre afermar les seves diferències amb Espanya i reforçar el seu nacionalisme polític, en un període liderat per la "Renaixença" després d'una llarga decadència originada per la derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels drets i institucions nacionals.
2. Anàlisi Formal
2.1 Elements de Suport
L'estructura de l'edifici s'aconsegueix amb un suport fet amb un tramat metàl·lic i columnes de ferro. Així es crea una mena de capsa de vidre que combina aquest material amb altres de populars com la ceràmica, els maons i la terrissa. Les càrregues dels murs es concentren en punts ben concrets, alliberant-los de sostenir el pes del conjunt. Recordem que el Modernisme utilitza el ferro en lloc de la pedra. També hi ha petites voltes entre biga i biga, la terrissa i columnes revestides de ceràmica.
2.2 Espai Interior i Exterior
Exterior
La façana de l'edifici fa xamfrà i té, per tant, dues façanes, les quals estan delimitades pel grup escultòric de Miquel Blay "El grup de cantors del Palau de la Música". Es tracta d'una al·legoria a la Cançó Popular. Aquest està compost de dues parts: una mostra la llar, representada mitjançant figures femenines i infants; l'altra mostra el treball, i el representen les figures d'un pagès, un operari i un pescador que estan sostenint la musa de la Cançó. El conjunt està presidit per Sant Jordi, patró de Catalunya.
Les seves dimensions són irregulars. El seu espai és reduït. A la façana principal hi destaca l'escenificació de la Balanguera, està rodejada dels cantaires de l'Orfeó, i com a fons hi veiem les muntanyes de Montserrat que fan referència a la pàtria catalana.
Interior
L'interior el trobem dividit en tres blocs fonamentals: 1- els accessos; 2- l'auditori; 3- l'escenari. L'ornamentació s'encarrega de donar unitat als tres espais:
- Accessos
- Sala d'Audicions, és la part central del conjunt arquitectònic, els altres dos espais, les llotges i els palcs, giren envers aquest. L'escenari, el pati de butaques i les llotges no estan separades per cap element visible, simplement estan integrades dintre d'un conjunt articulat, aconseguint així una visió unitària de la sala, els palcs i l'escenari.
- A l'escenari, a la part superior, queda delimitat per dos grups escultòrics dissenyats per Pau Gargallo. El primer grup escultòric consta d'un bust d'Anselm Clavé, representa la música popular; el segon grup és un bust de Beethoven, significa la música culta. Al fons de l'escenari, apareixen dues figures femenines tocant diversos instruments.
A la sala principal es destaca, sobretot, un vitrall al sostre en forma de cúpula invertida. Fa funció de llumenera tot aportant llum natural a l'interior de l'edifici. Aquesta claraboia s'ha d'interpretar com una al·legoria a la primavera i la llum que després es mescla amb una mena de flames, àngels i núvols. Als murs laterals, hi ha diverses escultures de Gargallo que fan referència a obres musicals (la Valquíria de R. Wagner) que estan combinades amb immensos vitralls de gran valor.
3. Interpretació
3.1 L'Estil
Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923). Arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.
Des de la docència, va formar deixebles com Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme, va ser impulsor de la Lliga Regionalista i arribà a diputat a Madrid en uns moments molt complexos. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic. El Palau és un manifest del Modernisme arquitectònic català i de l'orgull nacionalista de l'època. En l'edifici hi van treballar la majoria dels artistes principals del modernisme. És un clar exponent del dinamisme i el pensament de la societat catalana de principis del segle XX. Seguint la línia modernista, es combinava la tradició constructiva gòtica i la modernitat, present en l'estructura del ferro i del vidre.
3.2 Contingut i Significació
L'objectiu de l'edifici era albergar la nova seu de l'Orfeó Català. Hem de pensar que era una de les institucions més emblemàtiques del país i, ja des del seu naixement, van tenir un fort caràcter simbòlic. Si hi sumem que hi van treballar els artistes més carismàtics, la utilització de materials populars i la contínua referència a la pàtria catalana amb al·legories, dóna com a resultat que es converteixi en un dels símbols fonamentals del catalanisme de l'inici del s. XX i en una declaració a favor de la cultura popular. Es va pagar amb contribucions populars i dels amics de l'Orfeó.
3.3 Funció
Era la nova seu de l'Orfeó Català i, per tant, havia d'exercir les funcions de sala de concerts. Serà una mena d'exaltació del Modernisme en l'assoliment de la integració de totes les arts en l'edifici: està format per l'arquitectura, l'escultura, la pintura i les arts decoratives en general. L'edifici reuneix així totes les característiques per les quals la burgesia catalana, rica i dominant, va donar molt de suport al Modernisme com a moviment artístic; era un moviment que enllaçava amb l'herència del gòtic nacionalista dels segles XIV i XV. Al mateix temps que responia a les necessitats de modernitat de la burgesia industrial que valorava les innovacions tècniques i les aprofitava per fer ostentació del seu gust refinat, exaltant-ne de retruc la seva riquesa.
Sopa Campbell's d'Andy Warhol
1. Introducció
Títol: Sopa Campbell's
Autor: Andy Warhol
Cronologia: 1965
Estil: Pop Art
Tècnica: Acrílic i tinta serigràfica
Suport: Tela
Mides: 92,1 cm x 61,6 cm
Localització Actual: Moltes versions en diferents museus, però destaquen: National Gallery of Arts a Washington; el Leo Castelli Gallery, a Nova York
Tema: Reproducció gràfica d’una llauna de sopa de tomàquet Campbell’s, molt coneguda i popular als Estats Units, que serveix per desmitificar l’art i acostar l’expressió artística a tothom. On comencen i on acaben l’art i la cultura de masses.
1.1 Context Històric
El Pop Art va sorgir a partir d’una nova consciència de les manifestacions de l’època actual. Al començament dels anys cinquanta, alguns artistes i intel·lectuals es van adonar que la seva cultura cada vegada estava més influenciada. Aquest canvi cultural va sorgir amb una generació d’artistes a Anglaterra (Independent Group), representada per Henry Moore entre d’altres i després als Estats Units. Les tècniques del collage i l’assemblage, la utilització d’instruments pictòrics trivials procedents del món del consum i els mitjans de comunicació, i la inclusió directa en el quadre o l’objecte de nivells externs de la realitat, van ser el punt de partida de les múltiples discussions i experiments, iniciats a finals dels anys 50, sobre el nou art i sobre un concepte nou de l’art. Un element fonamental del Pop Art era el reconeixement de què l’artista s’identifiqués amb la societat dels mitjans de masses. Els temes generals del Pop Art eren la subcultura, la cultura popular, les imatges dels mitjans de comunicació.
2. Anàlisi Formal
2.1 Elements Plàstics
Es tracta de la representació d'una llauna de tomàquet Campbell's. És una obra de caire figuratiu realista però que es permet certes llicències sobretot pel que fa a l'ús del color. En aquesta representació d’una llauna de tomàquet Campbell’s, l’artista relega el color vermell que apareix a l’etiqueta de la llauna original als extrems metàl·lics de l'etiqueta i dóna el protagonisme cromàtic de l’etiqueta a: el blau brut de la part superior (que substitueix el vermell habitual); el verd àcid de la part inferior (en lloc del blanc); el rosa, que s’observa tant a l’escut de l’Exposició Universal (normalment groc) com a l’ombra de les lletres “soup” i a la sanefa inferior; i el color groc de les paraules “Campbell’s” i “condensed” (originalment blanques i vorejades per un filet negre). El resultat és una llauna molt colorista que té poca relació amb la sobrietat de l’autèntica. Cada cop que Warhol pintava una nova llauna de sopa, la diferenciava de la resta, ja fos eliminant el dibuix de l'Exposició Universal i deixant només el cercle groc, perfilant més les lletres, fent constar l'etiqueta del preu, dibuixant-la oberta, etc.
2.2 Composició
En la composició d'aquesta reproducció de la sopa Campbell's, s'aprecia:
- La imatge de la sopa Campbell's és representada totalment plana i mancada de profunditat.
- La incongruència, segurament buscada, entre la frontalitat de les lletres de la llauna i la visió aèria que permet de veure'n tota la part superior. És a dir, prescindeix de les lleis de la perspectiva.
3. Interpretació
3.1 Estil
Andy Warhol va ser un pintor i una figura central del moviment conegut com a Pop Art. Després d'una reeixida carrera com a il·lustrador comercial, Warhol es va fer famós a tot el món pels seus treballs com a pintor, cineasta, productor musical, escriptor i escultor. Va ser una important figura pública coneguda per la seva pertinença a cercles socials molt diversos que incloïen des de persones bohèmies que vivien al carrer fins a distingits intel·lectuals, celebritats de Hollywood, gent adinerada i aristòcrates. Warhol, home polifacètic, fou al començament publicista, il·lustrador i decorador. Experimentà també amb el corrent informal. Pintor i realitzador de films "underground" (col·lectiu The Factory), és principalment conegut per les sèries de serigrafies, repetició a través de canvis de color del pot de la sopa Campbell's, del fregall Brillo, dels rostres de Marilyn Monroe, d'Elvis Presley o de J.F. Kennedy. Fa un treball gràfic i, com Roy Lichtenstein, és també un tècnic de la informació. Andy Warhol rebutja la manera de viure nord-americana, estereotipada i angoixada, alhora que les persones pateixen una progressiva deshumanització. El descobriment del potencial creatiu de la serigrafia, que permet imprimir fotografies de la mida desitjada sobre llenços i altres suports, va ser revelador per a Warhol, el qual la utilitzà per reproduir sèries d’imatges quasi idèntiques i amb mínimes variacions de color.
3.2 Models i Influències
Va realitzar els seus primers quadres -entre els quals hi ha les famoses sopes Campbell's- encoratjat per l’èxit de Robert Rauschenberg, que elaborava collages amb retalls d’imatges agafades de la cultura popular i de la tecnologia; i de Jasper Johns, que havia fet de pont entre l’Expressionisme Abstracte i el Pop Art amb els seus temes mundans i directes, com números, dianes i banderes.
3.3 Contingut i Significació
Obra característica de la producció d'Andy Warhol, un dels grans exponents del Pop Art, corrent artístic iniciat als EUA a finals de la dècada dels cinquanta i que assolí en els seixanta el seu màxim desenvolupament. Els artistes del Pop Art (Richard Hamilton, Andy Warhol, Roy Lichtenstein, Tom Wesselmann, Claes Oldenburg) inseriren en els seus quadres objectes de consum quotidià, corrents i vulgars, alguns de mal gust ("kitsch"). Crearen una nova iconografia amplíssima i heterogènia, que abastava des d'una gallina dissecada fins al mite de Marilyn Monroe, passant per les ampolles de Coca-Cola, un llit i els còmics o anuncis publicitaris. Els objectes de la vida quotidiana es converteixen en el tema escollit per l'artista: en aquest cas, una llauna de sopa de tomàquet Campbell's, molt coneguda i popular als EUA. Posat fora de context, l'objecte és susceptible de convertir-se en una obra d'art, la qual cosa permet d'apropar l'expressió artística a tothom per la via de la desmitificació.
3.4 Funció
El Pop Art va ser una reacció estètica, sobretot, fou una reacció ideològica. L'Expressionisme Abstracte implicava una reivindicació no explícita de la masculinitat que derivà cap al masclisme en l'actitud personal de molts dels seus representants; el Pop Art, en canvi, era un moviment que naixia de l'ambient gai. El Pop Art volgué acostar l'art a tothom mitjançant la capacitat de convocatòria d'unes marques i d'uns personatges molt populars. L'objectiu últim era trencar la frontera entre l'art i la vida i aconseguir que els objectes d'ús popular i quotidià entressin als museus. L’artista va anomenar el seu estudi The Factory per recalcar que allà el que es feia era art en sèrie i que la peça d’art havia perdut radicalment la seva qualitat d’única. A The Factory, Warhol i d’altres artistes, moltes vegades en col·laboració -trencant amb la concepció moderna de l’art com a producte d’un únic individu-, pintaven quadres, rodaven pel·lícules, feien música i organitzaven happenings. Els artistes del Pop Art plasmen en els quadres objectes devoradors de la individualitat. Evidenciaven el problema de la incomunicació en la societat tecnològica desenvolupada i la falta de consciència de l'entramat social. Fan unes composicions en què domina la reiteració compulsiva de la imatge. En algunes escenes de gran violència, denuncien el malestar de la societat actual. En plasmar mites socials, l'artista desmitifica tant la civilització postindustrial, la societat de consum, pragmàtica i opulenta, com la tradicional obra d'art, el contingut de la qual ara és fàcil i trivial. L'art també es pot consumir. No és tracta d'un art original ni revolucionari. Els quadres resulten freds, distants i mostren la no-creativitat de la massa, aglomerada a les grans ciutats. És un art assimilat per la societat i per qui la domina.