Llibre de meravelles vicent andres estelles pdf

Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,57 KB

7. EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

Va nàixer a Burjassot, l'Horta Nord, el 1924 i hi va morir el 1993. Es pot considerar el poeta valencíà més important des d'Ausiàs Març. Professionalment es va dedicar al periodisme, la qual cosa va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure. La major part de la seua producció no fou editada fins els anys 70, a pesar que gran part d'aquesta és de la dècada anterior, i va esdevenir un gran boom literari, social i polític. A més de constituir un símbol d'un valencianisme que despertava en aquells moments, també va ser elegit i valorat en l'àmbit general de la literatura catalana, malgrat els trets peculiars de la llengua poètica.Destaquem entre la seua prolífica producció els títols següents: Llibre de meravelles (1971), Les pedres de l'àmfora ( 1974) , Les homilies d'Organyà (1981).

El 1978 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, raó per la qual va ser destituït del seu càrrec de redactor en cap del diari Las Provincias. Va ser distingit amb molts altres premis al llarg de la seua vida, entre els quals cal destacar el Premi d' Honor de les Lletres Valencianes el 1984.El tret que caracteritza sobretot la poesia de Vicent Andrés Estellés és la referència constant a la realitat, a les seues vivències que, compartides amb el lector, transcendeixen el nivell anecdòtic i adquireixen un valor universal. Estellés té necessitat d'escriure, de transmetre el que vol dir i el que ha viscut.Els seus poemes giren al voltant d'aquests temes principals:la mort, que és sentida, viscuda, sense recursos literaris;la fam i la misèria de la postguerra, davant les quals basteix una poesia de testimoni, de documental, d'inventari de realitats sinistres;la pàtria i la llengua, ja que Estellés es converteix en la veu del seu poble, obligat al silenci;l'amor apassionat, desesperat, en una gamma diversa de matisos que van des dels sentiments més estrictament espiritualitzats fins a les manifestacions més sofisticades dels desig o del sexe directament expressat, de manera que aconsegueix un ambient eròtic característic que l'ha fet cèlebre.És un poeta poc acadèmic i, alhora, cultista, -per exemple, hi ha referències als clàssics catalans,als grecollatins i als poetes simbolistes i avantguardistes com ara el poeta Perúà César Vallejo, el francés Charles Baudelaire, el xilé Pablo Neruda, l'italià Cesare Pavese... Ara bé, sap incorporar en els escrits les petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat; poetitza d'elements de la cultura del moment (cinema, música, futbol...); tendresa i ironia. Aquesta aparent contradicció també es manifesta en els procediments retòrics i estilístics: des de l'adaptació del decasíl·lab i l'alexandrí al vers lliure; des de l'ús de composicions poètiques convencionals (ègloga, epístola,oda, haikús, tankes) a formes més personals. Però sempre tots els seus versos tenen un to col.Loquial molt marcat i amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:la llengua poètica dels clàssics valencians del Segle XV, especialment la d’Ausiàs March.La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana, sobretot la dels poetes del Segle XX.La llengua col.Loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida.(En aquest sentit, el poeta preferí sempre mots com got, eixir, agranar, poal, creïlles, meló d'Alger,safa, espill, esvarar... Per compte dels altres geosinònims (vas, sortir, escombrar, galleda, patates,síndria, palangana, mirall, relliscar) altres variants diatòpiques de la llengua catalana. Així mateix,escollí les variants morfològiques hòmens, colp, nadar, cordell, nàixer, cementeri, traure... (homes,

cop, nedar, cordill, néixer, cementiri, treure), i usà expressions adverbials com al remat, a espai,tocar mare, sense dir ni pruna, etc. A vegades, la seua personalíssima elecció de les possibilitats expressives de l'idioma el dugué a emprar mots col·loquials i, a més, altres possibilitats lèxiques considerades vulgars; el poeta decidí no substituir aquest lèxic escatològic pels eufemismes corresponents. Així, incorporà “materials poc nobles” i usà mots “poc lírics” com parir, collons,pixum, merda, bord, rot, etc.)Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.L’extensa obra literària de Vicent Andrés Estellés, de més de cent títols, va començar a publicar-se a partir del 1953, si bé una gran part de la producció elaborada i escrita durant la postguerra no podrà publicar-la fins als anys 70. Així El primer llibre de les èglogues, escrit entre 1953 i 1958, es publicà l’any
1972; La clau que obri tots els panys, escrit entre 1954 i 1957 fou publicat el 1971,L’Hotel París, escrit el 1954 fou editat el 1973; Llibre de meravelles, escrit entre el 1956 i el 1958 va ser publicat el 1971; o bé en els 60: El gran foc dels garbons, escrit el 1958 i el 1967 i editat el 1972,o, entre d’altres, Horacianes, escrit entre el 1963 i el 1970 i editat el 1974. Això no obstant, la projecció pública i la difusió del fenomen Estellés va ocórrer durant els anys setenta. L’any 1971 s’editen algunes de les seues obres fonamentals, com les esmentades Llibre de meravelles o La clau que obri tots els panys. L’allau de títols arribà amb la publicació de les seues obres completes en Déu volums. Aquestes, a més, s’han ampliat amb els tres volums, d’edició pòstuma, que constitueixen Mural del País Valencíà (1996).



Entradas relacionadas: