Llengües en Contacte: Sociolingüística

Llengües en contacte

La sociolingüística

La sociolingüística considera la llengua com un fet social i n'estudia l'ús. Se centra en l'ús de la llengua condicionat pel context social. Els seus camps d'estudi són la variació lingüística i tot allò relacionat amb les situacions de contacte de llengües.

Multilingüisme i contacte de llengües

És la utilització de més d'una llengua en un mateix territori (Portugal i Islàndia en serien exemples de no multilingüisme).

El bilingüisme

La mínima expressió del multilingüisme és el bilingüisme. Hi ha diferents tipus:

• Bilingüisme individual: És el domini de dues llengües per part d'una mateixa persona. Pot ser:
  • Bilingüisme actiu: S'entenen i es parlen totes dues llengües.
  • Bilingüisme passiu: Una de les llengües s'entén, però no es parla.
• Bilingüisme territorial: Es dóna quan tenim dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l'idioma (Bèlgica o Canadà).
• Bilingüisme social: Consisteix en la utilització de dues llengües en un mateix territori, l'una autòctona i l'altra sobrevinguda.

El conflicte lingüístic

Al·ludeix a la pugna entre dues llengües per conquerir àmbits d'ús o parlants, pugna que no necessàriament ha de desembocar en conflicte social. És una situació dinàmica que avança, amb més o menys rapidesa, cap a la substitució de la llengua dominada o minoritzada, llevat que s'aturi aquest procés natural amb una decisiva intervenció social que condueixi a la normalització.

La substitució lingüística

Té tres etapes:

1. La penetració de la llengua forastera: Una llengua (L2) penetra en un territori i comença a ocupar àmbits d'ús que fins aquell moment havien estat desenvolupats en la llengua territorial (L1).
2. La bilingüització de la llengua dominada: És el procés de bilingüització.
3. La monolingüització en la llengua dominant: L'abandó irreversible de L1, que ja ha esdevingut innecessària i, atesa la manca de conreu, insuficient.

Normalització lingüística

Una llengua normalitzada no viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua. És l'única alternativa a la substitució lingüística.

El procés d'estandardització

És un procés social orientat a fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i a disposició de tots els parlants. Les condicions són:

• La selecció d'una varietat geogràfica existent o la combinació de més d'una.
• La normativització de la varietat, és a dir, l'establiment de normes per al seu ús oral i escrit.
• L'adequació de la varietat a tots els usos i àmbits.
• La seva acceptació per part de la massa parlant i per a tots els contextos.

Parlar ultra

Es tracta d'uns trets marginals manifestats entre certs parlants de les capes cultes, amb un cert esperit normativista. Utilitzen arcaismes o ultracorreccions (car, arbre, prendre).

Parlar xava

És propi d'individus catalans molt castellanitzats, ja sigui per influència familiar o social. Caracteritza aquest parlar la utilització de trets col·loquials i castellanitzats. Socialment, aquest parlar està integrat per immigrants, fills d'immigrants catalanitzats i persones de parla catalana influïts pels anteriors (manca d'elisió, confusió entre lo/ho).

Parlar bleda

Es va originar a certs medis escolars femenins de Barcelona. Destaca la realització del fonema [l] sense velarització, imitant el castellà, una mica de xava i cert element de cursileria que porta a no neutralitzar en u la o àtona. Es barregen arcaismes i cultismes mig apresos i certs estrangerismes.

Argot

Llengua privada d'un estament social o bé d'un grup determinat per l'ofici, la professió o qualsevol altra mena de convivència. Es tracta generalment d'un vocabulari especialitzat que cal no confondre, en el cas de l'argot d'un ofici, amb el vocabulari tècnic d'aquest ofici. Està caracteritzat per la utilització només dins del grup i té peculiaritats lingüístiques diferencials respecte del llenguatge comú.

Divisió dialectal

• Bloc oriental:
  • Rossellonès
  • Central (septentrional de transició, salat, barceloní, tarragoní i xipella)
  • Balear (mallorquí, menorquí i eivissenc)
  • Alguerès
• Bloc occidental:
  • Nord-occidental (ribagorçà, pallarès i tortosí)
  • Valencià (septentrional, apitxat i meridional)