Llenguatge i Realitat: Del Problema dels Universals

Llenguatge i realitat

A través de les paraules que denoten conceptes, pretenem definir la realitat objectiva. Això és el que en diem coneixement.

“No abordaré aquí les següents qüestions sobre els gèneres i les espècies: si subsisteixen en si mateixes o només es troben a l’enteniment, si són substàncies corporals o incorporals, si estan separats de les coses sensibles o s’hi troben...”

Aquest és un fragment de l'Isagoge de Porfiri, un filòsof d'inici de l'edat mitjana que enuncia així una qüestió que travessarà tota l'edat medieval, coneguda com el Problema dels Universals. El problema és ni més ni menys: quina “realitat objectiva” tenen les nostres “paraules-conceptes”.

Per a Plató, aquests són reals; fins i tot tenen una existència prèvia al coneixement de la nostra ment. D'això, Plató en dirà Idees. Per a Aristòtil, per contra, les idees del seu mestre són només conceptes mentals, però que defineixen la realitat objectiva. Per a altres, en canvi, les paraules són només “flatus vocis” (Roscelino), l'aire que surt per la boca: les nostres paraules no signifiquen res, són tan sols una manera d'entendre'ns i ordenar la realitat. És la postura que definirem com a Nominalisme.

Llenguatge i pensament

Hem vist que les paraules són signes de les coses. Per altra banda, el lingüista americà Noam Chomsky sosté l'existència, per a l'espècie humana, d'universals lingüístics o gramàtica universal, una capacitat innata que explicaria la ràpida adquisició del llenguatge.

És evident que existeix pensament previ al llenguatge, però també ho és que el llenguatge és l'instrument que ens permet pensar més i millor. Més encara, el llenguatge és allò que limita i delimita el nostre pensament, tal com sosté el relativisme lingüístic. O com defineix també l'idealisme alemany, per a qui el llenguatge és “Volksgeist”, l'esperit o l'ànima d'un poble on queda reflectida una visió del món i una forma de pensament.

Wittgenstein afirmarà:

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.”

De fet, “món” —com a conjunt articulat de realitats— no és altra cosa que un artefacte lingüístic.