Literatura Medieval Catalana: De Llull al Segle d'Or

Literatura medieval

Context històric: l'Edat Mitjana

L'Edat Mitjana és el període que va des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins a la caiguda de Constantinoble (1453). És una etapa marcada pel feudalisme, un sistema social estamental dividit entre privilegiats (noblesa i Església) i el poble, majoritàriament camperol.

La societat era teocèntrica, és a dir, Déu era el centre de la vida i del pensament. La cultura quedava reduïda als monestirs, les corts i l'àmbit eclesiàstic, ja que la major part de la població era analfabeta. En aquest context apareixen les primeres universitats, vinculades als nuclis urbans.

A la Corona d'Aragó, tot i el predomini del cristianisme, hi va haver una convivència complexa entre cristians, jueus i musulmans, encara que sovint marcada per la repressió religiosa.

Els primers textos en català daten del segle XII, i el més important és les Homilies d'Organyà, un sermó llatí explicat en llengua vulgar.

La poesia trobadoresca i l'amor cortès

La poesia trobadoresca neix a Occitània al segle XI i és la primera manifestació de lírica culta escrita en llengua vulgar, concretament en occità. El seu tema principal és l'amor cortès o fin'amors, que trasllada l'estructura feudal a la relació amorosa.

El trobador es considera vassall de la dama (domina), una dona idealitzada, sovint casada i inaccessible. L'amor és secret, espiritualitzat i basat en la fidelitat i el sofriment. El nom de la dama es manté ocult mitjançant un senyal o pseudònim.

L'amor cortès passa per diverses etapes:

• Fenhedor: l'amant estima en silenci, és tímid.
• Pregador: el trobador demana l'amor a la dama.
• Entenedor: l'amor és correspost, però secret.
• Drutz: relació carnal entre els amants.

Trobadors i joglars

Els trobadors eren els autors cultes de les composicions poètiques, sovint nobles. Els joglars, en canvi, eren els intèrprets que recitaven o cantaven els poemes de poble en poble.

Pel que fa a l'estil, es distingeixen:

• El trobar lèu, més senzill.
• El trobar clus i trobar ric, més complexos conceptualment o formalment.

Entre els trobadors catalans destaquen Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona. També cal remarcar la presència de dones poetes, les trobairitz, com la Comtessa de Dia.

Ramon Llull: context i biografia

Ramon Llull era natural de Mallorca, territori que en aquell moment formava part de la Corona d'Aragó i que havia estat conquerit pel rei Jaume I en el context de la Reconquesta, és a dir, les guerres de caràcter religiós entre cristians i musulmans, també conegudes com a croades.

Llull pertanyia a la noblesa i formava part de la cort de Jaume I. Posteriorment, va estar vinculat a la cort de Jaume II, fill de Jaume I, de qui va ser mestre i educador, fet que demostra la seva gran capacitat intel·lectual i el seu talent per a les lletres.

En la seva joventut, Ramon Llull va portar una vida cortesana i mundana. Va ser trobador i, segons les fonts, tenia fama de ser un home donat als plaers i a les relacions amoroses amb moltes dones.

La conversió i el canvi de vida

Cap als 30 anys, mentre escrivia, Llull va tenir una experiència mística: Crist crucificat se li va aparèixer fins a cinc vegades. Aquest episodi s'ha interpretat sovint com el símbol del pas de la joventut a la maduresa espiritual.

A partir d'aquest moment, Llull abandona definitivament la vida cortesana. Segons ell mateix explica, Déu li encomana una missió clara: predicar la seva paraula i convèncer els infidels, és a dir, totes aquelles persones que no eren cristianes.

La missió lul·liana

La missió de Ramon Llull es pot resumir en tres grans objectius:

• Convèncer els infidels mitjançant la raó i el diàleg.
• Escriure obres per divulgar i justificar el cristianisme.
• Fundar escoles on s'ensenyessin llengües i doctrina cristiana per facilitar la conversió.

Llull estava convençut que el cristianisme era l'única religió veritable, i aquesta idea la desenvolupa en la seva obra Art de trobar la veritat, un sistema de pensament basat en combinacions i fórmules que, segons ell, li havien estat revelades per Déu. Aquest mètode servia per demostrar racionalment la superioritat del cristianisme davant les altres religions.

Diàleg amb els infidels i l'ús de llengües

Ramon Llull volia convèncer els infidels dialogant, no només per la força. Per aquest motiu va aprendre àrab, llengua imprescindible per comunicar-se amb el món musulmà. Ara bé, això no el converteix en un pensador tolerant en el sentit modern: la seva intenció era convertir els musulmans, fins i tot aprofitant el context de les croades.

Va escriure les seves obres en català, llatí i àrab, segons el públic a qui s'adreçava. És el primer autor que utilitza el català per a tractats filosòfics, científics i literaris, fet que el converteix en el creador del català literari.

Segons la tradició, Llull va aprendre àrab amb l'ajuda d'un esclau musulmà. Les fonts expliquen que la relació va acabar tràgicament a causa de la negativa de l'esclau a convertir-se al cristianisme, un episodi que reflecteix la radicalitat religiosa de l'època.

Viatges i fracassos missioners

Ramon Llull va viatjar sol a Tunis amb la intenció de convèncer els musulmans. L'experiència va fracassar i va haver de tornar. Llull va interpretar aquest fracàs com una conseqüència de la manca de suport de l'Església.

Per aquest motiu es va dirigir a Roma per demanar el suport del Papa. Tanmateix, l'Església no li va donar l'ajuda esperada, ja que molts el veien com un visionari excessiu o un fals profeta.

Característiques generals de les seves obres

Les obres de Ramon Llull són principalment didàctiques i religioses, amb la voluntat d'ensenyar, convèncer i adoctrinar.

Obres principals

• Llibre de contemplació a Déu: Obra didàctica que explica com ha de ser el comportament d'un bon cristià.
• Art de trobar la veritat: Sistema filosòfic per demostrar racionalment que el cristianisme és l'única religió vàlida.
• Llibre d'Evast e Blanquerna: Considerada la primera novel·la de ficció en català. Narra la vida d'un matrimoni cristià ideal i el camí espiritual del protagonista.
• Fèlix o Llibre de meravelles: Obra estructurada en set llibres que reflecteix el caràcter viatger de Llull. Cada volum tracta un aspecte diferent del món (la natura, els vicis humans, la moral, etc.).

El Llibre de les bèsties

El setè llibre del Fèlix o Llibre de meravelles és el Llibre de les bèsties. No és un bestiari tradicional, sinó una faula política i moral.

La història explica que la selva s'ha quedat sense rei i els animals n'han d'escollir un de nou. Tot el llibre gira al voltant del debat sobre quin animal ha de governar. Alguns defensen que el lleó ha de ser rei, mentre que altres animals, especialment els herbívors, consideren que seria millor un rei herbívor per evitar abusos de poder.

Personatges principals

• La guineu (Na Renard): és la protagonista. Representa l'astúcia, la manipulació i l'ambició política. Utilitza l'engany i la traïció per aconseguir el poder.

L'obra estableix un paral·lelisme entre la societat medieval i el comportament dels animals. Quan parla la guineu, Llull introdueix exemples medievals (semblants a faules morals) per il·lustrar comportaments humans.

Importància de Ramon Llull

Ramon Llull és el primer autor que escriu en català obres filosòfiques, científiques i narratives. Després de la seva revelació mística, abandona la vida cortesana i dedica tota la seva existència a difondre el cristianisme mitjançant la raó.

És el creador del català literari, ja que va inventar lèxic i estructures per expressar idees abstractes amb precisió i bellesa. Les seves obres més importants són el Llibre d'Evast e Blanquerna i el Fèlix o Llibre de meravelles, que inclou el Llibre de les bèsties, una de les grans obres de la literatura medieval catalana.

Les quatre grans cròniques

Una crònica és una narració de fets històrics, gairebé sempre de caràcter bèl·lic, que pretén justificar les actuacions polítiques dels reis catalans i, alhora, deixar constància d'unes accions que havien de servir d'exemple als futurs reis.

Les cròniques dels reis catalans van ser les primeres d'Europa a escriure's en una llengua romànica (català). Al segle XIII, les cròniques relaten la vida dels reis i les seves accions.

En l'actualitat s'utilitzen en el periodisme i són objectives, però abans eren totalment subjectives, ja que eren els reis qui volien fer-se una bona "publicitat".

Crònica de Jaume I

Jaume I va ser el rei de la Corona d'Aragó, conegut per les seves tres grans conquestes (València, Múrcia i Mallorca) de mans dels moros. També va ser comte de Barcelona.

La seva crònica comença abans del seu naixement (narra la seva gestació) i acaba amb la seva mort. Parla en primera persona del plural (nosaltres), conegut com a plural majestàtic. Va ser escrita per diversos escribes, fet que se sap perquè hi ha diferents maneres d'escriure al mateix llibre (cal·ligrafia, expressions, etc.).

Crònica de Bernat Desclot

No va ser un rei, sinó que era historiador. Aquesta crònica no parla de la seva vida, però té el seu nom perquè va signar la seva obra. Aquesta crònica parla sobre:

• La Corona d'Aragó (abans de Jaume I).
• Jaume I.
• Pere II el Gran (com si fos una ficció de les seves cavalleries).
• Escrita en tercera persona (com si fos una novel·la).

Crònica de Ramon Muntaner

Muntaner era cavaller. La seva crònica tracta sobre fets històrics, la Corona d'Aragó i conquestes en les quals va participar. Està basada en el regnat de Jaume II, malgrat que comença amb el naixement de Jaume I i acaba amb la coronació d'Alfons III.

Utilitza un llenguatge molt senzill, ja que la va escriure en Ramon, que no es dedicava a les lletres; per aquest mateix motiu, barreja persones gramaticals (1a, 2a i 3a). Destaca per la seva exaltació de la llengua catalana.

Crònica de Pere el Cerimoniós

S'escriu molt més tard que les anteriors. Va ser escrita per diferents escribes i no directament per ell. Presenta un llenguatge molt més elegant i elaborat, amb un contingut més polític que bèl·lic. Parla sobre Alfons el Benigne (el seu pare) i té molts trets humanistes (el focus es desplaça de Déu cap a l'home).

Narrativa moral i religiosa (segles XIV-XV)

La Pesta Negra i el Cisma d'Occident provoquen una crisi que transforma la mentalitat medieval. En aquest context apareixen autors que volen moralitzar i educar la societat.

Francesc Eiximenis, franciscà, escriu obres com Lo Crestià o el Llibre de les dones. El seu estil és planer, didàctic i ple d'exemples populars, faules i ironia.

La disputa sobre les dones: Roig vs. Villena

Al segle XV hi ha un debat literari sobre la condició femenina.

Jaume Roig, amb L'Espill, ofereix una visió misògina. És una sàtira en vers on el protagonista explica les seves desgràcies amb les dones, presentades com a vicioses, excepte la Mare de Déu i l'esposa de l'autor.

Isabel de Villena, amb Vita Christi, respon a aquesta visió. Narra la vida de Jesús destacant el paper de les dones que l'envolten. Defensa la virtut femenina amb un estil tendre, domèstic i emotiu, humanitzant les figures sagrades.

L'Humanisme i la Cancelleria Reial

A finals del segle XIV s'introdueix l'Humanisme, que situa l'ésser humà al centre del pensament (antropocentrisme). La Cancelleria Reial té un paper clau, ja que crea un model de llengua estàndard (koiné) i introdueix l'estil renaixentista.

La figura central és Bernat Metge, autor de Lo somni, un diàleg clàssic d'estil humanista i una defensa personal que marca l'inici de l'humanisme a la Península.

El Segle d'Or: plenitud literària

El segle XV és el moment de màxima esplendor de la literatura catalana. La llengua assoleix una maduresa total i s'utilitza en tots els gèneres. València esdevé el gran centre cultural. El període s'obre amb Bernat Metge i es tanca amb Joan Roís de Corella.

Curial e Güelfa i la fi d'una època

Curial e Güelfa, atribuïda a Enyego d'Àvalos, explica l'ascens social del cavaller Curial i la seva relació amb Güelfa. Combina amor, armes i cultura clàssica.

Amb Joan Roís de Corella, el Segle d'Or es tanca, culminant una etapa brillant de la literatura catalana.